Bo i barat.

Ho assumeixo. Tinc millor olfacte i afició pels restaurants bons i barats que pels que caregen.

El que m’agrada és descobrir locals amagats a carrers de noms poc coneguts, intuir que s’hi menja bé, entrar, veure la carta o el menú i anar-me posant content a mida que la suposició inicial es confirma.

Tot compte. La redacció de la carta, els enunciats, la forma de referir-se al vi, l’aspecte i l’olor del pa, el personal i la seva actitud, el mobiliari, l’espai i l’ambient que s’hi respira.

A vegades les bones sensacions es trunquen abans de començar i cal reconèixer l’errada, induïda per unes pissarres afalagadores o per un moble interessant. En aquests cassos no marxo. Assumeixo l’equivocació però hi dino igualment, per si el contingut dels plats arregla el disgust, cosa que no passa gairebé mai.

Quan els companys de converses nocturnes esmenten llocs beneïts pels inspectors que paga un fabricant de pneumàtics, quan em parlen de les excel·lències d’una peça de carn japonesa cuita durant noranta hores a baixa temperatura o d’un arròs de llamàntol que va resultar tan i tan bo o d’unes ampolles de vi que el sumiller obria en un ambient de silenci gairebé religiós, quan acaben el relat dient “ens va sortir a dos-cents euros per persona però s’ho valia” o “dels disset plats no vaig acabar d’entendre el que ocupava la novena posició” m’entendreixo pensant en el primer, segon i postre de l’humil i boníssim “Gelida” del carrer Urgell, en el fantàstic pollastre rostit del “Sant Martí”, al costat del pont del Treball, o el deliciós menú de 11,50 € de “Au port de la lune”, un restaurant francès del carrer de Pau Claris.

O el magnífic peixet fregit de “La Plata”, al carrer de la Mercè, o el cap-i-pota o el bacallà amb tomàquet de “La Cova Fumada”, a la Barceloneta.

O els cigrons amb l'humil “morcilla patatera” del “Bar Angel”, al costat de l’estació de França. O l’arròs dels divendres de la poc coneguda “Cantina de Palo Alto”, a un racó inesperat de Poblenou.

Pels vins és el mateix. Quan aconseguim superar la ignorància o la mala llet dels vins imbevibles i nocius per l’organisme i un taverner ens serveix la truita de patates amb un vinet més que agradable o el “Clemen’s” de la Boqueria t’omple la copa d’un cava sense més pretensions que l’honestedat, s’ha d’agrair, com quan el vi de la casa és del país –d’aquest país- i el cambrer ho sap i en parla i fa més per l’establiment que una doble pàgina a La Vanguardia.

El nivell dels restaurants barats acostuma a ser desastrós, el que demostra el baix nivell professional dels propietaris i les seves males intencions. Si menjar bé només fos qüestió de diners les nostres mares ens haurien alimentat molt malament i no va ser així.

Per totes aquestes raons l’arriscat explorador de locals i de sabors que sóc s’alegra davant de qualsevol mínim senyal de qualitat o a la vista de fórmules enginyoses o de platets humils que provenen de la nit dels temps, dels coneixements dels majors i de la necessitat de replantejar-nos, uns i altres, què volem a canvi dels nostres deu, dotze, vint o vuitanta euros.

Menjar malament a un país com el nostre hauria d’estar castigat per la llei, diu poc de qui cobra i encara menys de qui paga. Els establiments dolents o mentiders s’han d’evitar. S’han d’acabar. Cal boicotejar-los i parlar-ne malament, posant pels núvols els que pensen, s’esforcen, miren per la salut dels clients i cobren pel que serveixen i per com ho serveixen.

Tenim feina!

Pierre Roca