lunes, 14 de marzo de 2016

MENJAR I BEURE.


Menjo de tant en tant a restaurants més o menys coneguts i a d’altres absolutament anònims. Alguns d’aquests llocs són cars i d’altres econòmics.

Llegeixo algunes cròniques gastronòmiques i entre una i altra coses em vaig formant el criteri que necessito per parlar dels establiments que m’ho encarreguen sense dir massa bestieses ni mentides grolleres.

Des de fa un temps em fascina l’augment, quasi sempre exagerat, de la quantitat de tòfona que es posa a alguns plats per millorar-ne l’aroma i el sabor i per augmentar-ne el preu.

Fa uns quants anys, pocs, la tòfona es ratllava a sobre del plat. Era part del cerimonial i sovint era el propi xef de la casa qui venia i oficiava el ritual davant dels comensals. Era sempre tòfona negra –de la blanca se’n parlava com de quelcom de llunyà i absolutament fora de l’abast dels restaurants i de gairebé tots els clients- i el plugim fosc convertia un senzill plat de pasta –de pasta bona, naturalment- en un prodigi d’evocació.

Al llegendari “Jaume de Provença”, un dels precursors de la cuina moderna a Barcelona, hi feien una senzillíssima amanida de làmines de patata bullida, tòfona ratllada i oli de nous. Un plat extraordinari que posava de relleu els aromes de la tòfona i d’un oli, el de nous, que coneixíem des de poc temps abans.

Ara, en una actitud que em fa pensar en la dels nous rics, els restaurants cars o que aspiren a ser-ho enterren sota una munió de làmines de tòfona exageradament gruixudes el que sigui. Un marisc o un tros de peix o una mínima quantitat de carn de bou o de vaca vella –la vedella ha estat foragitada de les cartes suposadament elegants i modernes-.

L’aroma de la tòfona és extraordinàriament potent i anul·la del tot els matisos, l’olor i el sabor del tall. Amb aquest canvi de paràmetres no hi guanyem. Ens embafem de tòfona i ens costa discernir les propietats dels altres ingredients, a més de perdre de vista i de nas la generosa gamma de sensacions de qualsevol vi.

La tòfona, per altra banda, s’ha banalitzat. Al menú de dotze euros amb cinquanta cèntims d’un restaurant obert fa pocs dies a prop de casa meva hi he llegit fa poca estona l’enunciat d’uns spaghetti amb foie i tòfona que figuren com a primer plat. No vull especular ni suposar res, però aquestes coses les haurien d’ensenyar a les escoles de cuina professional. Enganyar el client és lleig, no és mai comercial i
Unes quantes tòfones negres retratades a la "Taverna Mediterrània", a Barcelona.
obliga fatalment a baixar preus i qualitat. Cap futur.

Un altre ingredient que els patrons haurien d’eliminar de forma radical és el mal humor. Divendres passat vaig proposar a un dels meus fills prendre un whisky a un local amb pocs mesos de vida a un dels carrers del Born profund. Havíem dinat raonablement bé a un restaurant japonès de la darrera fornada, moderníssim d’aspecte i de concepte culinari, i vaig voler mostrar-li un altre establiment també modern però dins d’una altra forma d’entendre el negoci.

El local era ple. Un dels tres treballadors –un cuiner i dos cambrers- estava de mal humor i la tensió era evident. Varem demanar un didalet de whisky –només tenien un més que discutible Bell’s- i ens el varem beure d’un sol tret per abreviar. Els dos didalets d’aquell licor barato begut a peu de barra i l’ambient poc acollidor per deu euros. Creu i ratlla.

És cert que al costat d’això puc constatar que molts bars i restaurants s’obren sense més pretensió que fer-ho bé. Un d’ells, el Tast d’Esplugues, on em va dur fa poc un bon amic, em va sorprendre agradablement. El patró darrera la barra i envoltat de productes de qualitat i el cambrer, un noi jove absolutament bolcat en la feina, amable sense ser pesat, eficient i ràpid.

Què més es pot demanar?


Pierre Roca







martes, 8 de marzo de 2016

DE POLLASTRES I CARXOFES.

Un tast de carxofa especialment aconseguit.

Un altre dels tastets que es van servir.

...i un altre, molt ben presentat.

A les sis de la tarda –hora torera- del passat dijous dia tres va tenir lloc al recinte del Born la presentació del Març gastronòmic 2016 , VII Jornades Gastronòmiques del Pota Blava i la Carxofa Prat.

Aquests productes tan interessants aconsegueixen reunir esforços i voluntats de productors, institucions i sobretot d’establiments d’hostaleria de la zona, a més de mitjans de comunicació, sempre atents al reclam de la gastronomia.

Aquest any, a més, el conegut cuiner Paco Pérez ha estat la “estrella invitada” de la presentació, vinculant-la així a un dels restaurants que assessora, en aquest cas a Berlin, circumstància que els organitzadors han aprofitat per atorgar dimensió internacional a l’esdeveniment.

Parlaments breus, degustació de productes i un cop més la sensació tangible de dispersió d’esforços, voluntats i iniciatives, el que des del meu punt de vista resta força al missatge i dilueix els objectius, minimitzant la presència del pollastre “pota blava”, un producte de qualitat inqüestionable, i reduint la presència de la carxofa a unes quantes caixes de gènere. Una llàstima.

També –i sempre des de la meva òptica- es debilita el missatge a mida que els tastets proposats es sofistiquen i s’allunyen del producte en sí mateix.

El que sembla evident és que hi ha voluntat de donar a conèixer i de treballar a favor de la causa, però que la falta d’un fil conductor potent difumina excessivament la finalitat i l’objectiu real del conjunt d’accions.

Vaig enyorar la presència escandalosa d’unes quantes aus de la raça autòctona i la de la seva carn, rostida a la vista de tothom, regalant aroma i relacionant de forma clara i directa la bèstia i els seus sabor, textura i valor gastronòmic.

No sé si l’abundància de idees i de propostes acaba ofegant l’objectiu principal de l’acció, però diria que un exercici de concentració deixaria les coses més clares, atorgaria muscle i convertiria l’acte de presentació en un dels esdeveniments més importants de l’any gastronòmic barceloní.

Una jornada esperada per tots que comptaria sense dubtes amb molt més públic i que barrejaria la festa popular amb els bons productes dels “maraichers” del Delta del Llobregat.

Un esdeveniment on a més de menjar pollastre rostit i carxofes es podria comprar producte i saber on es pot aconseguir “Pota blava” durant tot l’any al cap i casal.

Dit això les dues o tres mostres que vaig tastar em van semblar gustoses, divertides i interessants.

El pas següent serà un passeig “gormand” per la vila de El Prat, poble del que la gran majoria de barcelonins només coneix l’aeroport, ignorant que el terme és un dels grans proveïdors de verdura de proximitat –principalment carxofes- de la capital catalana, a més de criar els esplèndids exemplars de la molt coneguda raça local d’aviram. 



Pierre Roca

jueves, 11 de febrero de 2016

SEIS HORAS DE ARTE Y DE GASTRONOMÍA CON FRANCESC ARTIGAU Y ALEJANDRO SALES.


 Alejandro Sales, hombre culto y muy viajado, de talante epicúreo y titular de la galería de arte barcelonesa que lleva su nombre, ha querido celebrar la amistad que le une al consagrado artista Francesc Artigau con una exposición que se inició en diciembre del 2015 y que sigue montada a mediados de febrero.

Con el fin de amenizar el periodo expositivo organizó ayer, miércoles día diez, una charla a caballo entre el arte, el trabajo de su amigo pintor y el placer de la buena mesa y de la mejor compañía.

El prodigio, al que fui invitado y del que fui privilegiado testigo, fue precedido de una excelente comida "en petit comité" -los señores Artigau y Sales y quien esto escribe- en “Alastruey”, un restaurante poco conocido, discreto, clásico y riguroso en la calidad y en las formas de hacer, situado de la parte vieja de la ciudad y que es también –y sobre todo- el lugar en el que el artista come cada día. Magnífica comida  y un espacio de tiempo entre la complicidad, las vivencias, el talante de cada uno y los placeres que dimanan del tiempo compartido entre gente de respeto.

El almuerzo duró lo que nos pidió el cuerpo y fue seguido del trayecto en autobús hasta la plaza Gala Placidia, muy cerca de la Galería Alejandro Sales. Artigau, que no es de los que pierden el tiempo, aprovechó el desplazamiento para dibujar en su bloc de apuntes los rasgos de una pasajera joven y visiblemente perjudicada por la ingestión de algún tóxico.

A las seis y media, hora prevista para el inicio del coloquio, unas cuarenta personas habían ocupado las sillas plegables previstas al efecto y Artigau y yo mismo abrimos la charla bajo la mirada atenta del patrón.

Comentarios acerca de lo engullido poco antes, recuerdos vinculados a algunas de las grandes casas de comida de la ciudad –Amaya, Can Soler y otras- anécdotas, sonrisas y buenas maneras hasta que poco a poco el entorno pictórico se impuso y los presentes, lógicamente más interesados en la labor creativa del artista que en nuestras disquisiciones gastronómicas, se dejó seducir por el relato de Francesc Artigau, por su proceso de creación y por la “petite histoire” de cada una de las obras expuestas.

Un cúmulo de explicaciones fascinantes, de claves que nos permitieron conocer facetas recónditas del hilo creativo, de los tiempos, de los periodos de maduración y en resumen del ritmo que este artista que ha superado los setenta juveniles años de vida imprime a su trabajo de cada día.

Pinceladas en las que se dan cita recuerdos de los primeros años de la posguerra, la infancia, el almacén familiar de “atrezzo” para teatro y cine,  y otros hitos personales que influyen en su carrera en forma de matices y de tendencias a penas evidenciadas y que se entremezclan entre sí.

Seis horas de privilegio y de aprendizaje, se lo aseguro.


Pierre Roca





Fotografías Galería Alejandro Sales.

viernes, 20 de noviembre de 2015

TIERRA TRÁGAME. THE OPENING.

Malgrat el títol del post, de ressonàncies anglòfones , « Tierra Trágame » és un nou establiment barceloní.

Un espai que juga elegantment amb l’ambigüitat per oferir productes al gremi dels restaurants o a qualsevol altre client, professional o particular, i que a més proposa mínimes degustacions d’un llistat curt però intens on hi trobem embotits excel·lents, un pernil envasat al buit de gran qualitat i un assortit molt ben escollit de formatges. De molt bons formatges.

S’hi pot beure vi, no hi ha cafè ni n’hi haurà i en lloc de pa presenten unes galetes salades francament bones.

L’elegància de l’espai arriba de la ma d’una restauració mínima i gairebé inapreciable, respectuosa i subtil, feta a imatge de la parella titular del negoci, l’Arlet Navarro i el Jose Moya. Gent culta, jove d’edat, d'esperit i d’actitud i que ve de passar cinc anys a NY treballant, coneixent, assimilant i acumulant una experiència molt valuosa.

El local també es distingeix pel rerefons musical. Jazz que arriba en directe d’una emissora de ràdio de Nova York i que no deixa ningú indiferent.

Tot plegat amb horaris d’establiment de venda al públic –no de bar ni de restaurant- i en un ambient i un tracte desenfadat, còmode i natural.

Han anat posant les coses a punt, han començat a vendre i han inaugurat amb un acte senzill i sense pretensions, reinventant els rituals, generalment tronats i ampul·losos, d’aquest tipus de cerimònies.

Mínims gotets de plàstic pel vi, bocins petitíssims de molt bon formatge, els amics i coneguts indispensables i una representació encuriosida de hipsters locals, grup social que a aquestes alçades no pot faltar a cap convocatòria que es respecti.

Presències inesperades com la de la parella d’arquitectes titulars del bellíssim “Espacio 88” del carrer Pamplona, a Poblenou, inspiradors alhora de Skye Coffee co., possiblement el millor “food truck” de cafè i dolços de la ciutat, o la del Gonzalo Guinart, conegut professional de la moda masculina amb anys d’experiència. O la Teca Costa, brasilera i barcelonina de sempre, seductora de mirada allunyada de la innocència. El productor Fernando Bofill i la seva dona, la Jette, responsable de “El Tossal de Les Garrigues”, l’empresa que produeix i comercialitza el seu safrà ecològic. I l’advocada Montse Olmo, lluint “look” de tarda esportiva.

L’ambient d’ahir era alegre i discret, més de xiuxiueig que de crits i rialles. La consigna implícita era compartir l’alegria de l’Arlet i el Jose i desitjar-los sort, feina i tot l’èxit possible. El carrer, el passatge Tasso, un nexe de comunicació entre l’assossegat passeig de Sant Joan i el sector orientalitzat del carrer Roger de Flor, es decantava cap a l’arteria més ampla, la seva qualitat arquitectònica i els seus aires de burgesia local. Durant les tres hores que va durar l’esdeveniment els convidats entraven i sortien de “Tierra Trágame”, rebien amics al carrer, els feien entrar per presentar-los i per ensenyar-los el delicat moble de les espècies o la barra, feta a partir d’una bastida amb rodes, i sortien de nou per fer un tret de vi, per degustar els bocins de formatge que el senyor Navarro, cambrer improvisat i pare de l’Arlet, oferia generosament als presents que assaboriem la temperatura càlida d’aquesta tardor atípica.

Em consta que la parella protagonista s’està obrint pas als millors establiments de la ciutat, que els seus productes escollits i la forma de presentar-los els fa guanyar clients professionals o passavolants, com jo mateix, que m’hi acosto de tant en tant per la conversa sempre interessant i amable, per l’excel.lent jazz de l’emissora de NY, per la serenitat que inspiren l’espai i els seus titulars i pels detalls que hi descobreixo dia rere dia.

Una molt bona adreça.

Un lloc discret i sòlid, al marge dels sorolls i de la vulgaritat.


Pierre Roca


"TIERRA TRÁGAME"
Passatge de Tasso, 6
Barcelona
932 440 478
tierra-tragame.com

Fotos de la fotògraf italo catalana Valentina Mercuri.


El Jose Moya, botiguer de raça.

Els bocins de formatge com una obra d'art.

...un públic interessat i encuriosit.

Una inauguració tranquil.la i càlida.

la barra, original i atractiva.

Públic i llum de tardor.
 
Les mans expertes del Jose Moya obrint un pot sobre el preciós
moble dels tresors gastronòmics..

martes, 17 de noviembre de 2015

ALHAMBRA-LANDO.


« Cervezas Alhambra » i el restaurant Lando van sumar potencials, interessos i dinàmiques per presentar la cervesa “Alhambra Reserva 1925” a Barcelona en dues jornades. La primera, al vespre de dilluns dia setze de novembre, en forma de sopar i dirigida al col.lectiu de la comunicació. La segona, dimarts dia disset, oberta al públic en general i per rigorosa reserva.

Una cervesa andalusa de qualitat, un espai i un concepte absoluta i definitivament barcelonins, urbans i trencadors com els del Lando i la molt interessant proposta gastronòmica del xef asturià Nacho Manzano. Una suma complexa i intensa per a un públic heterodoxa integrat ahir al vespre per un núvol acolorit de bloggers i per alguns mitjans de comunicació. Densitat audiovisual i un suport tècnic i organitzatiu envejable.

La cuina del xef Manzano no es perd en el laberint de les formes, passa per alt alguns protocols i va directa a l’essència. Directa als sabors, als aromes, als matisos i al joc dels contrastos.

El xef, titular de la molt bona “Casa Marcial” a la seva Astúries natal, d’uns quants altres establiments a diferents països i posseïdor de tres de les estrelles que atorga puntualment el fabricant de pneumàtics Michelin, va fer una breu aparició al principi, posant de relleu els postulats bàsics de la seva cuina i agraint la impecable col·laboració de la brigada del Lando, bolcada per l’ocasió a la causa de la “guest star” i de la cervesa que ho feia possible.

Pocs senyals formals i moltes referències al sentit del gust. Així va ser el tast del vespre de dilluns. Un àpat aparentment informal que permetia descobrir sabors, aromes i textures, tot ben regat amb la cervesa protagonista. Un sopar falsament “naïf” que va suscitar l’empatia dels presents i que va potenciar comentaris elogiosos i comparacions que no ho eren menys.

Res no és gratuït als plats del senyor Manzano. Cada ingredient, per insignificant que pugui semblar, hi té el seu paper i interactua amb els companys de plat i amb la sensibilitat del comensal.

Unes algues, un cruixent, un sabor aspre que en compensa un de més amable. Diàlegs suggeridors, presències mínimes que vinculen i es complementen.

La única beguda va ser la cervesa, autèntica protagonista de l’esdeveniment. Una cervesa de luxe i d’encertada i elegant presentació. Suau en boca malgrat els seus més de sis graus. Adient per la conversa, discreta i sense voluntat de sobresortir.

Vaig apreciar la evocadora croqueta inicial, de suavitat extrema i factura entendridora, immediatament seguida per un “torto” de blat de moro i ceba confitada de connotacions més adultes.

Vaig assaborir –com la resta dels meus companys de taula- l’albergínia amb nous tendres, crema amargant i els molt interessants matisos, també amargants, de l’endívia. Ens va fer somriure amb complicitat el mínim calçot amb romesco, de presència lúdica i testimonial. Els musclos amb algues van suscitar exclamacions i comentaris elogiosos. Que bons!

Un altre plat d’excel·lència va ser l’amanida de lluç amb el seu pil-pil i el misteriós polsim de les “boas” seques. El lluç, cuit amb precisió centreeuropea, absolutament deliciós i acompanyat d’un full d’enciam per fer honor a l’enunciat. El pil-pil, bicolor, acidulat i saborosíssim.

Poso de relleu el pa que ens van servir. Un pa dit “de cervesa” –en qualsevol cas aromàtic i de molta qualitat- i que l’amable personal de sala havia de reposar contínuament, a mida que desapareixia de les taules.

L’acte va posar d’evidència l'evolució que la part més frívola de les presentacions gastronòmiques ha experimentat. La figura crepuscular i passada de pes del crític gastronòmic convencional, avorrit i displicent, ha deixat pas a gent molt jove, noies de vestits espectaculars, "hipsters" de barba treballada, bellesa, tecnologia a dojo –càmeres i telèfons intel.ligentíssims- i equilibris mesurats entre els diferents protagonistes. D’una part el producte estrella, la cervesa “Alhambra Reserva 1925”, al voltant de la que es va organitzar la vetllada, i de l’altra la maquinaria de precisió de "Lando" i les comunicadores i comunicadors, convertits en personatges indispensables d’un ritual pagà regit pels seus propis codis.

El xef Nacho Manzano em va semblar un tipus senzill, més professional que personatge, conscient del seu rol secundari en una cerimònia dissenyada al voltant del contingut de les precioses ampolles de cervesa.

Una vetllada que va tenir en l’espai minimalista i bell del restaurant del passatge de Pere Calders l’entorn adient i absolutament professional i que ens va deixar a tots un molt bon record.


Pierre Roca


LANDO
Passatge de Pere Calders, 6
Barri de Sant Antoni
Barcelona

Fotografies facilitades per l'organització de l'acte.


La cervesa "Alhambra Reserva 1925", protagonista de la vetllada.

L'Albert Soler, titular de "Lando", el xef Nacho Manzano i un altre dels cuiners de l'esdeveniment.

El xef Manzano i dos membres de l'equip de cuina.

Magnífica presentació de la cervesa que va propiciar l'acte.

Un dels plats que va triomfar, els espectaculars i saborosíssims musclos amb algues.

miércoles, 14 de octubre de 2015

AVIONS, CARXOFES I AVIRAM.

Magnífic exemplar de gall Pota Blava. 

Els barcelonins –i més gent- ens omplim la boca amb expressions com “quilòmetre zero” o “producte de proximitat” o “slow food”, expressió, aquesta última, que té poc a veure amb les altres però que s’emmarca, com elles, en una certa forma d’entendre el fet de menjar.

Quan se’ns reuneix per recordar-nos que vivim a  tocar del Delta del Llobregat, del seu Parc Agrari i d’una zona de conreus exigents i d’alta qualitat a mitja horeta del centre neuràlgic de la ciutat, posem cara de sorpresa i adaptem el “xip” a les circumstàncies, fent-nos els desmenjats i assegurant que ho sabem des de sempre.

L’acte que l’Ajuntament del Prat de Llobregat, el Consell Regulador del Pollastre i Capó del Prat, un grup de restaurants de la localitat i una marca barcelonina de cervesa han organitzat a l’Espai 300 del Born, a Barcelona, ha posat de relleu aquestes qüestions que haurien de ser evidents, reunint un grup de professionals -pagesos, criadors, gent de la gastronomia i comunicadors- tot plegat amb la voluntat de donar a conèixer zona i productes i de propiciar el diàleg en el marc d’una acció puntual.

Des del meu punt de vista l’esforç organitzatiu s’ha vist diluït per l’excés d’objectius, de matisos i de fites.

Els restaurants que hi han col·laborat s’han esforçat en propostes arriscades, deixant en segon terme les bèsties que uns i altres hauríem volgut veure rostir-se al foc de llenya i degustar després, asseguts i sense pressa.

Hem pogut veure un documental força didàctic on queda palès el veïnatge flagrant entre l’aeroport i els camps de cultiu i entre els polígons industrials i el riu –gairebé invisible com tants altres rius de la conca mediterrània-.

Els pagesos, gent pragmàtica- han deixat les coses clares. És infinitament més assenyat consumir all tendre, api, bleda, carbassó, carxofa –la famosa carxofa del Prat-, cireres de Santa Coloma de Cervelló, cogombre, coliflor, créixens, escarola, espàrrecs de Gavà, espinacs, faves, pebrots, poma, porro, prunes, raves i tomàquets, tot plegat de la zona, que pagar transports des de les quimbambes per portar des de no sabem on uns productes que maduren a baixa temperatura durant el transport.

Dit això –pura evidència- la informació i les accions de comunicació haurien de ser més freqüents, més explícites, més clares i a l’abast de tothom. Menys etèries, més concretes. Tangibles.

Els francesos venen el seu “Beaujolais Nouveau” a tot el món en una acció puntual, magníficament coordinada i exemplar i el Parc Agrícola del Llobregat hauria de fer el mateix, omplint places, mercats, espais públics i llocs emblemàtics del cap i casal per vendre tones de les magnífiques carxofes que fan.

La acció d’avui ha estat un prodigi de bona voluntat i d’esforç però s’ha produït en un àmbit petit i tancat, quan el que cal –o així ho entenc- és una difusió clara, diàfana i sense matisos, facilitant punts de venda, temporades i eines de contacte entre uns i altres. Entre els productors, la gent de la terra, i els consumidors de la ciutat, que possiblement som més –molts més- dels que sembla.

El consumidor de productes de qualitat no és una “rara avis”. És al contrari un col·lectiu nombrós amb el que cal entrar en contacte i seduir-lo.

En qualsevol cas han aconseguit que em vingui molt de gust anar més sovint al Prat.

Molt més sovint.



Pierre Roca

miércoles, 7 de octubre de 2015

TAPEO BAR

Cinc anys després d’haver obert l’exitós TAPEO del carrer Montcada, el Dani Rueda inaugura TAPEO BAR, declinació en clau intimista de l’experiència del quinqueni viscut al timó del local primigeni.

El nou espai és a prop de l’anterior, al carrer Assanoadors, de resonàncies antigues i vinculades a la professió. Assaonar és el “sazonar” castellà.

A partir d’un local petit i tractat amb contenció i bon gust –dues virtuts que no sempre coincideixen- en Rueda organitza un espai acollidor, sobri i alhora càlid, amb jocs i gests evocadors de tavernes que tots hem descobert a Sevilla i a d’altres ciutats de les espanyes. Una testa de brau que recorda el “Equipo Crónica”, un magnífic paviment hidràulic comprat a la capital andalusa, una barra gruixuda de marbre i adossada a la paret, les tauletes del mateix material i base de ferro colat i les superfícies de fusta amb l’envernissat mat. Les cadires, per cert, evoquen les mítiques Thonet.

Descrit el continent podem passar als continguts, gestionats per dos professionals de garantia que han entès les intencions de la casa. D’una banda el Carlos Calle, cuiner de confiança del Dani, amb una més que considerable experiència, creativitat i gran capacitat de treball i d’altra banda el Guille, home de sala d’elegància innata i eficiència contrastada durant unes quantes dècades de carrera a establiments de tota mena.

TAPEO BAR ha obert portes sense “opening” ni allau de periodistes ni festa privada. Ha obert per poder afinar la proposta sobre la marxa, per comprovar l’èxit de determinades preparacions i per testar –de test- l’empatia amb els clients.

Qui us ho descriu ha pogut tastar –de tast- un platet amb dues sardines escabetxades d’una suavitat gens comú i de sabors profunds. Un escabetx dels que imaginem sovint.

Hem estat dels primers a degustar el “sandwich de “rabo de toro”, un format especialment pensat per les senyores, generalment poc afeccionades a aquest tipus de denominacions. A “TAPEO BAR” es proposen les dues meitats, marcades a la planxa, d’un petit sandwich de pa de motlle convencional, amb la carn de la cua de la bèstia cuita llargament segons els cànons, esmicolada i acollida pels dos discs de pa. A part es facilita un petit bol amb la clàssica salsa de vi negre que acompanya sempre la carn de la cua després de fer-la coure hores i hores.

Una altra proposta de la casa amb el seu component en clau de bon humor és l’amanida de cresta de gall. Aquí es juga amb la textura gelatinosa de l’apèndix dels galls i el cruixent aportat per uns grans de blat de moro fregit. Bo, divertit i amb la dosi corresponent de ironia. Que no falti!

Un altre dels plats tastats ha estat la “ensaladilla rusa” de la casa, que m’ha semblat excel.lent, boníssima, gràcies als mínims bocins de pop cuit a la cuina de TAPEO i a la inclusió d’una mínima dosi del brou de coure el cefalòpode a l’aigua de bullir les patates i a més, suposo, d’algun misteri afegit. Una delícia. Un 10 absolut.

El darrer tast ha estat una altra troballa que sembla atrevida a l’enunciat: “tripa, cap-i-pota i anguila fumada” i que quan es tasta posa de relleu la harmonia del maridatge de les profunditats de la vedella amb la sempre misteriosa anguila. Una altra preparació de la que hagués repetit. Molt bona. Molt.

Poso de relleu que les racions no són simbòliques ni exagerades. Són suficients, si tenim en compte que no deixen de ser tapes.

La intenció del Dani és proposar als clients que beguin vins de Xerès per acompanyar l’àpat. Disposaran d’unes quantes varietats de les D.O. andaluses i els interessats, com jo mateix, podrem degustar-les mentre ens emocionem amb les creacions que tastem i l’actitud tranquil.la, amable i assossegada d’una casa que ara mateix, amb pocs dies de vida, ja deixa clares les intencions.

Absolutament recomanable!


Pierre Roca


TAPEO BAR
Assaonadors, 25

Barcelona
TAPEO BAR 

El cap de brau controlant l'espai.

Un altre punt de vista de l'espai.

La molt bona -molt- "ensaladilla rusa" de la casa.

El sandwich de "rabo de toro" amb la deliciosa salseta.

Un altre dels encerts de TAPEO BAR. Tripa, cap-i-pota i anguila fumada.

El taulell de marbre on també es poden degustar les especialitats de la casa.

Bon gust, harmonia i un tomàquet solitari.