KIBUKA.

Tres socis, nou anys, quatre locals.

Aquests són els números bàsics d’un negoci que va arrencar fa nou anys de la ma de tres homes joves, que va créixer i que ara funciona a ple rendiment amb fórmules abastament experimentades i amb la col·laboració d’un equip humà implicat fins les celles. Professionals joves amb trajectòries consolidades, coneixements d’espectre ample i ganes de fer-ho bé.

He dinat a l’establiment que tenen, com els altres, al barri de Gràcia, concretament al carrer Verdi.

M’han atès els dos encarregats –el que deixarà la casa dins de pocs dies per emprendre una aventura professional sud-americana i el que el reemplaçarà al front de l’establiment-. Els dos extraordinàriament amables, atents i experimentats. Bon començament.

M’han aconsellat el menú, amb un preu de 11, 12 o 13 euros en funció del que es menja.

Cervesa, aperitiu de faves japoneses, bol de sopeta calenta –som a l’agost però m’ha semblat una bona idea- i de seguit el maki, en llenguatge clar un plat allargat amb una quantitat suficient de peces de sushi, la corresponent miqueta de wasabi i el complement rosa del que no conec el nom però que tots els restaurants, tavernes i cases de menjar japonès inclouen, no sé si per raons estètiques –és d’un color rosa pàl·lid molt bonic- o exclusivament gastronòmiques. Bon plat, dels que fan que l’opinió del client es decanti a favor de la casa.

Després un plat amb fons d’amanida i bocins de pollastre saltejat amb salsa agredolça. Res a dir-ne.

El postre és senzill, directe i expeditiu com la resta: dues boles de gelat de vainilla del de tota la vida.

I al carrer.

Al vespre es menja a la carta per un preu lógicamente superior, al voltant dels 25 €, i els Kibuka omplen els locals a vessar.

Perquè en parlo?

Perquè la fórmula està molt ben pensada i rodada i és un èxit. Triomfa. Només cal veure l’afluència de clients i la cua que es va formant al carrer en un migdia tan poc rellevant com el d’aquest dijous 22 d’agost.

Perquè la casa cuida a parts iguals la teca, el look, la relació qualitat/preu i el personal, del que he parlat en termes elogiosos al principi d’aquest text.

Perquè l’estètica del local és senzilla, a anys llum de la pretensió i resolta sense complexes.

I finalment perquè el negoci, els quatre locals, tres d’inspiració japonesa i un dedicat a la cuina mediterrània, funcionen com trons, el que deixa clar que l’empresa ha sintonitzat amb els gustos del públic o, al menys, amb els del públic nombrós que els coneix i els segueix, omplint cada migdia i cada vespre els establiments, el que no em sembla un mèrit menor.

Els “Kibuka” són tots a Gràcia. El primer va ser el del carrer Goya, el segon, el que he conegut avui, al carrer Verdi i des de fa poc en tenen un al Torrent de l’Olla, exclusivament dedicat al menjar japonès preparat perquè els clients se l’emportin a casa, a més de disposar de cuiners japonesos que per un preu assumible interpreten els rituals i executen les preparacions on el client vulgui. Més facilitats impossible.

La quarta baula –i darrera fins ara- de l’empresa, és el Cafè Godot, també a Gràcia, al carrer de Sant Domènec, obert amb vocació de proposar cuina mediterrània de nivell i que es va situant a poc a poc a l’atapeït panorama gastronòmic barceloní.

Bones adreces, us ho asseguro.

Pierre Roca

Kibuka

kibuka.com