SAFRÀ A LES GARRIGUES.

La primera collita d’una producció agrícola és sempre una alegria.

Quan a més s’hi afegeix l’inici de la comercialització, el que suposa haver obtingut les autoritzacions necessàries, els controls, els segells i la llum verda per part dels organismos reguladors, l’alegria es multiplica i és part dels sentiments i de les emocions dels protagonistes.

Faig referència al safrà “El Tossal de Les Garrigues”, que durant aquests primers dies de juliol de l’any 2014 surt al mercat amb afany de destacar i amb moltes possibilitats de retornar el safrà al lloc de privilegi que li correspon, però també de posicionar-lo com a producte de primer nivell.

La iniciativa prové de dos homes experimentats i de la complicitat de les seves famílies respectives i dels col.laboradors.

Un agricultor de L’Albagés, a Les Garrigues, estudiós del producte i del seu cultiu, procés i comercialització i un industrial barceloní de l’audiovisual, enamorat de la comarca lleidatana i entusiasmat per tornar-hi a produir safrà de qualitat amb el nivell màxim d’exigència i de rigor.

Dues voluntats arrelades a la terra i respectuoses dels processos naturals i dels rituals atàvics d’un producte tan delicat.

A més de laboriós, el cultiu del safrà és de ritme lent. Els primers anys es parla de grams, més tard de quilos. De pocs quilos. En aquest negoci les tones són una expressió que només s’enten en termes de producció mundial.

A més dels dos protagonistes i de les famílies respectives, els treballadors també pertanyen a un col·lectiu específic dins de l’àmbit agrícola.

Cuiden la plantació, acaronen cada mata i cada flor, vigilen els insectes sense exterminar-los, conscients de l’estreta relació de tots els éssers vius en el creixement i desenvolupament harmònic del planeta terra i en conseqüència de les plantes que veuen crèixer dia a dia. Una relació personal, íntima i afectiva que influeix en la qualitat del producte final.

El safrà, que sovint –i incomprensiblement- es segueix titllant de colorant per part de molts professionals, és per sobre de tot una espècia d’aroma potent. Potent i respectuosa alhora.

Aroma, sabor, color. Bellesa visual, força aromàtica, rastre saborós que potencia el gust dels peixos, de l’arròs i d’unes quantes salses. De sopes, de formulacions antigues i modernes. Un producte antic però poc conegut.

No és barat –si és de qualitat i sense paranys no pot ser-ho- i qui signa aquest text l’ha fet servir sovint d’obsequi sempre apreciat i valorat.

Es tracta a més d’un producte del que en desconeixem més vessants de les que coneixem. Els misteris de la producció i de la collita, la pertinença dels productors a un àmbit diferent de l’agricultura. Un món eteri, suggeridor i a part.

A la cuina casolana s’ha substituït massa sovint per colorants de dubtosa procedència amb la justificació del preu, com si de safrà n’haguessim de comprar grans quantitats.

Els de “El Tossal de Les Garrigues” el proposen en tubs de vidre que contenen 0,4 g. de brins. El tub va tapat amb suro i encaixat i protegit en un “blister” de cartolina molt vistós i que conté tota la informació necessària, a més d’un breu comentari sobre el producte i la història, força antiga, del seu cultiu a Les Garrigues.

Feina molt ben feta, producte de primera, arguments, qualitat i aspecte per ser als prestatges de qualsevol mercat d’occident i de totes les botigues de productes d’alt nivell d’exigència.

Des del punt de vista gastronòmic n’hi ha prou amb molt poca quantitat per aportar subtils matisos d’aroma i de sabor a una llarga llista de preparacions de cuina i rebosteria.

S’ha volgut començar el procés comercial posant-lo a l’abast de com més gent millor, defugint el “ghetto” dels establiments anomenats “gourmet”. Trobareu a partir d’ara aquest safrà a la secció corresponent dels súpers “Sorli-Discau”.

Proveu-lo, és una ocasió històrica!

Pierre Roca

RESTAURANT AVENIDA.

Situat a Vilafranca del Penedes i organitzat a partir del nucli familiar format per la mare, el pare i un fill jove, l’Avenida és un establiment convencional que no destaca per l’afany d’innovació.

Destaca, això sí, per l’esperit de servei, per la qualitat del producte i per la proposta, senzilla i convencional però plenament satisfactòria i amb una envejable relació qualitat/preu.

Hi acostumo a esmorzar els diumenges com a part del ritual del cap de setmana.

Entrepà de bona mida de pernil ibèric, una o dues copes de vi negre del Penedes i cafè amb llet, tot plegat per uns sis euros. El pernil és excel·lent. Aromàtic, saborós i tallat a ma pel patró amb generositat.

Em fascina el ritual de la casa. La mestressa i una ajudant, instal·lades a la cuina com si hi visquessin, el cambrer simpàtic que coneix tots els clients, el patró a la barra i el fill, assumint a poc a poc la responsabilitat del negoci i el relleu.

A l’Avenida s’hi parla castellà més que català, s’hi llegeix el As més que la premsa esportiva de Barcelona i s’hi celebren les victòries del Real Madrid i de “la roja” més que les del Barça, tot plegat com a part de la llibertat que exigim per uns i altres.

Els clients habituals de l’esmorzar dels diumenges són homes grans que s’expressen amb la diversitat d’accents i sensibilitats de la península. La majoria porta dècades instal·lada a la zona. Acudeixen al local per l’afinitat cultural, però també pel tracte amable i proper i per la qualitat de la proposta.

El negoci inclou set habitacions de diferents mides i nivells que es lloguen habitualment a passavolants del cap de setmana, a voltes a parelles amb ganes de refugiar-se a un lloc discret i sovint a participants de curses, tornejos esportius o d’altres competicions.

La cuina, visible des de la finestra on es passen els plats fets, inclou una graella de les de tota la vida. Un atractiu afegit que permet fins i tot dinar de menú amb la inclusió de pollastre, de xai o d’una altra carn cuita sobre les brases i fer-ho, per arrodonir el plaer, a la terrassa posterior, oberta, coberta per protegir-la dels rigors del sol i especialment agradable durant la llarga temporada de bon temps.

No busqueu en aquest lloc cap indici de noves formulacions. Ni cap decoració moderna ni senyals del que es considera “tendència” als restaurants que reivindiquen la cuina novíssima.

A l’Avenida s’hi va per menjar els plats de sempre, fets amb correcció i amb afany d’agradar al client. S’hi va pel cambrer simpàtic i eficient, pel fill de la casa i el seu tracte professional i per la sensació de ser a un lloc ancorat en conceptes i formes de fer de fa unes dècades. Per l’actitud amable de la família, per la voluntat de servei i, per part meva, pel somriure de satisfacció amb el que en surto cada cop que hi vaig.

Pierre Roca

“Restaurante y pensión Avenida”.

Eugeni d’Ors, 48

Vilafranca del Penedes

938 171 319

601 246 929

pensionavenida.es

restaurantavenida.es

COUPAGE

El “Coupage” és un bar de vins situat a un lloc emblemàtic de la capital del Penedes, una placeta coneguda sota el nom evocador de « Era enrajolada ».

A peu de plaça una terrassa amb mobiliari confortable i passant per una porta amb el vidre en forma de copa l’interior del local.

A partir d’aquí les bones sorpreses es succeeixen.

L’espai ha estat decorat amb cura i amb una sensibilitat que no és l'habitual. L’equilibri, la subtil i continguda barreja d’elements, l’omnipresent gris, les làmpades, el confort de les butaques i sobretot el conjunt, assolit a partir de la mil·limetrada barreja de referències, suggeriments, notes i pinzellades, a més de la inclusió, gens innocent, de jocs de simetria que es produeixen de forma conscient a partir de lleus ironies formals, sempre reeixides, mai gratuïtes.

L’horari permet esmorzar-hi. Hi era abans de les onze del matí i l’Anna, mestressa, inspiradora i responsable del “Coupage” junt amb el Jaume, el seu marit, em proposa una copa de “L’Antana”, un producte artesà del celler Esteve i Gibert, el més petit del Penedes. Un Merlot profund, expressiu i absolutament recomanable. He esmorzat un entrepà –molt bon pa- de botifarres blanca i negra de La Llacuna, un poble de la zona. He continuat la feina amb una copa del blanc Tayaimgut, nom intrigant que denomina un inesperat i força complex Sauvignon blanc fet a Sant Joan de Mediona. Inesperat, personalíssim i que buscaré per retrobar les sensacions que ha propiciat.

L’Anna és d’origen andalús però podria ser sueca o centreeuropea. Alta, de gests i posat elegants, ulls blaus i enamorada de Viena. Parla del local amb entusiasme, de la feina, del que ella i el Jaume volen i del que no volen. De la procedència penedesenca del 95% dels productes que tenen i dels jocs que proposen de tant en tant, organitzant tasts de vins australians o de Sud-àfrica o de qualsevol altre lloc.

A les onze del matí l’afluència és notable. Una taula de set o vuit homes madurs que parlen de jazz i de rock mentre beuen cava, dues noies que esmorzen a una altra taula i una família sencera, d’aspecte benestant, que fa el mateix dues taules enllà.

“Vaig recórrer els principals cafès de Viena i em vaig anar fixant en els detalls, en l’amabilitat dels responsables i del personal i en la forma de fer.” em diu l’Anna, que vesteix un elegant conjunt blau elèctric de pantaló i jaqueta, sabates de taló molt boniques i una mirada a joc.

Em consta que va tornar amb la bossa plena de bones idees i que ella i el Jaume van traslladar al “Coupage”, a més de l’esperit d’alguns dels establiments tradicionals de la capital d’Àustria, el bon gust innat de la parella, els detalls aparentment invisibles però ben presents i una voluntat de ferro a l’hora de ser a peu de negoci, de regalar als clients la seva presència insubstituïble, el consell esclaridor i el seguit de pinzellades de qualitat que comencen amb la personalíssima selecció de productes, la qualitat de les copes –de la marca Riedel- i segueixen amb els intangibles que de no ser-hi desvirtuarien la personalitat de la casa.

La feina d’adeqüació de l’espai –obra d’ells dos- mereix una menció afegida. A més del bon gust s’hi posen de relleu els coneixements. És el cas de les prestatgeries per les ampolles. Constitueixen el fons de l’espai i es sustenten amb costelles verticals d’acer « Corten”, d’aparença robellada que contrasta amb el gris assossegat de la resta de l’espai. Els prestatges són de vidre i el conjunt realment interessant.

El “Coupage” és un establiment de Vilafranca del Penedes que cal conèixer. Una illa, un món a part que al mateix temps s’adapta com una segona pell a l’entorn cultural propi de la petita ciutat i que sempre acompanya el negoci del vi i del cava.

Pierre Roca

COUPAGE

Era enrajolada, 1

Vilafranca del Penedes

938 906 404

Tancat els diumenges.

TAPEO

El “Tapeo” és a una situació privilegiada de la ciutat de Barcelona, al carrer Montcada, a pocs metres del Museu Picasso i davant d’un dels establiments més emblemàtics de la ciutat, el mític « Xampanyet ».

Com que l’aspecte, el tarannà, la proposta i l’essència de les dues cases es complementen, la inexistent competència esdevé relació de bon veïnatge gairebé idíl·lica. Com un somni.

El jove Daniel Rueda, patró, creador, cuiner i ànima del local, prové d’un itinerari clàssic dins de la cuina professional del país. Primers estudis de F.P. de cuina a Calella, pràctiques a l'hotel “Le Méridien” de la Rambla i a “La Dama” del carrer Enric Granados, un any a Anglaterra, un altre any de teòrica a l’enyorada escola de Muntaner/Aragó, col·laboració de quatre anys amb el Carles Abellán i fins al 2010, any en el que comença l’aventura solitària del “Tapeo”.

Des d’aquell moment el local s’ha afirmat i confirmat i s’ha pogut fins i tot ampliar, a mida que la clientela es consolida temporada rere temporada, a mida que el negoci figura amb freqüència creixent a l’agenda de molts coneixedors de l’estil, de la qualitat i de l’exigència, del bon nivell i de la tendència de la casa, que no és més –ni menys- que un conjunt d’actituds que parteixen de la base clàssica com a suport ideològic i formal i que permeten jocs, senyals i suggeriments que mai no deceben.

La subtil coca de sardina fumada amb escalivada, intensa i magnífica de lleugeresa.

El bunyol de bacallà, de bona mida, potent i recobert d’una crosta cruixent.

La costella de porc caramel·litzada amb mel i mostassa, feta a baixa temperatura, melosa i de textura amable i sorprenent.

El calamar a la catalana, una meravella de presentació, amb un tall original i elegant alhora i un farcit suau de samfaina. Aquesta preparació, un dels “musts” de la casa, es presenta sobre un rectangle de porcellana que posa de relleu l’estètica de la proposta.

Una altra “tapa” sorprenent és el peu de porc desossat, acabat amb suc de cocció i bolets, premsat i servit en forma de petites hamburgueses inesperades i molt saboroses.

Una de les especialitats que més m’ha agradat és la cua de bou, treballada durant setanta-dues hores (tres dies seguits, com a les cuines dels millors establiments europeus!) i servida en format de tapa per menjar amb cullera com manen els cànons.

Una delícia, un prodigi de sabor i de sensacions que recomano tastar per dividir la vostra vida en dues vessants. La d’abans de menjar la cua de bou del “Tapeo” i la de després. Dos mons.

Els vins de la casa varien en funció de les troballes, de la intuïció i de les sensacions. Hi he begut un “Efecte volador”, Montsant tranquil per a un dinar entre amics i un Priorat més potent del que no recordo el nom ara mateix, però disposen d’un assortit considerable de vins de diferents procedències, de caves i d’altres.

A més del miracle d’aconseguir espai per la barra de l’entrada i per crear diferents racons acollidors pels clients i fins i tot pels petits grups, a més de la cuina molt ben muntada que permet abordar processos llargs com el de la cua de bou –tres dies de foc ininterromput- i un departament propi de producció, el Daniel ha aconseguit interessar els afeccionats als millors productes, però també als que aprecien la seva cuina d’arrels profundes, en línia directa amb el classicisme més absolut. Respectuosa, fidel i servida amb la simpatia, l’ofici i l’esperit de la casa, assumit i assimilat per una brigada diligent i motivada.

Home d’idees –i d’acció- el cuiner i patró es proposa obrir portes i finestres a la clientela autòctona, poc inclinada a acostar-se a una zona de la ciutat essencialment turística, no ho nego, però d’una bellesa i una capacitat evocadora fora de qualsevol dubte.

Al “Tapeo” s’hi menja molt bé per uns vint o vint-i-cinc euros i se’n surt amb l’esperit lleuger i l’eufòria dels moments de felicitat íntima. Amb alguna emoció afegida i amb la convicció, positiva i tangible, de ser molt a prop del que anomenem felicitat.

Coses petites, bones i que ens arriben als racons més amagats de l’ànima.

Moments absolutament especials. “Tapeo”.

Pierre Roca

“Tapeo”

Montcada, 29

Barcelona

933 101 607

tapeoborn.cat

LA BIBLIOTECA GOURMANDE

En aquest local en forma de paral·lelepípede, a l’interessant carrer de la Junta de Comerç –una excepció urbanística del Raval- el xef Salvador Gálvez, incorporat al nou rumb del restaurant des de fa unes tres setmanes, brinda a la parròquia una cuina fonamentalment honesta, acurada i amb tècniques i gests de “grande maison”, adquirits durant una carrera intensa, trufada de llocs, de mestres i de propostes on l’ofici i la qualitat són essència.

L’espai, fundat fa uns quants anys i que es troba a cinc minuts del mercat de la Boqueria, juga la carta, gairebé sempre guanyadora, de les parets altes i nues, sense més elements que la pròpia geometria. Tres cambreres hi evolucionen, substituint amb avantatge qualsevol intent de decoració i aportant, a més de l’experiència, somriures, harmonia i criteri.

Posats a parlar de criteri, és un dels principals ingredients de la carta estacional de la casa. Criteri a l’hora de decidir els plats, d’escollir els ingredients i de preparar-los cara al públic, a la part visible de la cuina, un espai obert i tancat alhora on el xef i els dos segons de cuina interpreten el ritual precís de la cuina professional ben resolta.

El Salva Gálvez arriba a la nova època del restaurant amb els seus trenta-un anys de vida i un itinerari envejable que inclou més de mitja dotzena de referències, entre elles dos establiments guardonats amb una i dues estrelles Michelin. A més de canviar d’entorn ha anat assolint responsabilitats i arriba al restaurant del carrer de la Junta de Comerç amb ofici, experiència, lideratge i objectius clars.

“La Biblioteca” –el nom recorda els molts llibres de cuina que s’hi posaven a l’abast dels clients fins no fa gaire- practica la carta, amb un tiquet mig de 35 € i el menú diari de 12 € que a vegades inclou especialitats i delicadeses que suposen un cost addicional de dos o tres euros si el client els demana.

El pa ve de “can Farinetes”, un dels bons forns de la ciutat, i l’oli que posen en un platet per entretenir la fam és de Vinaixa, a la terra assolellada de Les Garrigues.

El meu dinar d’home sol ha començat amb una copa del cava que fa el Josep Maria Ferret i Guasch a Font-rubí, a l'Alt Penedes, i una croqueta de pollastre emocionant de simplicitat. Gustosa, de bona mida, plena, tova i fràgil com les de la mare, amb l’afegit subtil d’una pinzellada de curry per restar-li innocència.

El següent platet ha estat una terrina de vedella amb “foie” i festucs, servida amb un mínim ram de verd. Una delícia d’alta cuina que posa de relleu, si és necessari, l’ofici del xef.

He continuat amb tripa –callos- amb cigrons, feta de la forma més ortodoxa, amb la salsa fosca i densa segons les regles i servida en un recipient de porcellana, blanc i acollidor per ennoblir un plat no sempre ben entès, amb el que he begut el Costers del Segre de la casa, un producte que guanya capacitat evocadora a mida que s’oxigena a la copa.

El tast següent ha vingut en forma d’arròs melós, coronat per una gamba fresquíssima. Sentors profundes i ganes de consumir-lo a petites cullerades per fer durar el plaer. Una delícia que he acompanyat d’un “verdejo” del 2013 ben fresc.

Des del meu lloc, assegut a un dels tamborets de la barra que envolta la zona de treball i amb un impressionant costellam de bou a pocs metres, veia els plats que es muntaven seguint l’ordre de les comandes. Així he descobert el magnífic pollastre de El Prat farcit, amb la pota a la vista per deixar-ne clara la procedència.

És un segon plat per a dues persones, important, contundent i sorprenentment lleuger, farcit de bolets en aquest temps de transició entre l’hivern i la primavera. Me n’han servit un bocí i n’hagués menjat més. Boníssim, insòlit en els temps que vivim –i en un establiment de preus ajustats- i impressionant.

No he pres postres, prudència obliga, substituint-los per un cafè impecable i una llarga i força interessant conversa amb el xef.

El Salvador Gálvez pertany a la raça dels professionals que només s’incorporen a projectes que els engresquen. Per aquesta raó parla amb entusiasme de la seva tasca, estrenada fa poc, a la cuina de “La Biblioteca”. De la responsabilitat, de la voluntat de perseverar i d’aconseguir que el negoci, situat a una zona flagrant de Barcelona, ben equipat i amb vocació d’èxit, funcioni i sigui el reflexe de les quatre o cinc regles de la professió: qualitat, feina, rigor, exigència i més feina.

Un molt bon plantejament amb resultats tangibles i deliciosos que no m’he estat de repetir dos dies més tard, aquest cop per dedicar-me al menú de dotze euros.

Abans de començar m’han convidat a una “manzanilla” fresca i deliciosa, de color clar i aroma suggeridor.

He dinat una deliciosa i fresquíssima sopa de tomàquet, natural i sense el vermell excessiu i enganyós dels colorants, coronada per un mínim “bouquet” de germinat de ceba i de sisho i amb uns bocins subtils de pa torrat per aportar cruixent.

El segon, magnífic, un jarret de vedella amb la seva “quenelle” de puré de patata fet a casa. No he pres postres i he rematat la feina amb un cafè americà llarg i aromàtic.

Seure a la barra de la cuina, per cert, inclou sense càrrec afegit l’espectacle fascinant i mai avorrit dels cuiners a la feina. Els gests precisos, els moviments indispensables, el llenguatge puntual.

Pierre Roca

“La Biblioteca Gourmande”

Casa de menjars.

Junta de Comerç, 28

Barcelona

934 126 221

labibliotecagourmande.com

SKYE-COFFEE

Posem els ingredients sobre la taula.

Un espai industrial preciós al Poblenou, despatxos de dissenyadors al fons –l’espai és tan gran que es podria dir a l’horitzó-, una camioneta Citroën HY del 72 restaurada amb cura d’orfebre, una cafetera de gamma molt alta, un cambrer americà que podria ser a qualsevol peli de l’escola de NY, tasses i recipients preciosos, pastissets de la senyora Hoffmann i el cafè, clar. Un cafè molt bo servit segons les regles. Una mostra de respecte al client.

Davant de tot –o a sobre, o al darrere, però molt present- la Skye Maunsell, una arquitecta i dissenyadora anglesa instal·lada de fa anys a Barcelona, intel·ligent, culta i elegant de llenguatge i de forma de ser. Una dona dotada d’un bon gust fora de dubtes, de voluntat de ferro i d’un nivell d’exigència poc comú al nostre país meridional.

Tot plegat, la suma de tot, es diu “Skye-Coffee” i és un concepte, una possibilitat, una maqueta a mida real, animada i que funciona. Una proposta seriosa basada en exemples enriquits per la senyora Maunsell. Idees, pinzellades suggeridores i una invitació a participar.

Una cafeteria puntual, mòbil, efímera però eterna.

Un punt d’animació ciutadana. O de descans. O un punt d’exclamació. Un senyal.

La Skye Maunsell veu la camioneta a qualsevol cantonada de la ciutat, servint molt bon cafè i les pastetes de la suïssa Mey Hoffmann. Jo també li veig, proposant un nivell de qualitat poc habitual i servint d’estímul per tants i tants establiments que serveixen productes tirant a dubtosos, avorreixen i s’avorreixen.

Suposo que els primers passos del projecte l’acostaran als rodatges exigents, a les convencions punteres i als esdeveniments mundans i amb ganes de sortir de la rutina. És possible, més que possible, que després es mogui, viatgi i els organitzadors de qualsevol cosa se la disputin per donar un aire elegant, sofisticat i alhora senzill -com els perfums realment bons- a qualsevol reunió empresarial, frívola o al contrari molt seriosa.

Des del meu punt de vista és una mostra de confiança en el futur, emprant eines i materials que tenen en comú l’exigència de la creadora.

Un vehicle mític, la millor restauració, el millor cafè, una “barmaid” i un cambrer d’excepció i els millors dolços.

Un exemple de criteri i de voluntat de ferro. Una mostra de com s’han de fer les coses. Acabades, reals, tangibles, que funcionin i que serveixin d’exemple.

Ara mateix alguna norma de l’Ajuntament de Barcelona no permet els establiments ambulants tan habituals als USA i a d’altres llocs del món.

No dubto que més tard o més d’hora, amb l’exemple de l’arquitecta Maunsell sobre la taula o al carrer, unes engrunes de reflexió, un mínim canvi de paradigma municipal, propiciant la qualitat i foragitant la feina mal feta, un discurs entenedor i dos dits de voluntat de servei, la nostra administració més propera autoritzi el “Skye-Coffee” i d’altres iniciatives semblants, estratègicament situats uns i altres a prop del Camp Nou en un dia de partit o al Fòrum quan hi passen coses o a una placeta d’Horta perquè molta gent hi pren el sol. O a Montjuïc o a d’altres llocs que necessiten esbossos de vida.

Si us intriga, aneu-hi a prendre un cafè. No en sortireu indiferents.

Pierre Roca

Skye-Coffee

Pamplona, 88

Barcelona

skye-coffee.com

Sense nom.

Al petit mercat de Sant Salvador, a la vessant sud de Vilafranca del Penedes, hi ha un únic bar.

S’hi esmorza, s’hi dina, s’hi critica l’Ajuntament i el Govern i els polítics en general, s’hi llegeixen els diaris, es comenten les jugades del futbol i s’hi mengen plats tradicionals que el patró, el senyor X -m’ha prohibit expressament anomenar-los ell i el seu negoci- posa en solfa segons els seus propis criteris. Uns criteris a cavall entre la manera de fer de tota la vida, l’experiència i la intuïció, entre el coneixement del producte que treballa i els seus propis gustos, que finalment han acabat sent els del públic que hi acudeix.

Sardines de la costa –una semi-salaó que per desgràcia s’està perdent- passades per la paella amb uns quants tomacons, impressionants talls de bacallà servits amb cigrons, pop bullit amb patates així de grosses, de tant en tant un estofat deliciós i els dimecres, que no els dijous, un arròs absolutament personal i deliciós.

A més de les hores que dedica al negoci, sovint acompanyat del seu fill Alex i a vegades de la seva dona- el patró és un boletaire experimentat, com tanta gent del medi rural. Quan és l’època mira el cel i dictamina que al bosquet que hi ha a ponent de no sé quina muntanyeta de la zona hi haurà llenegues dins de tres dies. O camagrocs o qualsevol altre bolet dels que els de ciutat només sabem trobar als mercats en estoig plastificat i data de caducitat.

O arriba amb un cistell dels tomàquets d’aquell pagès o de carxofes o de pèsols de l’hort de la Laieta, la vídua de no sé qui.

Alguns cops fa arròs de llamàntol i he de reconèixer, per molt que jo mateix sigui poc partidari d’aquests arrossos de nou ric, que el fa boníssim i que els comensals, tots a la taula comuna o a la barra, acabem oblidant el civilitzat ús dels coberts i trenquem, xuclem i desmuntem els bocins de bèstia omplint-nos de suc fins als colzes en un espectacle adult, antic i golafre. O epicuri, segons com es miri.

El vi de la casa és un Montsant força bo i com gairebé tothom al Penedes tira d’un cava brut nature molt agradable, de nom poc conegut i produït per algun dels clients de la casa.

El lloc manté un anonimat conscient, voluntari i murri que s’ha anat convertint en un altre dels seus atractius, tot i que que a més de la cuina i de la veu potent del patró el principal atractiu de la casa és el nucli dur d’una clientela de gent gran de la zona que discuteix, parla, riu i és un excel·lent exemple de convivència tranquil·la.

L’antic oficial d’un cos policial, alguns independentistes de la terra, empleats de banca, homes de negocis, funcionaris, pagesos i viticultors mig retirats, tots ells vinculats al terreny i als costums i a la barreja d’orígens, cultures i activitats. Converses i rialles de punta a punta de barra i, per un nouvingut com jo mateix, el privilegi de poder seure de tan en tant a la taula dels clients de tota la vida.

El lloc té nom però no us el puc donar.

Ho sento.

Pierre Roca