Ha vingut
al món a quarts de tres de la matinada i quan l’he vist, unes dotze hores més
tard, mamava amb delit del pit matern, xuclant sense cap mena de discreció.
És un ésser
viu que gesticula i es fa entendre pel que fa a la seva limitada gamma de
necessitats. Quan la fam apreta emet uns quants sons guturals, la mare l’enten,
l’acosta al pit i la nena s’alimenta.
Tant senzill, sorprenent i fascinant com això.
Es diu Liona –un nom escollit pel seu germà Roc, que ja
té tres anys- i és germana de la Martina, que va cap als sis.
A més d’això és la filla més petita de la Vivian i del
seu home, el meu fill Llorenç.
Una història
banal ? Pot ser-ho, clar. Tan banal –o tan especial, única i meravellosa-
com la vida en sí mateixa. Com els milions de vides que arriben i comencen
itineraris feliços o no tant, alegres o menys alegres, senzills, complicats,
apassionants, durs, enriquidors, tristos o joiosos. Com les vides
que marxen. Com les que ens envolten.
L’arribada
de la la vida no és mai un fet banal com no ho és la vida en sí mateixa. Es
segueixen sorprenent els metges i les infermeres, que s’alegren i es feliciten
per la nova vida que han ajudat a aterrar.
Banal? No.
No és un fet banal. És possiblement el més proper al que anomenem sobrenatural.
Fascinant.
Per sort
per ella –i per tots nosaltres- la Liona aterra a una familia que l’esperava i
l’estimava des de nou mesos abans. Ningú no sabia si seria nena o nen –els pares
ho van voler així- i els parents hem seguit l’embaràs amb interès i normalitat.
Demà o demà-passat coneixerà la casa dels pares i com s’hi
viu. La vida dels germans, els ritmes, les rutines, els àpats, les visites, els sons que
arriben del galliner i la cuina com a centre de comunicació vital i d’estimació.
Quan el pare marxa, quan torna, quan la mare va i ve.
La cuina?
Per
celebrar l’arribada de la Liona he improvisat una sopeta senzilla. És possible
que la nena, en lloc d’arribar amb un pa sota l’aixella hagi portat la idea de
la sopa que es fa avui el seu avi patern per sopar i que algun dia, quan ja mengi de
tot, farà, faré per tota la familia.
Ingredients
per a dues persones:
Mig pot de
brou de gallina que tenia fet, un grapat d’arròs, un tomacó, la carn d’una
cuixa de pollastre rostida, uns quants pèsols “llàgrima” que poden ser
congelats. Una branqueta de farigola.
Procediment:
He posat el
brou al foc.
He desossat
la cuixa de pollastre i n’he picat grollerament la carn.
He
escaldat, pelat i esbocinat el tomacó.
Quan el
brou ha començat a bullir he abocat l’arròs al pot. Al cap d’uns minuts he
afegit el tomàquet i gairebé al final la carn de la cuixa rostida i els pèsols.
Quan l’arròs
era cuit he apagat el foc i he tapat el pot. Ho he deixat reposar una estona
amb una branqueta de farigola.
M’ho he
servit en un bol i ara soparé amb la primera sopa “Liona” de la història de la
gastronomia.
Una sopa
senzilla, reconfortant, sana i molt
adient pels vespres de tardor. Una sopa inspirada per la meva neta Liona. Poca broma!
Felicitats,
Liona!
Benvinguda
a la familia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario