ESMORZARS.

L’esmorzar segueix sent una mena d’illa de llibertat masculina. Espero que les dones no se’m tirin a sobre per revindicar-ho i posar-ho de relleu.

El meu esmorzar dels diumenges al matí al voltant de les nou, per posar un exemple, és un moment privilegiat. Un espai de temps de felicitat amb protagonistes de relleu : el magnífic pernil ibèric del bar Avenida, a Vialfranca del Penedes, les dues copes de vi negre fresquet de la terra, el platet d’olives, l’edició dominical de La Vanguardia i els dos, tres o quatre homes amb els que comparteixo la barra i el moment.

El carrer encara desert –és diumenge- i al fons, a la dreta, la televisió recitant la monòtona enumeració de les notícies del dia.

Els altres tres comensals d’avui han demanat pop a la gallega però jo segueixo fidel al pernil ibèric. He aconseguit monopolitzar el diari i això m’atorga la condició d’informador, comentant de cara a la galeria les notícies més rellevants o les que crec que els poden interessar. Els temes d’avui són l’impost sobre els guanys de la loteria –tots en compraran i ja pregunten pel número de Nadal que és a la venda- o els milions robats per un o altre polític.

A partir d’aquí la cosa passa a terrenys eterns: la pèrdua de potència sexual dels homes a mida que passa el temps, la crisi -que no és igual per a tots- i la imminència de l’hivern, que en un entorn rural com aquest es fa més patent, més present i tangible.

El patró de l’establiment explica el creuer que farà amb la família durant quinze dies –les seves úniques vacances- i dos clients asseguren que la data de naixement és sempre la causa de totes les malalties –com més anys fa que ets al món, més problemes- i  un tercer parla dels cotxes elèctrics i del poc soroll que fan.

Una meravella d’entesa. Un entorn al que els polítics, aquesta raça sobrevalorada, haurien d’acostar-se més sovint per copsar la temperatura del país al marge de les enquestes i dels estudis de mercat, que sempre tendeixen a afalagar el client. Al que paga.

De política, per cert, no se’n parla. Tothom és conscient del que ens separa i evita acuradament el debat i la presa de posició partidista. Parlem en castellà i en català i eludim els temes més candents amb un respecte del que molts dels nostres representants haurien de prendre nota.

I si organitzem uns esmorzars dominicals on els polítics practiquin la saníssima immersió popular ?

No ho farem perquè el polític arribaria envoltat d’assessors i de premsa i ens farien apagar la tele i rebutjaria amablement el gotet d’alcohol per fer veure que està per sobre del bé i del mal i només tindria respostes amables de les que fan content tothom i ens quedariem com ara, com quan acabem de llegir qualsevol article al diari i no acabem de tenir clar quina cara hi hem de posar.

La democràcia és més a prop de la barra dels bars que de l’hemicicle. Més a prop dels debats que sorgeixen amb el plat davant i el vinet que de les avorrides, recurrents i previsibles reiteracions parlamentàries. S’hauria de votar a la barra a l’hora del cafè. Sol, amb llet o tallat. No sé si la política canviaria –en el fons tots som iguals- pero ens costaria molt menys diners i l’única corrupció vindria de part de patró de l’establiment, que convidaria en funció del que digués un o altre polític.

La gent, tota la gent, tendeix a coïncidir amb qui paga.

Si em convides et donc la raó. 

Així funcionem des que el món és món.

Pierre Roca

LANDO.

Lando és un restaurant però és també –i sobretot- un relat d’empatia, de coherència, de respecte i de rigor.

Fundat i posat en marxa per quatre socis que han escollit la via de la qualitat i de l’exigència pel seu projecte gastronòmic, el local, un espai diàfan de mides generoses al cor del barri de Sant Antoni, a prop del mercat del mateix nom, ha estat adaptat a la seva nova funció amb un tractament de perfil baix que valora la superficie i el volum, incorporant el carrer i la llum amb la trasparència que atorga el gran tancament de vidreres amb marcs de ferro.

El Bernard, un assessor culinari francès, va dissenyar la cuina i el seu entorn tècnic a partir del projecte gastronòmic dels socis, seleccionant posteriorment la brigada i supervisant els primers passos, la carta i la seva materialització.

Ara, pocs dies després de l’apertura, després d’un periode de rodatge discret i a l’espera de l'inauguració oficial que tindrà lloc el proper dia 23, Lando ha definit la proposta i deixa clara la seva voluntat de practicar una cuina respectuosa amb el client –empatia- que privilegia el producte i el seu tractament subtil, sovint només suggerit.

Sabors potents i purs, tendència marcada cap a un cert minimalisme prometedor que garanteix satisfaccions i assegura digestions plaents. Una simbiosi harmònica que juga amb tots els elements en joc. L’espai, la llum, l’absència de detalls inútils i d’afany decoratiu. La puresa al plat i a l’esperit com a línia mestra.

Vaig dinar-hi amb dos dels responsables. Un àpat tranquil per tastar alguns dels plats més sginificatius de les tres cartes, la de la barra, informal i adient per consumir a una de les dues superficies altes i llargues, la dels migdies o “menú de dia” i la dels vespres, per un sopar consistent de plats més elaborats i referències segures, com un arròs de conill de romaní de reminiscències empordaneses, una vedella melosa i cruixent, un peix al forn amb verdures cuites amb fumet de marisc o una fantàstica hamburguesa vegetal. Delícies.

Ahir vam començar tastant la tarama, una pasta d’origen turc d’ous d’anxova fumada que vam untar en el boníssim pa de Triticum de la casa, i amb la “rillette” de l’anomenat conill de romaní, animal que pràcticament només s’alimenta amb aquesta planta aromàtica tan nostrada. Les dues preparacions molt ben presentades. Sabors potents sense ser agressius i textures molt aconseguides que posen de relleu l’ofici del personal de cuina.

Deliciosa l’anxova i evocadors els musclos de roca oberts a la francesa amb vi blanc. El líquid resultant es lliga amb una dosi mínima de crema de llet, propiciant un viatge deliciós des de l’entorn del mercat de Sant Antoni a un bistrot clàssic parisenc o de Burdeus.

Ens vam partir unes tallarines absolutament clàssiques i fetes a la moda burgesa barcelonina, més cuites que “al dente”, un detall que vaig agraïr i que em va fer recordar els plats de pasta familiars de la infantesa. Rodanxes de porro i musclos per amenitzar el plat. Els musclos repetits de forma conscient i voluntària en el nostre tast.

El meu peix del dia era lluç fresquíssim que compren a un port gallec i que reben tretze hores després d’haver sortit del mar. La pell marcada i cruixent i la carn d’un impressionant blanc nacarat, tot plegat sobre un llit de caviar d’albergínia que complementa de forma sorprenent els sabors marins.

Vam compartir tres postres de la casa, entre ells una més que clàssica “crêpe suzette” à la taronja. La responsable dels postres, per cert, és una professional formada a “Espai Sucre”. Poca broma.

Vaig beure dues copes de Petit Pittacum 2013, un vi del Bierzo agradable i amb final mineral que em va semblar molt adient per un dinar de dimarts a un lloc tan urbà.

El preu del menú del migdia és de 18 € i defineix bé les intencions de “Lando”, que proposa sobretot notes de cuina elegant, productes impecables i ben tractats i un entorn lluminós i estimulant.

La proposta de la barra va de la ja esmentada “rillette” fins la truita de patates i eriçó,  passant per la tonyina en escabeix de cítrics i un moll de l’òs amb cruixent de galeta especiada que tastaré com més aviat millor, així com un prometedor “chuletón” de bou i altres platets.

El menú de nit segueix la línia de la casa. Cuina acurada i lleugerament sofisticada –cuina culta- a un preu de 35 €, beguda a part.

La carta de vins inclou una selecció molt personal de referències, D.O. i preus, privilegiant sempre la qualitat del producte i el criteri de la casa, a les antípodes de la vulgaritat.

Els artífex de Lando han invertit més diners en el que no es veu, la cuina i els equipaments, que en decoracions i en detalls prescindibles. El resultat tangible és un espai acollidor i “dépouillé” i el que es tasta -la veritable vocació d’un restaurant- es basa en l’exigència de qualitat i en fer les coses bé, cuidant la salut del client i proposant-li sorpreses agradables a canvi d’un import absolutament assumible i entenedor.

És un lloc de matisos pensat per una clientela urbana informada, viatgera i encuriosida. Un col.lectiu nombrós a la nostra ciutat que sap apreciar la qualitat dels productes, els punts de cocció, l’equilibri, els matisos i els jocs subtils que incorpora cada plat, cada detall, cada intenció.

El Lando és un lloc per tornar-hi. Segur.

Pierre Roca

Lando

Passatge Pere Calders, 6

Barcelona

Tel. 933 485 530

www.lando.es

  

  

  

RITUALS.

L’esmorzar és possiblement un dels rituals masculins més arrelats.

Si l’esmorzar té lloc fora de casa, al bar adient i disposant del temps necessari, els arrels són encara més profunds i evidents.

Una de les meves principals activitats quan canvio de casa és trobar el lloc on aniré a esmorzar sovint. Ha de ser un establiment on em senti còmode des del primer moment, on el patró i els empleats coneixin l’ofici, els costums i els codis subtils del moment i de l’activitat.

L’esmorzar, o al menys aquests esmorzars de bar, amb el diari obert, poca pressa i el cap despert, és cosa de l’element masculí. Les dones esmorzen d’una altra forma, entre elles i amb més pressa, amb algunes, poques, excepcions.

Els homes acostumem a tirar d’entrepà, de copa de ví, d’olives i de cafè o cafè amb llet i les dones, generalment, de cafetó i pasta. A vegades els homes, quan toca per la raó que sigui, hi afegim una copeta i sortim del local més contents que un ximplet amb un llàpis.

Descobrir el lloc on esmorzarem sovint no és un fet banal. És tot un esdeveniment que fem saber als íntims i que compartim alguns cops.

El meu bar d’esmorzar és a Vilafranca des de que hi visc, fa poc més d’un any. El Tropik, al carrer Tarragona. Un bar normal, sense senyals que el facin diferent dels altres locals de la zona.

El patró i les dues dones que l’ajuden són gent jove. Disposen d’una carta d’entrepans que serveixen en tres mides. La més gran és una barreta sencera i després vé el mig entrepa i finalment el mini, part integrant de la fórmula dels matins. Tenen embotits de qualitat, ví de la terra, del Penedès, i els diaris, que són part essencial del conjunt. I clients que comenten el que van veure ahir al vespre a la tele i què va fer o farà el Barça i les pífies dels polítics. Una delícia.

A voltes, com avui, entra un xinès i s’instal.la a la màquina de joc, introdueix monedes sense que se li alteri l’expressió i al cap de mitja hora o de més temps d'alimentar l'enginy la màquina fa sonar els timbres i la musiqueta i es sent la davallada de monedes. Quantes en cauen? Quantes n’ha posat prèviament?

El xinès marxa i toca prendre cafè i la noia que els fa dibuixa caretes o cors o senyals a la bromera de la llet quan és un cafè amb llet.

Costa deixar el lloc, no me’n amago. Sovint penso que només per fer durar el moment tornaria a esmorzar, rellegiria La Vanguardia i comentaria qualsevol cosa amb qui fós. Prendría un gotet de whisky, el que em servissin, i em deixaria portar per l’ensopiment i llavors sí, sortiria i caminaria sense més rumb que el dels pensaments que propicia un esmorzar com Déu mana.

Deixaria volar el cap i comptaria les hores que falten fins al dinar.

Quina vida, Déu meu!

Pierre Roca

  

UN ARROS IMPROVISAT.

Vaig demanar-li un favor a l’amic Carles D. i ell, a més d’atendre la meva petició, em va convidar a dinar a casa seva.

El títol d’aquest escrit també podria ser “un arròs d’amistat” o “menys és més”, perquè es tracta d’ambdós conceptes alhora. O de tres, si hi afegim l’espontaneitat i la conversa “à bâtons rompus” i la senzillesa del moment, l’exquisitesa del resultat i la sensació de privilegi.

“Anem a dinar a casa” em va dir. Vam agafar el bus i vam arribar a casa seva, a prop de l’antic anunci lluminós de “Rótulos Roura”, convertit en icona urbana pel pas del temps i per una assenyada i oportuna decisió municipal.

A la nevera hi tenia dos grapats d’escopinyes fresques i unes espardenyes –ep!- i una gallineta, peix de roca que massa peixaters intenten fer passar per escòrpora.

Vam especejar el peix, convertint-lo en dos filets i aprofitant el cap i les nombroses espines per fer-ne un fumet. Un pot, miqueta d’aigua i les espines.

A part, en una petita cassola de ferro esmaltat, el Carles va obrir les escopinyes, traient-les del recipient al moment precís, tot just obertes i deixant-les a un plat per anar picant mentre feia saltar minimament els filets de gallineta i les espardenyes i seguia a continuació el procès de l’arròs a la mateixa cassola, prèviament repassada.

Altre cop al foc, rajolí de bon oli i l’arròs necessari. La mida justa. I al fogó per rossejar-lo fins aconseguir el subtil canvi de color.

Després un cullerot de fumet i deixar coure sense urgències i vigilar i afegir més brou i beure cervesa, picant patates fregides de paperina i bitxos de pot, parlant de tot i de res, que el Carles és home de preguntes que cal contestar i que van teixint una conversa al voltant del que més estima: la seva dona bella i intel.ligent, ahir malauradament absent, la literatura i la fotografia i el món que l’envolta des del seu espaiós pis de l’Eixample barceloní.

Va donar l’arròs per acabat, afegint-hi els dos bocins de gallineta i les peces d’espardenya i vam seure a taula en companyia d’un bon vi blanc, amb la cassola al mig, un parell de plats i els coberts.

Després em va ensenyar la seva col.lecció de càmeres fotogràfiques de pel.lícula on regna una esplèndida Leica, parlant de cada una i dels diferents objectius com es parla dels fills. El “clic” evocador de la Leica, la rusticitat d’una Zenith soviètica o la ingenuitat –hi ha càmeres ingènues- d’una màquina francesa dels anys seixanta o el pes tranquil.litzador d’una Pentax de la primera fornada.

Sortint de casa del Carles vaig caminar mitja horeta. Carrers Bailèn, Girona, Bruc, Consell de Cent, Diputació.

Al Passeig de Gràcia, tocant a Plaça Catalunya, hi havia dues cues impressionants, tanques i vigilants de seguretat a dojo.

Una de les cues reunia una aglomeració sorprenent de nenes de no més de dotze anys, totes lluint pantalonets molt curts i algunes amb diademes de flors. S’inaugurava la primera botiga barcelonina d’una marca anglosaxona de roba juvenil.

La segona cua la formava gent de més edad, molts amb vestit i corbata i tots neguitosos per aconseguir el nou model de l’iPhone, el número sis.

No sé si ho he dit, però l’arròs del Carles, fet sense sofregit, em va semblar boníssim i avui intentaré repetir-lo a casa, fent servir un fumet que tinc congelat i musclos que compraré.

Gràcies, Carles. Dinar boníssim, amic.

Pierre Roca  

PERFIL BAIX.

En aquesta dedicació meva bolcada a la gastronomia no tot són bones sorpreses, però he de reconèixer que de tant en tant hi ha alegries de les que m’agrada parlar.

En els darrers deu dies he freqüentat restaurants humils i bons –els que més m’agraden- un de baratet i francament dolent, un de nou, barat i que m’ha semblat boníssim, encertat i amb voluntat de fer-se important, un de consagrat que segueix una excel.lent trajectòria gràcies a la feina constant del patró i un altre, que ja coneixía, on he tingut la millor sorpresa i on he tornat per confirmar la primera impressió.

Com que aquest text d’avui no vol ser un comentari exhaustiu i detallat descriuré breument cada una de les experiències esmentades.

La primera bona notícia va venir de la ma del meu fill Pau, que em va citar a un restaurant més que clàssic, poc conegut i amb una relació qualitat/preu imbatible. “Casa Ginés”, al 373 del carrer Castillejos, a Barcelona, és un lloc de peix. Peix, marisc i més peix.

Els titulars del negoci –obert al 1953, poca broma, i amb el mateix aspecte que tenia en aquell temps- són pescadors amb barca al Moll del Rebaix, a la Barceloneta, i tenen a més una peixateria al mateix carrer Castillejos.

Equip de cuina i de sala femení –un grup molt eficient de senyores d’origen sudamericà- i una carta que vé dictada per la pesca de cada dia. Plats senzills, preparacions de tota la vida, fregits impecables..

La segona sorpresa de signe agradable va ser el “Bitxarracu”, al 212 del carrer València, a l’Eixample. Una proposta valenta, molt ben pensada i millor resolta pel cuiner de “La Lluerna” de Santa Coloma de Gramanet, un restaurant d’excel.lent nivell que va rebre fa uns mesos la seva primera estrella Michelin.

La intenció reconeguda, a Barcelona, és atraure una clientela que busca el menú de migdia, de qualitat i a bon preu i alternatives del mateix signe al vespre i per esmorzar, que el negoci obre a les vuit del matí. Ho aconsegueix amb menús de dinar de 10,80, 15 i 20 € i una carta breu, divertida i plena de bones i atractives sorpreses. Servei distès, ambient agradable, excel.lent selecció de vins que entren de ple dins del plantejament de qualitat i de preus de la casa i somriures de satisfacció assegurats. A títol d’exemple, l’amic que m’acompanyava i jo vam menjar, entre d’altres coses, unes de les millors patates braves que recordem. Un lloc indispensable que serà referència dins de molt poc temps.

Com que la vida es construeix a base de contrastos, la notícia següent és un establiment del que no diré el nom seguint el meu costum quan no surto content. Només dir-vos que és a una petita ciutat al sud de Barcelona i que hi vaig anar a parar després de trobar tancat el lloc al que volia sopar.

Espai lleig i desendreçat, televisió de gran format amb l’inevitable partit de futbol, carta en la mateixa línia, amanida tacada i espatllada amb el ditxós amaniment balsàmic i una butifarra escuàlida, malaltissa i prima com un llàpis. Tall de meló que encara no havia madurat, copa de vi infame i, això sí, compte que no superava als deu euros. Depriment.

Tornem a les bones notícies, aquest cop al Tapeo, al carrer Montcada, a Barcelona i amb un matrimoni amic. Dinar de platets, picant d’aquí i d’allí, tot plegat per tastar una delicadesa creada pel patró a partir de les mongetes de Santa Pau, d’unes molt bones cloïsses  i del safrà que produeix a Les Garrigues la parella que em va acompanyar. Bones sensacions que em van fer oblidar el desastre del vespre anterior.

Però el millor de tot, sempre des del meu punt de vista, han estat els dos àpats a l’humil bar del Mercat de Sant Salvador, a Vilafranca del Penedes. El patró, de qui no puc dir el nom per la seva prohibició expressa, és boletaire. Ser boletaire en un entorn rural té un altre significat que a ciutat.

Així el patró del bar que esmento s’aixeca un bon dia i mirant el cel sap que hi poden haver ceps –o qualsevol altre bolet- darrera aquella muntanyeta o al costat d’unes vinyes o a prop d’un bosquet. S’hi acosta, en recull una bona quantitat –res de misèries- i tira de bolets pels esmorzars i pel dinar.

Un esmorzar espetarrant d’estofat de bou amb bolets o un dinar de cua de rap amb ceps, tot plegat precedit d’uns mínims aperitius de làmines de cep crues en vinagreta. Brutal, com diria el millor comentarista gastronòmic del país, el francès Philippe Regol, al seu blog Observación Gastronómica 2.

Brutal fins al preu, dotze euros pel dinar, de menú baratet de qualsevol lloc. Les copes de Montsant necessàries, algun postre i el cafè.

Com un miracle. Una meravella impensable a ciutat i que aquí passa sense avisar, com si res, amb naturalitat i com un altre menú de migdia.

Pierre Roca

JEAN LUC.

No puc dir que el cuiner Jean Luc Figueras i jo fossim amics íntims.

Un altre cuiner amb estrella, l’Antonio Ferrer, ens va convocar fa més d’un any –o de dos- per ajudar-lo en un àpat que havia organitzat al seu “Castell d’Orriols”, a l’Empordà.

Uns quaranta comensals i un menú laboriós. Vaig dir que el millor era arribar el dia abans i així es va fer.

El Jean Luc i jo sabíem qui erem però no haviem coïncidit mai. O mai de manera conscient. Ens vam caure bé de seguida, l’Antonio ens va explicar el menú. Vam fer quatre operacions prèvies, sopar, dormir a les luxoses suites de la casa i el dia següent erem els dos a la cuina a les vuit.

Ens vam repartir la feina sense gaire discussions. Sense que m’ho digués vaig asumir les operacions més humils. Pelar alls i cebes, preparar la marca de l’arròs –era un dels plats del tiberi- i ajudar-lo amb el que m’anava dient.

De tant en tant apareixia l’Antonio, bevíem un glop, quatre comentaris i a la feina.

A mida que el temps passava els comentaris minvàven i es reduïen al mínim indispensable.

Van arribar els comensals, tots barcelonins amb cases a l’Empordà, i el cuiner Figueras i jo ens vam traslladar a un dels jardins de la casa o s’havien muntat taules i cadires. Ell encarant-se a un foc de llenya mal encès que havia de convertir-se en brasa per fer-hi un xai prèviament tallat i jo amb un “paellero” de butà per fer primer una paella i després l’altra.

L’Antonio rebent al personal i nosaltres dos suant la cansalada de cara a la feina.

Cada cop que el Jean Luc passava a prop meu em deia alguna cosa a mitja veu. “Més brou” o “Baixa el foc” o “Puja’l”.

L’àpat, complex i fet de quatre, cinc o sis plats, no ho recordo, va agradar i tothom ens va felicitar.

Vam dinar a taula mentre uns i altres s’acostàven celebrant un o altre plat del menú.

Quan la cosa amenaçava amb allargar-se fins al vespre ens vam posar d’acord, vam pujar a les cambres, dutxa, canvi de roba i ens vam despedir des de la porta de la cuina.

Vam compartir viatge de tornada en el seu cotxe. Vam parlar de tot i de res, vam recordar amics, dates, moments i esdeveniments.

Em va deixar a prop de casa i ens vam donar les coordenades.

Des d’aquell dia vam parlar tres o quatre cops, per telèfon o personalment. Sempre coses de feina.

Per a mí el Jean Luc era una persona excel.lent. Un tipus normal amb molts encerts i unes quantes equivocacions. Com tothom.

Un home planer malgrat les estrelles Michelin que va aconseguir durant la seva dilatada carrera.

Un professional capaç d’assumir qualsevol repte, d’organitzar el que fés falta on fós.

Un home de tracte afable i proper.

Fa anys que no ploro però aquesta tarda, pensant-hi, m’ha caigut una llàgrima.

Abraçada forta, Jean Luc. Bon viatge, amic. T’enyorem.

Pierre Roca

LA MAROTECA.

Aquesta peixateria del carrer Urgell, a Barcelona, proposa una fórmula que no és nova però que gairebé mai ha funcionat de forma satisfactòria.

Oberta el març d’enguany, ell client hi tria el peix o el marisc que vol menjar, la casa ho prepara a la petita cuina i ho serveix  a les taules de l’espai interior o al taulell amb tamburets de la botiga o fins i tot al carrer, en un mínim taulell adossat a l’entrada.

D’altres locals de la ciutat que han utilitzat la mateixa estrategia han periclitat per la baula més dèbil, la d’un producte, el peix i el marisc, delicat com el que més i que aguanta malament el temps de permanència a la vista del públic. A “La Maroteca” la diferència és notable: l’home de l’Olga, patrona del negoci junt amb la Josi, és titular d’una de les barques de pesca del moll de pescadors de la Barceloneta i la majoria del peix arriba diàriament del rebaix barceloní.

Coneixedors del que pesquen, compren i proposen, rigorosos amb la frescor i exigents amb l’aspecte

El sentit comú, la intuició i el bon gust de les mestresses fa que les preparacions siguin mínimes, donant tot el protagonisme a un producte impecable. Planxa i poca cosa més per marcar els peixos o obrir el musclo o coure amb precisió unes gambes delicioses. Hi ha ostres i alguna altra cosa i hi ha, sobretot, un coneixement del producte poc comú.

El local en sí mateix és com la cuina que s’hi practica. Mínim, net i eficient, sense decoracions carregades ni elements innecessaris. Parets blanques, les instal.lacions ineludibles i la poca fusta indispensable.

Cada ració s’acompanya invariablement del vi que ha escollit el client –quatre o cinc possibilitats, no més- i no es disposa de cap més opció o afegit per acompanyar el que s’ha demanat. Ni sopetes ni amanides ni plats de cullera. El peix, a “La Maroteca”, acapara tot el protagonisme amb un plantejament radical que s’agraeix.

Els sentits, la feina i la dedicació exclusiva de les dues dones que gestionen la casa es bolquen en el peix, el marisc i les dues o tres maneres de tractar-lo.

Un prodigi d’exigència i de rigor que sorpren pels temps que corren, on tants professionals perden els papers a força de diversificació i de voler complaure tothom.

Si el producte no tingués la qualitat que té farien falta salsetes, guarniments i elements perifèrics per dissimular, però no és el cas. La religió de la casa és el que s’hi ven i així les coses són aparentment senzilles.

Aparentment, perquè ja sabem que el més senzill és gairebé sempre el més difícil i que el nivell d’exigència i d’atenció d’una cocció justa no és cap broma ni s’aprèn en quatre dies.

Hi he dinat musclos del Delta oberts al vapor i vuit gambes “de les nostres”, no excessivament grans i escaldades. Només escaldades.

Tot plegat un prodigi de sabor. Un exercici d’humilitat, de senzillesa i de respecte pel que ens dóna el mar.

He begut dues copes d’un vi blanc del Penedes, no he pres postres –la casa no ho toca- m’han convidat al cafè i he pagat trenta euros que m’han semblat molt ben emprats.

Quan pugui hi tornaré. Segur.

Pierre Roca

“La Maroteca”

Compte d’Urgell, 108

Barcelona

www.lamaroteca.com