miércoles, 20 de agosto de 2014

LA MAROTECA.

Aquesta peixateria del carrer Urgell, a Barcelona, proposa una fórmula que no és nova però que gairebé mai ha funcionat de forma satisfactòria.

Oberta el març d’enguany, ell client hi tria el peix o el marisc que vol menjar, la casa ho prepara a la petita cuina i ho serveix  a les taules de l’espai interior o al taulell amb tamburets de la botiga o fins i tot al carrer, en un mínim taulell adossat a l’entrada.

D’altres locals de la ciutat que han utilitzat la mateixa estrategia han periclitat per la baula més dèbil, la d’un producte, el peix i el marisc, delicat com el que més i que aguanta malament el temps de permanència a la vista del públic. A “La Maroteca” la diferència és notable: l’home de l’Olga, patrona del negoci junt amb la Josi, és titular d’una de les barques de pesca del moll de pescadors de la Barceloneta i la majoria del peix arriba diàriament del rebaix barceloní.

Coneixedors del que pesquen, compren i proposen, rigorosos amb la frescor i exigents amb l’aspecte

El sentit comú, la intuició i el bon gust de les mestresses fa que les preparacions siguin mínimes, donant tot el protagonisme a un producte impecable. Planxa i poca cosa més per marcar els peixos o obrir el musclo o coure amb precisió unes gambes delicioses. Hi ha ostres i alguna altra cosa i hi ha, sobretot, un coneixement del producte poc comú.

El local en sí mateix és com la cuina que s’hi practica. Mínim, net i eficient, sense decoracions carregades ni elements innecessaris. Parets blanques, les instal.lacions ineludibles i la poca fusta indispensable.

Cada ració s’acompanya invariablement del vi que ha escollit el client –quatre o cinc possibilitats, no més- i no es disposa de cap més opció o afegit per acompanyar el que s’ha demanat. Ni sopetes ni amanides ni plats de cullera. El peix, a “La Maroteca”, acapara tot el protagonisme amb un plantejament radical que s’agraeix.

Els sentits, la feina i la dedicació exclusiva de les dues dones que gestionen la casa es bolquen en el peix, el marisc i les dues o tres maneres de tractar-lo.

Un prodigi d’exigència i de rigor que sorpren pels temps que corren, on tants professionals perden els papers a força de diversificació i de voler complaure tothom.

Si el producte no tingués la qualitat que té farien falta salsetes, guarniments i elements perifèrics per dissimular, però no és el cas. La religió de la casa és el que s’hi ven i així les coses són aparentment senzilles.

Aparentment, perquè ja sabem que el més senzill és gairebé sempre el més difícil i que el nivell d’exigència i d’atenció d’una cocció justa no és cap broma ni s’aprèn en quatre dies.

Hi he dinat musclos del Delta oberts al vapor i vuit gambes “de les nostres”, no excessivament grans i escaldades. Només escaldades.

Tot plegat un prodigi de sabor. Un exercici d’humilitat, de senzillesa i de respecte pel que ens dóna el mar.

He begut dues copes d’un vi blanc del Penedes, no he pres postres –la casa no ho toca- m’han convidat al cafè i he pagat trenta euros que m’han semblat molt ben emprats.

Quan pugui hi tornaré. Segur.


Pierre Roca


“La Maroteca”
Compte d’Urgell, 108
Barcelona
www.lamaroteca.com





martes, 12 de agosto de 2014

"BAR À VINS".

El “Bar à vins” de la fàbrica Moritz, a la Ronda de Sant Antoni, à Barcelona, hauria d’estar més ple. A petar.

Es tracta d’un espai petit, molt ben equipat, amb una oferta de vins i de tastets ben pensada i a dos o tres metres de la vorera costat muntanya de la Ronda.

Un lloc privilegiat per fer-hi una pausa, observant els vianants i la terrassa des de l’interior climatitzat, amenitzat per un rerefons musical d’arrel urbana. El lloc perfecte per un berenar en clau de vins a qualsevol tarda del mes d’agost.

Agost o no agost, el local atès pel Max, un cambrer jove i experimentat, coneixedor dels productes que ven i que serveix amb ofici i simpatia, hauria de ser ple d’un públic urbà que defuig els bars típics i tòpics, el servei amanerat i els escassos coneixements professionals.

A mitja tarda, després d’unes quantes gestions i amb ganes de mossegar alguna cosa, hi vaig prendre una copa de “Els Escurçons” –D.O. Priorat- i una de “Château Pibarnon 08” i vaig cruspir-me una ració de bona mida de formatge català, integrada per dues varietats - dos talls generosos i ben escollits-, tot plegat acompanyat d’unes boníssimes torrades del forn Triticum, instal·lat al mateix complex de la Fàbrica Moritz.

Sol, amb la companyia intermitent del cambrer i el paisatge del tràfec humà d’aquella part de Barcelona, amb una mescla de personatges, vestuari i actituds sensiblement diferent a la de la Rambla o la de qualsevol altra artèria de la ciutat, deixant volar el cap i regalant-me un bocí de tarda estimulant, dels que propicien les enveges i creen hàbit.

Per molt que el mes d’agost no sigui el millor pel que fa a determinats negocis, repeteixo que el local havia de ser ple. Potser sense empentes però ple. Vaig suposar que després del desplegament mediàtic i de marketing per engegar el conjunt –un negoci gran, voluminós i de gran complexitat per la varietat de propostes que s’hi ofereixen- la casa ha baixat lleugerament la guàrdia i, confortada per l’èxit evident del restaurant, del bar de tapes i de la cafeteria, ha mig oblidat el seu magnífic bar de vins o, si ho volem afrancesar, “Bar à vins”, amb vistes a un dels carrers més transitats de la ciutat. Un carrer i un barri amb personalitat pròpia, transitats per una fauna urbana que es diferencia subtilment de la que trobem a la desbordada Rambla o al luxós Passeig de Gràcia o al Born o a la Barceloneta o a l’immediat Eixample.

És possible que la presència invasiva de la carpa que substitueix provisionalment –i durant uns quants anys- el Mercat de Sant Antoni no ajudi, escurçant l’horitzó i fent poc entenedora la funció i el recorregut de la Ronda. De les rondes, en plural, si tenim en compte que la de Sant Pere, la de Sant Antoni i la de Sant Pau són cosines germanes i formen part del que va ser intent del darrer perímetre defensiu de la ciutat.

Sigui com sigui el “Bar-à-vins”, per si no ho he dit abans, hauria de tenir més públic i hauria d’explicar, per exemple, que l'estricta, respectuosa i subtil reforma de l’espai interior del conjunt arquitectònic és obra del conegut arquitecte francès Jean Nouvel, també autor de la controvertida, mutilada i malentesa “Torre Agbar”, a la plaça de les Glòries.

Pel que fa al tiquet, les dues copes de vi –dos vins de preu mig-alt- i el formatge i les torrades em van costar 22,80 €.

Hi ha coses més barates, és evident, però de tan en tant cal invertir en moments suggeridors, en plaer i en llocs especials que tenim al nostre abast.


Pierre Roca



“Bar à vins”

Antiga fàbrica Moritz.
Ronda de Sant Antoni, 39-43
Barcelona
934 260 050
www.moritz.cat