L’esmorzar
segueix sent una mena d’illa de llibertat masculina. Espero que les dones no se’m
tirin a sobre per revindicar-ho i posar-ho de relleu.
El meu
esmorzar dels diumenges al matí al voltant de les nou, per posar un exemple, és
un moment privilegiat. Un espai de temps de felicitat amb protagonistes de
relleu : el magnífic pernil ibèric del bar Avenida, a Vialfranca del
Penedes, les dues copes de vi negre fresquet de la terra, el platet d’olives, l’edició
dominical de La Vanguardia i els dos, tres o quatre homes amb els que
comparteixo la barra i el moment.
El carrer
encara desert –és diumenge- i al fons, a la dreta, la televisió recitant la monòtona
enumeració de les notícies del dia.
Els altres
tres comensals d’avui han demanat pop a la gallega però jo segueixo fidel al
pernil ibèric. He aconseguit monopolitzar el diari i això m’atorga la condició
d’informador, comentant de cara a la galeria les notícies més rellevants o les
que crec que els poden interessar. Els temes d’avui són l’impost sobre els
guanys de la loteria –tots en compraran i ja pregunten pel número de Nadal que és
a la venda- o els milions robats per un o altre polític.
A partir d’aquí
la cosa passa a terrenys eterns: la pèrdua de potència sexual dels homes a mida
que passa el temps, la crisi -que no és igual per a tots- i la imminència de l’hivern,
que en un entorn rural com aquest es fa més patent, més present i tangible.
El patró de
l’establiment explica el creuer que farà amb la família durant quinze dies –les
seves úniques vacances- i dos clients asseguren que la data de naixement és
sempre la causa de totes les malalties –com més anys fa que ets al món, més
problemes- i un tercer parla dels cotxes
elèctrics i del poc soroll que fan.
Una
meravella d’entesa. Un entorn al que els polítics, aquesta raça sobrevalorada,
haurien d’acostar-se més sovint per copsar la temperatura del país al marge de
les enquestes i dels estudis de mercat, que sempre tendeixen a afalagar el
client. Al que paga.
De política,
per cert, no se’n parla. Tothom és conscient del que ens separa i evita
acuradament el debat i la presa de posició partidista. Parlem en castellà
i en català i eludim els temes més candents amb un respecte del que molts dels
nostres representants haurien de prendre nota.
I si organitzem uns esmorzars dominicals on els polítics
practiquin la saníssima immersió popular ?
No ho farem
perquè el polític arribaria envoltat d’assessors i de premsa i ens farien
apagar la tele i rebutjaria amablement el gotet d’alcohol per fer veure que està
per sobre del bé i del mal i només tindria respostes amables de les que fan
content tothom i ens quedariem com ara, com quan acabem de llegir qualsevol
article al diari i no acabem de tenir clar quina cara hi hem de posar.
La democràcia és més a prop de la barra dels bars que de
l’hemicicle. Més a prop dels debats que sorgeixen amb el plat davant i el vinet
que de les avorrides, recurrents i previsibles reiteracions parlamentàries. S’hauria de votar a la barra a l’hora
del cafè. Sol, amb llet o tallat. No sé si la política canviaria –en el fons
tots som iguals- pero ens costaria molt menys diners i l’única corrupció
vindria de part de patró de l’establiment, que convidaria en funció del que
digués un o altre polític.
La gent,
tota la gent, tendeix a coïncidir amb qui paga.
Si em convides et donc la raó.
No hay comentarios:
Publicar un comentario