L’esmorzar és possiblement un dels rituals masculins més
arrelats.
Si
l’esmorzar té lloc fora de casa, al bar adient i disposant del temps necessari,
els arrels són encara més profunds i evidents.
Una de les
meves principals activitats quan canvio de casa és trobar el lloc on aniré a esmorzar
sovint. Ha de ser un establiment on em senti còmode des del primer moment, on
el patró i els empleats coneixin l’ofici, els costums i els codis subtils del
moment i de l’activitat.
L’esmorzar,
o al menys aquests esmorzars de bar, amb el diari obert, poca pressa i el cap
despert, és cosa de l’element masculí. Les dones esmorzen d’una altra forma,
entre elles i amb més pressa, amb algunes, poques, excepcions.
Els homes
acostumem a tirar d’entrepà, de copa de ví, d’olives i de cafè o cafè amb llet
i les dones, generalment, de cafetó i pasta. A vegades els homes, quan toca per
la raó que sigui, hi afegim una copeta i sortim del local més contents que un ximplet amb un llàpis.
Descobrir
el lloc on esmorzarem sovint no és un fet banal. És tot un esdeveniment que fem
saber als íntims i que compartim alguns cops.
El meu bar
d’esmorzar és a Vilafranca des de que hi visc, fa poc més d’un any. El Tropik,
al carrer Tarragona. Un bar normal, sense senyals que el facin diferent dels
altres locals de la zona.
El patró i
les dues dones que l’ajuden són gent jove. Disposen d’una carta d’entrepans que
serveixen en tres mides. La més gran és una barreta sencera i després vé el mig
entrepa i finalment el mini, part integrant de la fórmula dels matins. Tenen
embotits de qualitat, ví de la terra, del Penedès, i els diaris, que són part
essencial del conjunt. I clients que comenten el que van veure ahir al vespre a
la tele i què va fer o farà el Barça i les pífies dels polítics. Una delícia.
A voltes,
com avui, entra un xinès i s’instal.la a la màquina de joc, introdueix monedes
sense que se li alteri l’expressió i al cap de mitja hora o de més temps d'alimentar l'enginy la
màquina fa sonar els timbres i la musiqueta i es sent la davallada de monedes. Quantes
en cauen? Quantes n’ha posat prèviament?
El xinès
marxa i toca prendre cafè i la noia que els fa dibuixa caretes o cors o senyals
a la bromera de la llet quan és un cafè amb llet.
Costa
deixar el lloc, no me’n amago. Sovint penso que només per fer durar el moment
tornaria a esmorzar, rellegiria La Vanguardia i comentaria qualsevol cosa amb
qui fós. Prendría un gotet de whisky, el que em servissin, i em deixaria portar per
l’ensopiment i llavors sí, sortiria i caminaria sense més rumb que el dels
pensaments que propicia un esmorzar com Déu mana.
Deixaria
volar el cap i comptaria les hores que falten fins al dinar.
Quina vida,
Déu meu!
No hay comentarios:
Publicar un comentario