Vaig
demanar-li un favor a l’amic Carles D. i ell, a més d’atendre la meva petició,
em va convidar a dinar a casa seva.
El títol
d’aquest escrit també podria ser “un arròs d’amistat” o “menys és més”, perquè
es tracta d’ambdós conceptes alhora. O de tres, si hi afegim l’espontaneitat i
la conversa “à bâtons rompus” i la senzillesa del moment, l’exquisitesa del
resultat i la sensació de privilegi.
“Anem a
dinar a casa” em va dir.
Vam agafar el bus i vam arribar a casa seva, a prop de l’antic
anunci lluminós de “Rótulos Roura”, convertit en icona urbana pel pas del temps
i per una assenyada i oportuna decisió municipal.
A la nevera
hi tenia dos grapats d’escopinyes fresques i unes espardenyes –ep!- i una
gallineta, peix de roca que massa peixaters intenten fer passar per escòrpora.
Vam
especejar el peix, convertint-lo en dos filets i aprofitant el cap i les
nombroses espines per fer-ne un fumet. Un pot, miqueta d’aigua i les espines.
A part, en
una petita cassola de ferro esmaltat, el Carles va obrir les escopinyes,
traient-les del recipient al moment precís, tot just obertes i deixant-les a un
plat per anar picant mentre feia saltar minimament els filets de gallineta i
les espardenyes i seguia a continuació el procès de l’arròs a la mateixa
cassola, prèviament repassada.
Altre cop
al foc, rajolí de bon oli i l’arròs necessari. La mida justa. I al fogó per rossejar-lo
fins aconseguir el subtil canvi de color.
Després un
cullerot de fumet i deixar coure sense urgències i vigilar i afegir més brou i
beure cervesa, picant patates fregides de paperina i bitxos de pot, parlant de
tot i de res, que el Carles és home de preguntes que cal contestar i que van
teixint una conversa al voltant del que més estima: la seva dona bella i
intel.ligent, ahir malauradament absent, la literatura i la fotografia i el món
que l’envolta des del seu espaiós pis de l’Eixample barceloní.
Va donar
l’arròs per acabat, afegint-hi els dos bocins de gallineta i les peces
d’espardenya i vam seure a taula en companyia d’un bon vi blanc, amb la cassola
al mig, un parell de plats i els coberts.
Després em
va ensenyar la seva col.lecció de càmeres fotogràfiques de pel.lícula on regna
una esplèndida Leica, parlant de cada una i dels diferents objectius com es
parla dels fills. El “clic” evocador de la Leica, la rusticitat d’una Zenith
soviètica o la ingenuitat –hi ha càmeres ingènues- d’una màquina francesa dels
anys seixanta o el pes tranquil.litzador d’una Pentax de la primera fornada.
Sortint de
casa del Carles vaig caminar mitja horeta. Carrers Bailèn, Girona, Bruc,
Consell de Cent, Diputació.
Al Passeig
de Gràcia, tocant a Plaça Catalunya, hi havia dues cues impressionants, tanques
i vigilants de seguretat a dojo.
Una de les
cues reunia una aglomeració sorprenent de nenes de no més de dotze anys, totes
lluint pantalonets molt curts i algunes amb diademes de flors. S’inaugurava la
primera botiga barcelonina d’una marca anglosaxona de roba juvenil.
La segona
cua la formava gent de més edad, molts amb vestit i corbata i tots neguitosos
per aconseguir el nou model de l’iPhone, el número sis.
No sé si ho
he dit, però l’arròs del Carles, fet sense sofregit, em va semblar boníssim i
avui intentaré repetir-lo a casa, fent servir un fumet que tinc congelat i
musclos que compraré.
Gràcies, Carles. Dinar boníssim, amic.
Gràcies, Carles. Dinar boníssim, amic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario