En aquesta
dedicació meva bolcada a la gastronomia no tot són bones sorpreses, però he de
reconèixer que de tant en tant hi ha alegries de les que m’agrada parlar.
En els
darrers deu dies he freqüentat restaurants humils i bons –els que més m’agraden-
un de baratet i francament dolent, un de nou, barat i que m’ha semblat
boníssim, encertat i amb voluntat de fer-se important, un de consagrat que
segueix una excel.lent trajectòria gràcies a la feina constant del patró i un
altre, que ja coneixía, on he tingut la millor sorpresa i on he tornat per
confirmar la primera impressió.
Com que
aquest text d’avui no vol ser un comentari exhaustiu i detallat descriuré
breument cada una de les experiències esmentades.
La primera
bona notícia va venir de la ma del meu fill Pau, que em va citar a un
restaurant més que clàssic, poc conegut i amb una relació qualitat/preu
imbatible. “Casa Ginés”, al 373 del carrer Castillejos, a Barcelona, és un lloc
de peix. Peix, marisc i més peix.
Els
titulars del negoci –obert al 1953, poca broma, i amb el mateix aspecte que
tenia en aquell temps- són pescadors amb barca al Moll del Rebaix, a la
Barceloneta, i tenen a més una peixateria al mateix carrer Castillejos.
Equip de
cuina i de sala femení –un grup molt eficient de senyores d’origen sudamericà-
i una carta que vé dictada per la pesca de cada dia. Plats senzills,
preparacions de tota la vida, fregits impecables..
La segona
sorpresa de signe agradable va ser el “Bitxarracu”, al 212 del carrer València,
a l’Eixample. Una proposta valenta, molt ben pensada i millor resolta pel
cuiner de “La Lluerna” de Santa Coloma de Gramanet, un restaurant d’excel.lent
nivell que va rebre fa uns mesos la seva primera estrella Michelin.
La intenció
reconeguda, a Barcelona, és atraure una clientela que busca el menú de migdia,
de qualitat i a bon preu i alternatives del mateix signe al vespre i per
esmorzar, que el negoci obre a les vuit del matí. Ho aconsegueix amb menús de
dinar de 10,80, 15 i 20 € i una carta breu, divertida i plena de bones i
atractives sorpreses. Servei distès, ambient agradable, excel.lent selecció de
vins que entren de ple dins del plantejament de qualitat i de preus de la casa
i somriures de satisfacció assegurats. A títol d’exemple, l’amic que
m’acompanyava i jo vam menjar, entre d’altres coses, unes de les millors
patates braves que recordem. Un lloc indispensable que serà referència dins de
molt poc temps.
Com que la
vida es construeix a base de contrastos, la notícia següent és un establiment
del que no diré el nom seguint el meu costum quan no surto content. Només
dir-vos que és a una petita ciutat al sud de Barcelona i que hi vaig anar a
parar després de trobar tancat el lloc al que volia sopar.
Espai lleig
i desendreçat, televisió de gran format amb l’inevitable partit de futbol,
carta en la mateixa línia, amanida tacada i espatllada amb el ditxós amaniment
balsàmic i una butifarra escuàlida, malaltissa i prima com un llàpis. Tall de
meló que encara no havia madurat, copa de vi infame i, això sí, compte que no
superava als deu euros. Depriment.
Tornem a
les bones notícies, aquest cop al Tapeo, al carrer Montcada, a Barcelona i amb
un matrimoni amic. Dinar de platets, picant d’aquí i d’allí, tot plegat per
tastar una delicadesa creada pel patró a partir de les mongetes de Santa Pau,
d’unes molt bones cloïsses i del safrà
que produeix a Les Garrigues la parella que em va acompanyar. Bones
sensacions que em van fer oblidar el desastre del vespre anterior.
Però el
millor de tot, sempre des del meu punt de vista, han estat els dos àpats a
l’humil bar del Mercat de Sant Salvador, a Vilafranca del Penedes. El patró, de
qui no puc dir el nom per la seva prohibició expressa, és boletaire. Ser
boletaire en un entorn rural té un altre significat que a ciutat.
Així el
patró del bar que esmento s’aixeca un bon dia i mirant el cel sap que hi poden
haver ceps –o qualsevol altre bolet- darrera aquella muntanyeta o al costat
d’unes vinyes o a prop d’un bosquet. S’hi acosta, en recull una bona quantitat
–res de misèries- i tira de bolets pels esmorzars i pel dinar.
Un esmorzar
espetarrant d’estofat de bou amb bolets o un dinar de cua de rap amb ceps, tot
plegat precedit d’uns mínims aperitius de làmines de cep crues en vinagreta.
Brutal, com diria el millor comentarista gastronòmic del país, el francès Philippe Regol , al seu
blog Observación Gastronómica 2.
Brutal fins
al preu, dotze euros pel dinar, de menú baratet de qualsevol lloc. Les copes de
Montsant necessàries, algun postre i el cafè.
Com un
miracle. Una meravella impensable a ciutat i que aquí passa sense avisar, com
si res, amb naturalitat i com un altre menú de migdia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario