Sense nom.

Al petit mercat de Sant Salvador, a la vessant sud de Vilafranca del Penedes, hi ha un únic bar.

S’hi esmorza, s’hi dina, s’hi critica l’Ajuntament i el Govern i els polítics en general, s’hi llegeixen els diaris, es comenten les jugades del futbol i s’hi mengen plats tradicionals que el patró, el senyor X -m’ha prohibit expressament anomenar-los ell i el seu negoci- posa en solfa segons els seus propis criteris. Uns criteris a cavall entre la manera de fer de tota la vida, l’experiència i la intuïció, entre el coneixement del producte que treballa i els seus propis gustos, que finalment han acabat sent els del públic que hi acudeix.

Sardines de la costa –una semi-salaó que per desgràcia s’està perdent- passades per la paella amb uns quants tomacons, impressionants talls de bacallà servits amb cigrons, pop bullit amb patates així de grosses, de tant en tant un estofat deliciós i els dimecres, que no els dijous, un arròs absolutament personal i deliciós.

A més de les hores que dedica al negoci, sovint acompanyat del seu fill Alex i a vegades de la seva dona- el patró és un boletaire experimentat, com tanta gent del medi rural. Quan és l’època mira el cel i dictamina que al bosquet que hi ha a ponent de no sé quina muntanyeta de la zona hi haurà llenegues dins de tres dies. O camagrocs o qualsevol altre bolet dels que els de ciutat només sabem trobar als mercats en estoig plastificat i data de caducitat.

O arriba amb un cistell dels tomàquets d’aquell pagès o de carxofes o de pèsols de l’hort de la Laieta, la vídua de no sé qui.

Alguns cops fa arròs de llamàntol i he de reconèixer, per molt que jo mateix sigui poc partidari d’aquests arrossos de nou ric, que el fa boníssim i que els comensals, tots a la taula comuna o a la barra, acabem oblidant el civilitzat ús dels coberts i trenquem, xuclem i desmuntem els bocins de bèstia omplint-nos de suc fins als colzes en un espectacle adult, antic i golafre. O epicuri, segons com es miri.

El vi de la casa és un Montsant força bo i com gairebé tothom al Penedes tira d’un cava brut nature molt agradable, de nom poc conegut i produït per algun dels clients de la casa.

El lloc manté un anonimat conscient, voluntari i murri que s’ha anat convertint en un altre dels seus atractius, tot i que que a més de la cuina i de la veu potent del patró el principal atractiu de la casa és el nucli dur d’una clientela de gent gran de la zona que discuteix, parla, riu i és un excel·lent exemple de convivència tranquil·la.

L’antic oficial d’un cos policial, alguns independentistes de la terra, empleats de banca, homes de negocis, funcionaris, pagesos i viticultors mig retirats, tots ells vinculats al terreny i als costums i a la barreja d’orígens, cultures i activitats. Converses i rialles de punta a punta de barra i, per un nouvingut com jo mateix, el privilegi de poder seure de tan en tant a la taula dels clients de tota la vida.

El lloc té nom però no us el puc donar.

Ho sento.

Pierre Roca