RITUALS.

L’esmorzar és possiblement un dels rituals masculins més arrelats.

Si l’esmorzar té lloc fora de casa, al bar adient i disposant del temps necessari, els arrels són encara més profunds i evidents.

Una de les meves principals activitats quan canvio de casa és trobar el lloc on aniré a esmorzar sovint. Ha de ser un establiment on em senti còmode des del primer moment, on el patró i els empleats coneixin l’ofici, els costums i els codis subtils del moment i de l’activitat.

L’esmorzar, o al menys aquests esmorzars de bar, amb el diari obert, poca pressa i el cap despert, és cosa de l’element masculí. Les dones esmorzen d’una altra forma, entre elles i amb més pressa, amb algunes, poques, excepcions.

Els homes acostumem a tirar d’entrepà, de copa de ví, d’olives i de cafè o cafè amb llet i les dones, generalment, de cafetó i pasta. A vegades els homes, quan toca per la raó que sigui, hi afegim una copeta i sortim del local més contents que un ximplet amb un llàpis.

Descobrir el lloc on esmorzarem sovint no és un fet banal. És tot un esdeveniment que fem saber als íntims i que compartim alguns cops.

El meu bar d’esmorzar és a Vilafranca des de que hi visc, fa poc més d’un any. El Tropik, al carrer Tarragona. Un bar normal, sense senyals que el facin diferent dels altres locals de la zona.

El patró i les dues dones que l’ajuden són gent jove. Disposen d’una carta d’entrepans que serveixen en tres mides. La més gran és una barreta sencera i després vé el mig entrepa i finalment el mini, part integrant de la fórmula dels matins. Tenen embotits de qualitat, ví de la terra, del Penedès, i els diaris, que són part essencial del conjunt. I clients que comenten el que van veure ahir al vespre a la tele i què va fer o farà el Barça i les pífies dels polítics. Una delícia.

A voltes, com avui, entra un xinès i s’instal.la a la màquina de joc, introdueix monedes sense que se li alteri l’expressió i al cap de mitja hora o de més temps d'alimentar l'enginy la màquina fa sonar els timbres i la musiqueta i es sent la davallada de monedes. Quantes en cauen? Quantes n’ha posat prèviament?

El xinès marxa i toca prendre cafè i la noia que els fa dibuixa caretes o cors o senyals a la bromera de la llet quan és un cafè amb llet.

Costa deixar el lloc, no me’n amago. Sovint penso que només per fer durar el moment tornaria a esmorzar, rellegiria La Vanguardia i comentaria qualsevol cosa amb qui fós. Prendría un gotet de whisky, el que em servissin, i em deixaria portar per l’ensopiment i llavors sí, sortiria i caminaria sense més rumb que el dels pensaments que propicia un esmorzar com Déu mana.

Deixaria volar el cap i comptaria les hores que falten fins al dinar.

Quina vida, Déu meu!

Pierre Roca

  

UN ARROS IMPROVISAT.

Vaig demanar-li un favor a l’amic Carles D. i ell, a més d’atendre la meva petició, em va convidar a dinar a casa seva.

El títol d’aquest escrit també podria ser “un arròs d’amistat” o “menys és més”, perquè es tracta d’ambdós conceptes alhora. O de tres, si hi afegim l’espontaneitat i la conversa “à bâtons rompus” i la senzillesa del moment, l’exquisitesa del resultat i la sensació de privilegi.

“Anem a dinar a casa” em va dir. Vam agafar el bus i vam arribar a casa seva, a prop de l’antic anunci lluminós de “Rótulos Roura”, convertit en icona urbana pel pas del temps i per una assenyada i oportuna decisió municipal.

A la nevera hi tenia dos grapats d’escopinyes fresques i unes espardenyes –ep!- i una gallineta, peix de roca que massa peixaters intenten fer passar per escòrpora.

Vam especejar el peix, convertint-lo en dos filets i aprofitant el cap i les nombroses espines per fer-ne un fumet. Un pot, miqueta d’aigua i les espines.

A part, en una petita cassola de ferro esmaltat, el Carles va obrir les escopinyes, traient-les del recipient al moment precís, tot just obertes i deixant-les a un plat per anar picant mentre feia saltar minimament els filets de gallineta i les espardenyes i seguia a continuació el procès de l’arròs a la mateixa cassola, prèviament repassada.

Altre cop al foc, rajolí de bon oli i l’arròs necessari. La mida justa. I al fogó per rossejar-lo fins aconseguir el subtil canvi de color.

Després un cullerot de fumet i deixar coure sense urgències i vigilar i afegir més brou i beure cervesa, picant patates fregides de paperina i bitxos de pot, parlant de tot i de res, que el Carles és home de preguntes que cal contestar i que van teixint una conversa al voltant del que més estima: la seva dona bella i intel.ligent, ahir malauradament absent, la literatura i la fotografia i el món que l’envolta des del seu espaiós pis de l’Eixample barceloní.

Va donar l’arròs per acabat, afegint-hi els dos bocins de gallineta i les peces d’espardenya i vam seure a taula en companyia d’un bon vi blanc, amb la cassola al mig, un parell de plats i els coberts.

Després em va ensenyar la seva col.lecció de càmeres fotogràfiques de pel.lícula on regna una esplèndida Leica, parlant de cada una i dels diferents objectius com es parla dels fills. El “clic” evocador de la Leica, la rusticitat d’una Zenith soviètica o la ingenuitat –hi ha càmeres ingènues- d’una màquina francesa dels anys seixanta o el pes tranquil.litzador d’una Pentax de la primera fornada.

Sortint de casa del Carles vaig caminar mitja horeta. Carrers Bailèn, Girona, Bruc, Consell de Cent, Diputació.

Al Passeig de Gràcia, tocant a Plaça Catalunya, hi havia dues cues impressionants, tanques i vigilants de seguretat a dojo.

Una de les cues reunia una aglomeració sorprenent de nenes de no més de dotze anys, totes lluint pantalonets molt curts i algunes amb diademes de flors. S’inaugurava la primera botiga barcelonina d’una marca anglosaxona de roba juvenil.

La segona cua la formava gent de més edad, molts amb vestit i corbata i tots neguitosos per aconseguir el nou model de l’iPhone, el número sis.

No sé si ho he dit, però l’arròs del Carles, fet sense sofregit, em va semblar boníssim i avui intentaré repetir-lo a casa, fent servir un fumet que tinc congelat i musclos que compraré.

Gràcies, Carles. Dinar boníssim, amic.

Pierre Roca  

PERFIL BAIX.

En aquesta dedicació meva bolcada a la gastronomia no tot són bones sorpreses, però he de reconèixer que de tant en tant hi ha alegries de les que m’agrada parlar.

En els darrers deu dies he freqüentat restaurants humils i bons –els que més m’agraden- un de baratet i francament dolent, un de nou, barat i que m’ha semblat boníssim, encertat i amb voluntat de fer-se important, un de consagrat que segueix una excel.lent trajectòria gràcies a la feina constant del patró i un altre, que ja coneixía, on he tingut la millor sorpresa i on he tornat per confirmar la primera impressió.

Com que aquest text d’avui no vol ser un comentari exhaustiu i detallat descriuré breument cada una de les experiències esmentades.

La primera bona notícia va venir de la ma del meu fill Pau, que em va citar a un restaurant més que clàssic, poc conegut i amb una relació qualitat/preu imbatible. “Casa Ginés”, al 373 del carrer Castillejos, a Barcelona, és un lloc de peix. Peix, marisc i més peix.

Els titulars del negoci –obert al 1953, poca broma, i amb el mateix aspecte que tenia en aquell temps- són pescadors amb barca al Moll del Rebaix, a la Barceloneta, i tenen a més una peixateria al mateix carrer Castillejos.

Equip de cuina i de sala femení –un grup molt eficient de senyores d’origen sudamericà- i una carta que vé dictada per la pesca de cada dia. Plats senzills, preparacions de tota la vida, fregits impecables..

La segona sorpresa de signe agradable va ser el “Bitxarracu”, al 212 del carrer València, a l’Eixample. Una proposta valenta, molt ben pensada i millor resolta pel cuiner de “La Lluerna” de Santa Coloma de Gramanet, un restaurant d’excel.lent nivell que va rebre fa uns mesos la seva primera estrella Michelin.

La intenció reconeguda, a Barcelona, és atraure una clientela que busca el menú de migdia, de qualitat i a bon preu i alternatives del mateix signe al vespre i per esmorzar, que el negoci obre a les vuit del matí. Ho aconsegueix amb menús de dinar de 10,80, 15 i 20 € i una carta breu, divertida i plena de bones i atractives sorpreses. Servei distès, ambient agradable, excel.lent selecció de vins que entren de ple dins del plantejament de qualitat i de preus de la casa i somriures de satisfacció assegurats. A títol d’exemple, l’amic que m’acompanyava i jo vam menjar, entre d’altres coses, unes de les millors patates braves que recordem. Un lloc indispensable que serà referència dins de molt poc temps.

Com que la vida es construeix a base de contrastos, la notícia següent és un establiment del que no diré el nom seguint el meu costum quan no surto content. Només dir-vos que és a una petita ciutat al sud de Barcelona i que hi vaig anar a parar després de trobar tancat el lloc al que volia sopar.

Espai lleig i desendreçat, televisió de gran format amb l’inevitable partit de futbol, carta en la mateixa línia, amanida tacada i espatllada amb el ditxós amaniment balsàmic i una butifarra escuàlida, malaltissa i prima com un llàpis. Tall de meló que encara no havia madurat, copa de vi infame i, això sí, compte que no superava als deu euros. Depriment.

Tornem a les bones notícies, aquest cop al Tapeo, al carrer Montcada, a Barcelona i amb un matrimoni amic. Dinar de platets, picant d’aquí i d’allí, tot plegat per tastar una delicadesa creada pel patró a partir de les mongetes de Santa Pau, d’unes molt bones cloïsses  i del safrà que produeix a Les Garrigues la parella que em va acompanyar. Bones sensacions que em van fer oblidar el desastre del vespre anterior.

Però el millor de tot, sempre des del meu punt de vista, han estat els dos àpats a l’humil bar del Mercat de Sant Salvador, a Vilafranca del Penedes. El patró, de qui no puc dir el nom per la seva prohibició expressa, és boletaire. Ser boletaire en un entorn rural té un altre significat que a ciutat.

Així el patró del bar que esmento s’aixeca un bon dia i mirant el cel sap que hi poden haver ceps –o qualsevol altre bolet- darrera aquella muntanyeta o al costat d’unes vinyes o a prop d’un bosquet. S’hi acosta, en recull una bona quantitat –res de misèries- i tira de bolets pels esmorzars i pel dinar.

Un esmorzar espetarrant d’estofat de bou amb bolets o un dinar de cua de rap amb ceps, tot plegat precedit d’uns mínims aperitius de làmines de cep crues en vinagreta. Brutal, com diria el millor comentarista gastronòmic del país, el francès Philippe Regol, al seu blog Observación Gastronómica 2.

Brutal fins al preu, dotze euros pel dinar, de menú baratet de qualsevol lloc. Les copes de Montsant necessàries, algun postre i el cafè.

Com un miracle. Una meravella impensable a ciutat i que aquí passa sense avisar, com si res, amb naturalitat i com un altre menú de migdia.

Pierre Roca

JEAN LUC.

No puc dir que el cuiner Jean Luc Figueras i jo fossim amics íntims.

Un altre cuiner amb estrella, l’Antonio Ferrer, ens va convocar fa més d’un any –o de dos- per ajudar-lo en un àpat que havia organitzat al seu “Castell d’Orriols”, a l’Empordà.

Uns quaranta comensals i un menú laboriós. Vaig dir que el millor era arribar el dia abans i així es va fer.

El Jean Luc i jo sabíem qui erem però no haviem coïncidit mai. O mai de manera conscient. Ens vam caure bé de seguida, l’Antonio ens va explicar el menú. Vam fer quatre operacions prèvies, sopar, dormir a les luxoses suites de la casa i el dia següent erem els dos a la cuina a les vuit.

Ens vam repartir la feina sense gaire discussions. Sense que m’ho digués vaig asumir les operacions més humils. Pelar alls i cebes, preparar la marca de l’arròs –era un dels plats del tiberi- i ajudar-lo amb el que m’anava dient.

De tant en tant apareixia l’Antonio, bevíem un glop, quatre comentaris i a la feina.

A mida que el temps passava els comentaris minvàven i es reduïen al mínim indispensable.

Van arribar els comensals, tots barcelonins amb cases a l’Empordà, i el cuiner Figueras i jo ens vam traslladar a un dels jardins de la casa o s’havien muntat taules i cadires. Ell encarant-se a un foc de llenya mal encès que havia de convertir-se en brasa per fer-hi un xai prèviament tallat i jo amb un “paellero” de butà per fer primer una paella i després l’altra.

L’Antonio rebent al personal i nosaltres dos suant la cansalada de cara a la feina.

Cada cop que el Jean Luc passava a prop meu em deia alguna cosa a mitja veu. “Més brou” o “Baixa el foc” o “Puja’l”.

L’àpat, complex i fet de quatre, cinc o sis plats, no ho recordo, va agradar i tothom ens va felicitar.

Vam dinar a taula mentre uns i altres s’acostàven celebrant un o altre plat del menú.

Quan la cosa amenaçava amb allargar-se fins al vespre ens vam posar d’acord, vam pujar a les cambres, dutxa, canvi de roba i ens vam despedir des de la porta de la cuina.

Vam compartir viatge de tornada en el seu cotxe. Vam parlar de tot i de res, vam recordar amics, dates, moments i esdeveniments.

Em va deixar a prop de casa i ens vam donar les coordenades.

Des d’aquell dia vam parlar tres o quatre cops, per telèfon o personalment. Sempre coses de feina.

Per a mí el Jean Luc era una persona excel.lent. Un tipus normal amb molts encerts i unes quantes equivocacions. Com tothom.

Un home planer malgrat les estrelles Michelin que va aconseguir durant la seva dilatada carrera.

Un professional capaç d’assumir qualsevol repte, d’organitzar el que fés falta on fós.

Un home de tracte afable i proper.

Fa anys que no ploro però aquesta tarda, pensant-hi, m’ha caigut una llàgrima.

Abraçada forta, Jean Luc. Bon viatge, amic. T’enyorem.

Pierre Roca

LA MAROTECA.

Aquesta peixateria del carrer Urgell, a Barcelona, proposa una fórmula que no és nova però que gairebé mai ha funcionat de forma satisfactòria.

Oberta el març d’enguany, ell client hi tria el peix o el marisc que vol menjar, la casa ho prepara a la petita cuina i ho serveix  a les taules de l’espai interior o al taulell amb tamburets de la botiga o fins i tot al carrer, en un mínim taulell adossat a l’entrada.

D’altres locals de la ciutat que han utilitzat la mateixa estrategia han periclitat per la baula més dèbil, la d’un producte, el peix i el marisc, delicat com el que més i que aguanta malament el temps de permanència a la vista del públic. A “La Maroteca” la diferència és notable: l’home de l’Olga, patrona del negoci junt amb la Josi, és titular d’una de les barques de pesca del moll de pescadors de la Barceloneta i la majoria del peix arriba diàriament del rebaix barceloní.

Coneixedors del que pesquen, compren i proposen, rigorosos amb la frescor i exigents amb l’aspecte

El sentit comú, la intuició i el bon gust de les mestresses fa que les preparacions siguin mínimes, donant tot el protagonisme a un producte impecable. Planxa i poca cosa més per marcar els peixos o obrir el musclo o coure amb precisió unes gambes delicioses. Hi ha ostres i alguna altra cosa i hi ha, sobretot, un coneixement del producte poc comú.

El local en sí mateix és com la cuina que s’hi practica. Mínim, net i eficient, sense decoracions carregades ni elements innecessaris. Parets blanques, les instal.lacions ineludibles i la poca fusta indispensable.

Cada ració s’acompanya invariablement del vi que ha escollit el client –quatre o cinc possibilitats, no més- i no es disposa de cap més opció o afegit per acompanyar el que s’ha demanat. Ni sopetes ni amanides ni plats de cullera. El peix, a “La Maroteca”, acapara tot el protagonisme amb un plantejament radical que s’agraeix.

Els sentits, la feina i la dedicació exclusiva de les dues dones que gestionen la casa es bolquen en el peix, el marisc i les dues o tres maneres de tractar-lo.

Un prodigi d’exigència i de rigor que sorpren pels temps que corren, on tants professionals perden els papers a força de diversificació i de voler complaure tothom.

Si el producte no tingués la qualitat que té farien falta salsetes, guarniments i elements perifèrics per dissimular, però no és el cas. La religió de la casa és el que s’hi ven i així les coses són aparentment senzilles.

Aparentment, perquè ja sabem que el més senzill és gairebé sempre el més difícil i que el nivell d’exigència i d’atenció d’una cocció justa no és cap broma ni s’aprèn en quatre dies.

Hi he dinat musclos del Delta oberts al vapor i vuit gambes “de les nostres”, no excessivament grans i escaldades. Només escaldades.

Tot plegat un prodigi de sabor. Un exercici d’humilitat, de senzillesa i de respecte pel que ens dóna el mar.

He begut dues copes d’un vi blanc del Penedes, no he pres postres –la casa no ho toca- m’han convidat al cafè i he pagat trenta euros que m’han semblat molt ben emprats.

Quan pugui hi tornaré. Segur.

Pierre Roca

“La Maroteca”

Compte d’Urgell, 108

Barcelona

www.lamaroteca.com

"BAR À VINS".

El “Bar à vins” de la fàbrica Moritz, a la Ronda de Sant Antoni, à Barcelona, hauria d’estar més ple. A petar.

Es tracta d’un espai petit, molt ben equipat, amb una oferta de vins i de tastets ben pensada i a dos o tres metres de la vorera costat muntanya de la Ronda.

Un lloc privilegiat per fer-hi una pausa, observant els vianants i la terrassa des de l’interior climatitzat, amenitzat per un rerefons musical d’arrel urbana. El lloc perfecte per un berenar en clau de vins a qualsevol tarda del mes d’agost.

Agost o no agost, el local atès pel Max, un cambrer jove i experimentat, coneixedor dels productes que ven i que serveix amb ofici i simpatia, hauria de ser ple d’un públic urbà que defuig els bars típics i tòpics, el servei amanerat i els escassos coneixements professionals.

A mitja tarda, després d’unes quantes gestions i amb ganes de mossegar alguna cosa, hi vaig prendre una copa de “Els Escurçons” –D.O. Priorat- i una de “Château Pibarnon 08” i vaig cruspir-me una ració de bona mida de formatge català, integrada per dues varietats - dos talls generosos i ben escollits-, tot plegat acompanyat d’unes boníssimes torrades del forn Triticum, instal·lat al mateix complex de la Fàbrica Moritz.

Sol, amb la companyia intermitent del cambrer i el paisatge del tràfec humà d’aquella part de Barcelona, amb una mescla de personatges, vestuari i actituds sensiblement diferent a la de la Rambla o la de qualsevol altra artèria de la ciutat, deixant volar el cap i regalant-me un bocí de tarda estimulant, dels que propicien les enveges i creen hàbit.

Per molt que el mes d’agost no sigui el millor pel que fa a determinats negocis, repeteixo que el local havia de ser ple. Potser sense empentes però ple. Vaig suposar que després del desplegament mediàtic i de marketing per engegar el conjunt –un negoci gran, voluminós i de gran complexitat per la varietat de propostes que s’hi ofereixen- la casa ha baixat lleugerament la guàrdia i, confortada per l’èxit evident del restaurant, del bar de tapes i de la cafeteria, ha mig oblidat el seu magnífic bar de vins o, si ho volem afrancesar, “Bar à vins”, amb vistes a un dels carrers més transitats de la ciutat. Un carrer i un barri amb personalitat pròpia, transitats per una fauna urbana que es diferencia subtilment de la que trobem a la desbordada Rambla o al luxós Passeig de Gràcia o al Born o a la Barceloneta o a l’immediat Eixample.

És possible que la presència invasiva de la carpa que substitueix provisionalment –i durant uns quants anys- el Mercat de Sant Antoni no ajudi, escurçant l’horitzó i fent poc entenedora la funció i el recorregut de la Ronda. De les rondes, en plural, si tenim en compte que la de Sant Pere, la de Sant Antoni i la de Sant Pau són cosines germanes i formen part del que va ser intent del darrer perímetre defensiu de la ciutat.

Sigui com sigui el “Bar-à-vins”, per si no ho he dit abans, hauria de tenir més públic i hauria d’explicar, per exemple, que l'estricta, respectuosa i subtil reforma de l’espai interior del conjunt arquitectònic és obra del conegut arquitecte francès Jean Nouvel, també autor de la controvertida, mutilada i malentesa “Torre Agbar”, a la plaça de les Glòries.

Pel que fa al tiquet, les dues copes de vi –dos vins de preu mig-alt- i el formatge i les torrades em van costar 22,80 €.

Hi ha coses més barates, és evident, però de tan en tant cal invertir en moments suggeridors, en plaer i en llocs especials que tenim al nostre abast.

Pierre Roca

“Bar à vins”

Antiga fàbrica Moritz.

Ronda de Sant Antoni, 39-43

Barcelona

934 260 050

www.moritz.cat

  

SAFRÀ A LES GARRIGUES.

La primera collita d’una producció agrícola és sempre una alegria.

Quan a més s’hi afegeix l’inici de la comercialització, el que suposa haver obtingut les autoritzacions necessàries, els controls, els segells i la llum verda per part dels organismos reguladors, l’alegria es multiplica i és part dels sentiments i de les emocions dels protagonistes.

Faig referència al safrà “El Tossal de Les Garrigues”, que durant aquests primers dies de juliol de l’any 2014 surt al mercat amb afany de destacar i amb moltes possibilitats de retornar el safrà al lloc de privilegi que li correspon, però també de posicionar-lo com a producte de primer nivell.

La iniciativa prové de dos homes experimentats i de la complicitat de les seves famílies respectives i dels col.laboradors.

Un agricultor de L’Albagés, a Les Garrigues, estudiós del producte i del seu cultiu, procés i comercialització i un industrial barceloní de l’audiovisual, enamorat de la comarca lleidatana i entusiasmat per tornar-hi a produir safrà de qualitat amb el nivell màxim d’exigència i de rigor.

Dues voluntats arrelades a la terra i respectuoses dels processos naturals i dels rituals atàvics d’un producte tan delicat.

A més de laboriós, el cultiu del safrà és de ritme lent. Els primers anys es parla de grams, més tard de quilos. De pocs quilos. En aquest negoci les tones són una expressió que només s’enten en termes de producció mundial.

A més dels dos protagonistes i de les famílies respectives, els treballadors també pertanyen a un col·lectiu específic dins de l’àmbit agrícola.

Cuiden la plantació, acaronen cada mata i cada flor, vigilen els insectes sense exterminar-los, conscients de l’estreta relació de tots els éssers vius en el creixement i desenvolupament harmònic del planeta terra i en conseqüència de les plantes que veuen crèixer dia a dia. Una relació personal, íntima i afectiva que influeix en la qualitat del producte final.

El safrà, que sovint –i incomprensiblement- es segueix titllant de colorant per part de molts professionals, és per sobre de tot una espècia d’aroma potent. Potent i respectuosa alhora.

Aroma, sabor, color. Bellesa visual, força aromàtica, rastre saborós que potencia el gust dels peixos, de l’arròs i d’unes quantes salses. De sopes, de formulacions antigues i modernes. Un producte antic però poc conegut.

No és barat –si és de qualitat i sense paranys no pot ser-ho- i qui signa aquest text l’ha fet servir sovint d’obsequi sempre apreciat i valorat.

Es tracta a més d’un producte del que en desconeixem més vessants de les que coneixem. Els misteris de la producció i de la collita, la pertinença dels productors a un àmbit diferent de l’agricultura. Un món eteri, suggeridor i a part.

A la cuina casolana s’ha substituït massa sovint per colorants de dubtosa procedència amb la justificació del preu, com si de safrà n’haguessim de comprar grans quantitats.

Els de “El Tossal de Les Garrigues” el proposen en tubs de vidre que contenen 0,4 g. de brins. El tub va tapat amb suro i encaixat i protegit en un “blister” de cartolina molt vistós i que conté tota la informació necessària, a més d’un breu comentari sobre el producte i la història, força antiga, del seu cultiu a Les Garrigues.

Feina molt ben feta, producte de primera, arguments, qualitat i aspecte per ser als prestatges de qualsevol mercat d’occident i de totes les botigues de productes d’alt nivell d’exigència.

Des del punt de vista gastronòmic n’hi ha prou amb molt poca quantitat per aportar subtils matisos d’aroma i de sabor a una llarga llista de preparacions de cuina i rebosteria.

S’ha volgut començar el procés comercial posant-lo a l’abast de com més gent millor, defugint el “ghetto” dels establiments anomenats “gourmet”. Trobareu a partir d’ara aquest safrà a la secció corresponent dels súpers “Sorli-Discau”.

Proveu-lo, és una ocasió històrica!

Pierre Roca