Les publicacions virtuals de contingut gastronòmic, en
forma de webs o de blogs, es multipliquen que dóna gust.
Com en
qualsevol altra qüestió, n’hi ha de molt bones, documentades i escrites per
gent que en sap, però per desgràcia, la majoria de les que es publiquen són
d’afeccionats –un apartat al que no faig referència aquí- o estan inspirades
per interessos espuris i s’afanyen desesperadament per aconseguir un nombre de
lectors que consolidi l’encàrrec i el flux monetari per part de l’amo o del
client principal.
Les més
serioses es poden comptar amb els dits d’una mà. Jo mateix considero com a
número un el blog titulat “Observación gastronómica 2”
(observaciongastronomica2.wordpress.com), del Philippe Regol, antic cuiner d’uns
quants restaurants del millor nivell convertit en comentarista il·lustrat, savi
i experimentat.
Les cròniques
del senyor Regol, un home d’origen francès instal·lat a Barcelona des de
sempre, descriuen els àpats, l’entorn, les característiques del negoci, el
servei i la filosofia de la casa, afegint suggeriments i observacions al que ha
tastat i begut, amb independència del nom del patró o del nombre d’estrelles de
l’establiment.
En Philippe
és benvolent i comprensiu amb els restaurants humils, als que alliçona a
vegades de forma amistosa i “bon enfant”, i més exigent i dur amb els negocis
pretensiosos de carta barroca i preus disparats.
Poca gent es
pot permetre el que fa. Poca gent, per altra banda, acumula tanta experiència,
tant de coneixement, tanta informació i tanta activitat professional, abans com
a cuiner i ara com a comentarista.
Un altre dels
blogs que considero indispensables és “No se le puede llamar cocina”
(noselepuedellamarcocina.com) obra enciclopèdica d’un altre personatge d’origen
francès, el Christophe Pais, ciutadà de Madrid i que ha donat fa poc temps el
salt de la seva professió dins de l’àmbit bancari per muntar, amb uns socis, un
restaurant que està triomfant a la capital d’Espanya.
El blog del
senyor Pais combina receptes, experiències, viatges, proveïdors, tècniques
culinàries i altres apartats de la qüestió essencial del menjar i beure, tot
plegat amb un bagatge més que considerable i una cultura gastronòmica gens
habitual.
El tercer
blog que comento és “Cookcircus” (cookcircus.blogspot.com.es) la publicació
virtual “metagastronòmica” del periodista Xavier Agulló i de l’excel·lent
fotògraf Carlos Rondón.
“Cookcircus”
no és el blog que més m’agrada, però reconec que el seu tarannà trencador,
l’estètica “rocker” i els comentaris extrems converteixen la publicació en un
curiós exemple de com abordar la gastronomia des d’un punt de vista radicalment
diferent. És una pena que no es publiqui en paper. El seu aspecte el
convertiria en objecte de culte de les parets de molts restaurants de
tendència.
Com de costum
m’estalviaré l’avorrida enumeració d’altres blogs i webs de vocació
professional i fosques inspiracions. Publicacions d’encàrrec, prescindibles i
que destaquen pel seu escàs coneixement culinari, que privilegien l’estètica
dels locals o el seu suposat “glamour” o la quantitat i qualitat dels
personatges que els freqüenten. Llocs web que s’il·lustren amb fotos de plats
greixosos o que només esmenten la tòfona, el fetge d’ànec o els vins de més de
tres-cents euros l’ampolla.
Premsa virtual del pitjor nivell que treballa contra la
nostra gastronomia, contra la sostenibilitat, contra els productes locals i
fins i tot contra els negocis als quals hauria de servir.
Pierre Roca