PASSIÓ, GASTRONOMIA I VI A VILAFRANCA.

PASSIÓ, GASTRONOMIA I VI A VILAFRANCA.

A l’abril del 2014 feia un any i escaig que vivia a Vilafranca del Penedès.

Passava sovint davant del COUPAGE, mirava, m’agradava el que hi veia però no hi entrava. Fins que vaig donar el pas, vaig entrar i aquell lloc sorprenent i bellíssim em va fascinar i va propiciar el primer post, publicat en aquest mateix blog el 26 d'abril de 2014.

Dos anys i mig després l’Anna i el Jaume -els titulars del negoci- segueixen animant l’establiment, inoculant-hi grans dosis de feina i un bon gust gens habitual que constitueix el seu actiu més valuós.

El Jaume s’ha interessat pel vi fins el punt d’estudiar enologia a una edat on ningú s’ho planteja i l’Anna inverteix un dia rere l’altre hores de presència i de feina i una sensibilitat especial, personalíssima i molt refinada.

La suma de tot plegat és un èxit discret i subtil com l’establiment en sí mateix. Un èxit que avui, a sis d’octubre de 2016, ha pujat de nivell amb la primera baula d’una iniciativa que rep el nom suggeridor de “Passió per la gastronomia i el vi”, activitat que té per protagonistes el vi i uns tasts inspirats pel relat que d’aquest vi fa el Jaume en la seva vessant d’enòleg i que el Manu, amic i gastrònom, recull i interpreta.

El primer dia d’aquesta passió pagana ha hagut de lluitar contra un dels habituals xàfecs de tardor que n’ha minvat la assistència de públic, però ara el desafiament ja hi és, s’ha materialitzat i ningú dubta de la seva puntual repetició, dijous rere dijous.

El vi d’avui era de Sud-àfrica. Un vi negre dels que revelen poc a poc l’estructura i s’obren pas a l’olfacte i posteriorment en boca. Un vi que ha activat els mecanismes de percepció del Manu, portant-lo a imaginar un tast discret, subtil, fred i fonamentalment vegetal que recordava la “tortilla” mexicana sense l’agressivitat de les espècies, substituïda per una gamma fascinant de sabors i de textures. Un tast que m’ha semblat recull de coneixements i de sensibilitat.

Tot plegat ha contribuït a la convergència de sensacions que s’ha viscut a COUPAGE. Mosaic de cultures i de senyals que s’ha traduït en un ambient agradablement tranquil amb retalls de conversa que fluïen aquí i allà.

Dosis de màgia a una placeta de nom evocador –Era enrajolada- i en un dia aparentment poc propici que s’ha capgirat i ha inspirat no poques energies i voluntats de futur.

El proper esdeveniment de la sèrie “Passió per la gastronomia i el vi” tindrà lloc dijous dia 13 d’octubre a partir de les vuit del vespre. El protagonista serà un vi del Loire escollit pel Jaume i que, com avui, funcionarà com element provocador i estimulant de la imaginació del Manu i ens reunirà un cop més a COUPAGE, un espai d’atmosferes diverses i molt especials. Molt.

Pierre Roca

La molt suggeridora porta de COUPAGE.

Joc de transparències des de l'exterior.

Les taules de la terrassa després del xàfec.

El full informatiu de la propera sessió. 

Un dels agradables racons de COUPAGE.

L'ambient d'ahir, malgrat la pluja.

La ma del Jaume omplint una copa.

La part sòlida, inspiració del Manu.

Unes participants molt simpàtiques.

Una altra vista del local durant la sessió.

...i una altra.

Les molt interessants prestatgeries de COUPAGE.

DE RESTAURANTS.

Pebrots i carbassons.

Albergínies.

Llagostins.

Dos tomàquets madurs i una fulla verda de porro.

El tiquet de la majoria de restaurants que surten a les guies no acostuma a baixar dels cent euros per comensal.

Faig referència als restaurants de moda. Els que mereixen l’atenció dels crítics o comentaristes acreditats i que es distingeixen amb menús excessius des de tots els punts de vista.

Llargues enumeracions de plats que resten temps al plaer de la conversa –veritable finalitat de l’àpat- i que suposen una capacitat de ingestió que supera en molt les necessitats de la dona o l’home de negocis o de la executiva o del pobre responsable d’empresa que es veu en la precisió d’afalagar el futur client com es feia fa uns quants segles, omplint-li el pap de productes com més exòtics, inusuals i estrafolaris millor.

Entre el plaer de tastar dos o tres productes de qualitat i de sortir lleugers i gairebé aeris de l’establiment o, al contrari, embafats i sense prou memòria com per recordar els millors moments del tiberi, m’inclino per la primera opció.

Millor tres ostres boníssimes que divuit d’incertes, millor un bol d’escarola fresca i cruixent que una palangana d’herbes desconegudes i de sabors indefinits, millor un arròs amb dos o tres ingredients que un plat excessiu que no ens activa els mecanismes de l’emoció.

Millor un vi –un de sol- que tres ampolles que es confonen als camins complexes de l’aroma, de l’evocació i de les sensacions.

Millor un tomàquet de la terra obert i un peix fet al seu punt que mil i una combinacions, jocs i suposades complicitats entre el cuiner protagonista i el client disposat al que sigui.

La meva percepció d’ara mateix és que la cuina bona i barata només es practica a poquíssims llocs. La resta de negocis no acull prou clients com per passar estona als mercats, com per proposar plats basats en la simplicitat i com per resistir-se a les nombroses temptacions dels productes semielaborats.

Els restaurants bons haurien de ser majoria, d’un i altre preu.

Haurien de basar-se en el producte de temporada, haurien de foragitar els congelats i el vi de procedència desconeguda, haurien de treballar en un entorn de humilitat més que en el “star system” de l’ofici, haurien de pensar en la salut del client i haurien de servir àpats més propers a les patates vídues de la mare que en el invent d’un cuiner japonès que treballa amb productes que no coneixem i en un entorn cultural que no és el nostre.

Reivindico formalment la cuina de la normalitat. La cuina de la terra, del que hem après i menjat, del que collim i assaborim.

La cuina amb arrels.

Pierre Roca

UNA TAVERNA A LA DIAGONAL.

Taverna, però molt confortable i elegant.

Un dels nombrosos racons acollidors de la Taverna.

Una de les taules rodones grans.

Moltes pissares informatives repartides pel local.

Un altre dels racons de la casa. Aquest amb vistes a la Diagonal.

Com la resta dels espais, la barra és espaiosa i molt agradable.

La voluntat d'informar és evident. Pissares en diferents idiomes a l'exterior
i a l'interior de l'establiment.

L'interès pels vins catalans, sobretot els del Priorat i els del Montsant,
s'observa en aquesta prestatgeria d'exposició.

La magnífica cassoleta de macarrons del menú.

El cafè americà amb gel molt ben servit.

L'accés principal és al carrer Nàpols, a dss o tres metres de la Diagonal.
(Foto Isabel Roca)

La façana de l'establiment costat Diagonal.
(Foto Isabel Roca)

La Taverna Diagonal vista des del carrer Nàpols i amb la Diagonal assolellada.
(Foto Isabel Roca) 

L'espai d'accés és acollidor i convida a entrar.
(Foto Isabel Roca) 

El Joan és un professional.

Un professional que ha viscut i practicat la feina hostalera des de la primera joventut i de forma vocacional.

Va ser maître prestigiós a les millors discoteques de la Barcelona festiva de fa uns anys  i poc a poc va anar aprenent d’altres vessants del negoci per tenir-ne un coneixement global. Va muntar els seus propis establiments. Alguns van funcionar molt bé i d’altres menys però sempre es va mantenir en uns nivells més que acceptables.

A principis del 2015 va obrir la “TAVERNA DIAGONAL” a la cantonada d’aquesta prestigiosa avinguda amb el carrer Nàpols, en plena via de pas del turisme que va i que ve de la Sagrada Família.

El local és de grans proporcions, s’ha decorat tenint en compte la diversitat de clients que pot acollir i s’ha organitzat a partir d’un menú diari de menys de onze euros i d’altres opcions adients amb la cultura gastronòmica del país. Una carta d’arrossos, una altra de closca i una carn excel·lent entre d'altres especialitats realment bones.

Afeccionat i defensor del bon vi que es fa al Priorat i al Montsant, el Joan va creant una bodega força interessant i de preus continguts que complementa la proposta gastronòmica del lloc.

La “TAVERNA” és un negoci amb la vocació molt clara de donar servei al client. La cuina és oberta de les vuit del matí fins la mitja nit i les diferents zones de taules conviden a la conversa i a deixar-hi passar les hores davant d’alguna copa i després de l’àpat.

Zones ombrívoles i d’altres més lluminoses, taules petites, taules rodones per quatre persones o per més gent, racons per acollir grups i fins i tot per acollir actuacions –monòlegs i concerts de petit format- que de moment es programen amb freqüència mensual.

En aquesta època de l’any el negoci disposa d’una terrassa acollidora on no pocs clients hi esmorzen, hi dinen i hi sopen.

La diversitat de races, d’orígens i de llengües es posa de relleu només entrar. Clients d’arreu del món entaulats i atipant-se amb el menú –absolutament recomanable- o amb les propostes de la carta. La totalitat del personal de sala són noies que com a mínim han de dominar l’anglès.

Una de les peculiaritats de la “TAVERNA” és la seva voluntat de barreja, de mescla de nacionalitats, cultures i hàbits. El seu afany d’agradar a tothom, de no ser patrimoni de cap grup ni capelleta. Un restaurant obert en el sentit més ampli i generós del terme, on es senten com a casa els visitants francesos, anglesos, russos o de qualsevol altre país europeu, asiàtics, americans i d’arreu del planeta.

Una actitud generosa pel que fa a l’espai, però també pel que es posa al plat del client.

El menú que vaig menjar-hi ahir n’és un molt bon exemple.

Em van servir una ració impressionant de macarrons amb formatge, gratinats instants abans de portar-los a taula. Vaig continuar amb un “churrasco” ben fet i suficient, acompanyat de dues mitges patates fetes al forn i marcades i vaig arrodonir l’àpat amb meló –el serveixen sense pell, cosa que s’agraeix- i amb un cafè amb gel, tot plegat per uns dotze euros. El vi era un d’aquells “claretes” d’abans, fresquet i que passava força bé.

La taula que vaig ocupar era a prop d’una finestra oberta que donava al carrer Nàpols i de la terrassa d’ombrel·les blanques amb les taules ocupades. Tot contribuïa a crear un ambient especialment agradable, relaxat i còmode.

Vaig tenir ocasió de comprovar que tenen clients habituals. Gent del barri que hi dina cada dia, atrets per la esplèndida relació qualitat/preu i pel tracte amable de les cambreres i del patró.

L’establiment és molt ben tractat per l’índex americà Trip Advisor, el que significa que els clients, estrangers i nacionals, en surten contents, satisfets i amb l’agradable sensació d’una relació qualitat/preu convincent.

Ganes de tornar-hi.     

Pierre Roca

    

CONFORT I BONS ALIMENTS A RUBÍ.

La portada del Plats. (Fotografia Toni Solanas)

L'entrada al restaurant. (Fotografia Antoni Solanas)

El magnífic ajo blanco.

El molt recomanable verat a la "fogona".

Cap de llom amb taronja i anís estrellat.

Un dels delicadíssims postres del Plats.

La sala. Llum, confort, silenci.

El xef Jordi Solanas Sendra, ànima i cap visible del Plats.

Un altre racó.

El « Restaurant Plats » és a Rubí, un poble real del nostre Vallès de capçalera.

Preciosa portada de masia passada pel llapis sensible i expert de l’arquitecte Toni Solanas –pare del xef de la casa- i un interior que transmet d’immediat una tranquil·litat assossegada sense paraules ni sons discordants.

L’accés posa al corrent del tarannà de l’establiment, del respecte pels clients i la seva comoditat i finalment del plantejament global del negoci, que posa al mateix nivell la qualitat impecable de la matèria primera, l’estètica, el molt eficient tractament acústic, la elegància discreta del servei i el contingut dels plats, que ahir dimecres corresponia al menú dels dies feiners i que jugava amb l’excel·lència del producte, amb l’ofici de l’equip de cuina i amb un plantejament senzill bastit amb solucions de cuina absoluta i decididament honesta.

L’ofici i la discreció es donen per entesos, evitant acuradament els gests, les paraules i les actituds que podrien desequilibrar un prodigi basat en el joc dels matisos.

Vaig dinar-hi en companyia del ja esmentat arquitecte, que va trencar les hostilitats amb un “ajo blanco” precís, cremós sense excessos i amb les notes exactes de rusticitat.

Un servidor va optar pels espaguetis a la Amatriciana, potents i organitzats per satisfer els client afamats. Un plat del que em va agradar un cop més l’equilibri entre la potència i l’elegància, un intangible que la casa serveix amb generositat.

Els segons van seguir itineraris semblants. El del senyor Solanas –coneixedor del lloc per raons òbvies- una preparació subtil de verat amb “fogona” -conjunt de verdures tallades ben fines i macerades- de resultat delicat i aromàtic. En vaig tastar i em va semblar un cop més exemplar, convertint dos productes bàsics i d’economia popular en una meravella d’aromes i de sabors aconseguida a base de contenció i de sensibilitat.

El meu segon va consistir en una peça de cap de llom de bona mida fet amb taronja i anís estrellat. Magnífic de mida, de sabors i de intensitat.

El criteri avesat de l’arquitecte ens va portar a beure un Montsant que dignifica el seu nom, Braó, i que expressa amb claredat la potència i les evocacions dels vins d’aquella terra propera al Priorat.

Part essencial del dinar va ser la presència discreta i els consells assenyats de l’Àngels, cap de sala i parella del Jordi, xef de la casa.

El “Plats” em va semblar un establiment dels que necessiten més d’una visita i poden crear hàbit amb facilitat, encara que el desplaçament de Barcelona a Rubí pugui semblar feixuc a primera vista.

Un restaurant on el contenidor i el contingut funcionen a l’uníson, on l’estètica de l’espai i els detalls que no es veuen però es degusten, com l’acústica, són part del plaer i converteixen l’estada en una sensació de privilegi que augmenta a mida que passa el temps.

No em costa reconèixer que ahir m’hi hagués quedat, parlant de tot i de res, sense voler arreglar cap més món que l’immediat i deixant que la llum baixés i tornés a pujar com es fa als documentals científics per fer tangible el pas dels dies i de les nits.

No em costa reconèixer que hi penso tornar per veure’n la preciosa portada des del carrer del Príncep, per entrar, seure i deixar-me cuidar.

Pierre Roca

PLATS

Llobateras, 61

Rubí

www.restaurantplats.com

935 882 822

GELATOMANIA.

GELATOMANIA.

Vaig escriure sobre aquesta botiga de gelats l’any 2013.

S’havien instal.lat a Barcelona poc temps abans i treballaven de valent per consolidar-se pas a pas de la única manera que coneixien: feina, més feina, treballar i estar atentes i atents als gustos dels clients, als hàbits de la ciutat, als seus tics i la personalitat d’aquest poble gran.

Ara hi torno, quan han passat uns quants anys. La oferta s’ha diversificat d’una forma intel.ligent i atenta als gustos, a les novetats i a les noves formes de ser i d’estar.

L’equip també s’ha consolidat i ara l’integren tres persones. Tres professionals de nivell que poden parlar de cada un dels molts i molt variats productes de l’establiment. Fins i tot els clients –que arriben sovint de barris llunyans- són gent que sap el que vol. I els turistes, naturalment, que pitgen un botó del mòbil i la màquina els diu on és GELATOMANIA. Un prodigi!

On més es nota l’evolució conscient i dirigida del negoci és a la extraordinària varietat de productes, molts d’ells creats per donar servei a clients amb determinades afeccions o mancances o incompatibilitats. En vaig omplir una pàgina de la llibreta.

Ara, a més dels productes tradicionals i els ingredients de tota la vida, fan servir llet de civada, d’arròs, d’ametlla i d’avellana per fer gelats i batuts.

Innoven, creant productes de sabors nous, conscients dels canvis que la moda i la comunicació global imposa a un sector creixent de la societat i a quelcom tan subjecte a les modes com els gelats.

Vaig tastar-hi un gelat de gingebre que em va semblar insuperable, amb una profunditat gustativa difícil d’explicar. Emocionant. I un altre gelat, aquest cop d’arròs basmati amb cardamom, també deliciós. I un parell més que també em varen entusiasmar.

Fan gelats per celíacs, per diferents intoleràncies –a la lactosa, a les fruites seques i d’altres- i en fan per vegans.

Fins i tot el popular “barquillo”, la paperina de tota la vida dels gelats, que és com una galeta, el tenen sense lactosa ni gluten.

Al marge d’aquest assortit d’especialitats, quasi totes implantades pensant en la salut i la comoditat dels clients, mantenen vius i vigents els productes clàssics: els gelats d’avellanes del Piemonte, el de pistatxos Bronte –una meravella- el briox amb gelat, especialitat siciliana, els populars Cannoli, la panna cotta, el conegudíssim tiramisú i una delícia napolitana, la babbà amb rom, que té un aspecte absolutament sensual i desitjable.

GELATOMANIA és a la cinquena temporada barcelonina i els anys no semblem ser obstacle per la seva vessant creativa i per cuidar els clients amb una preocupació quasi maternal, proposant solucions i alternatives per no haver de privar ningú d’un molt bon gelat quan ve de gust.

Se m’acudeix pensar que és una forma nova de treballar i de potenciar un negoci, propiciant l’empatia, el gest afectuós envers el client i la seva circumstància, sigui de salut o anímica.

El personal de la casa s’hi dedica atenent clients, amics i saludats amb l’expressió i la veu amables i amb un interès per fer-ho bé que m’ha semblat extraordinari i poc comú .

La botiga és a l’avinguda Mistral, a pocs metres d’uns quants dels establiments gastronòmics més preuats d’una ciutat que s’especialitza en cuidar bé –molt bé- els milions de visitants que rep.

Un espai tranquil i reconfortant que només és botiga, molt bones sensacions i uns gelats que no deixen ningú indiferent.

Acosteu-vos-hi i ho comprovareu.

Pierre Roca

GELATOMANIA.

Avinguda Mistral, 64

(cantonada Vilamarí)

Tel. 625 156 251

www.facebook.com/gelatomaniabcn

GELATOMANIA, a l'avinguda Mistral.

La declaració de principis de la casa.

Semblen flors però són uns gelats boníssims.

La "babbà" al rom. Una altra delícia de la casa.

Procés de fabricació artesanal del que serà una tarta gelada.

Diferents mides, diferents preus.

MENJAR I BEURE.

Menjo de tant en tant a restaurants més o menys coneguts i a d’altres absolutament anònims. Alguns d’aquests llocs són cars i d’altres econòmics.

Llegeixo algunes cròniques gastronòmiques i entre una i altra coses em vaig formant el criteri que necessito per parlar dels establiments que m’ho encarreguen sense dir massa bestieses ni mentides grolleres.

Des de fa un temps em fascina l’augment, quasi sempre exagerat, de la quantitat de tòfona que es posa a alguns plats per millorar-ne l’aroma i el sabor i per augmentar-ne el preu.

Fa uns quants anys, pocs, la tòfona es ratllava a sobre del plat. Era part del cerimonial i sovint era el propi xef de la casa qui venia i oficiava el ritual davant dels comensals. Era sempre tòfona negra –de la blanca se’n parlava com de quelcom de llunyà i absolutament fora de l’abast dels restaurants i de gairebé tots els clients- i el plugim fosc convertia un senzill plat de pasta –de pasta bona, naturalment- en un prodigi d’evocació.

Al llegendari “Jaume de Provença”, un dels precursors de la cuina moderna a Barcelona, hi feien una senzillíssima amanida de làmines de patata bullida, tòfona ratllada i oli de nous. Un plat extraordinari que posava de relleu els aromes de la tòfona i d’un oli, el de nous, que coneixíem des de poc temps abans.

Ara, en una actitud que em fa pensar en la dels nous rics, els restaurants cars o que aspiren a ser-ho enterren sota una munió de làmines de tòfona exageradament gruixudes el que sigui. Un marisc o un tros de peix o una mínima quantitat de carn de bou o de vaca vella –la vedella ha estat foragitada de les cartes suposadament elegants i modernes-.

L’aroma de la tòfona és extraordinàriament potent i anul·la del tot els matisos, l’olor i el sabor del tall. Amb aquest canvi de paràmetres no hi guanyem. Ens embafem de tòfona i ens costa discernir les propietats dels altres ingredients, a més de perdre de vista i de nas la generosa gamma de sensacions de qualsevol vi.

La tòfona, per altra banda, s’ha banalitzat. Al menú de dotze euros amb cinquanta cèntims d’un restaurant obert fa pocs dies a prop de casa meva hi he llegit fa poca estona l’enunciat d’uns spaghetti amb foie i tòfona que figuren com a primer plat. No vull especular ni suposar res, però aquestes coses les haurien d’ensenyar a les escoles de cuina professional. Enganyar el client és lleig, no és mai comercial i

Unes quantes tòfones negres retratades a la "Taverna Mediterrània", a Barcelona.

obliga fatalment a baixar preus i qualitat. Cap futur.

Un altre ingredient que els patrons haurien d’eliminar de forma radical és el mal humor. Divendres passat vaig proposar a un dels meus fills prendre un whisky a un local amb pocs mesos de vida a un dels carrers del Born profund. Havíem dinat raonablement bé a un restaurant japonès de la darrera fornada, moderníssim d’aspecte i de concepte culinari, i vaig voler mostrar-li un altre establiment també modern però dins d’una altra forma d’entendre el negoci.

El local era ple. Un dels tres treballadors –un cuiner i dos cambrers- estava de mal humor i la tensió era evident. Varem demanar un didalet de whisky –només tenien un més que discutible Bell’s- i ens el varem beure d’un sol tret per abreviar. Els dos didalets d’aquell licor barato begut a peu de barra i l’ambient poc acollidor per deu euros. Creu i ratlla.

És cert que al costat d’això puc constatar que molts bars i restaurants s’obren sense més pretensió que fer-ho bé. Un d’ells, el Tast d’Esplugues, on em va dur fa poc un bon amic, em va sorprendre agradablement. El patró darrera la barra i envoltat de productes de qualitat i el cambrer, un noi jove absolutament bolcat en la feina, amable sense ser pesat, eficient i ràpid.

Què més es pot demanar?

Pierre Roca

DE POLLASTRES I CARXOFES.

Un tast de carxofa especialment aconseguit.

Un altre dels tastets que es van servir.

...i un altre, molt ben presentat.

A les sis de la tarda –hora torera- del passat dijous dia tres va tenir lloc al recinte del Born la presentació del Març gastronòmic 2016 , VII Jornades Gastronòmiques del Pota Blava i la Carxofa Prat.

Aquests productes tan interessants aconsegueixen reunir esforços i voluntats de productors, institucions i sobretot d’establiments d’hostaleria de la zona, a més de mitjans de comunicació, sempre atents al reclam de la gastronomia.

Aquest any, a més, el conegut cuiner Paco Pérez ha estat la “estrella invitada” de la presentació, vinculant-la així a un dels restaurants que assessora, en aquest cas a Berlin, circumstància que els organitzadors han aprofitat per atorgar dimensió internacional a l’esdeveniment.

Parlaments breus, degustació de productes i un cop més la sensació tangible de dispersió d’esforços, voluntats i iniciatives, el que des del meu punt de vista resta força al missatge i dilueix els objectius, minimitzant la presència del pollastre “pota blava”, un producte de qualitat inqüestionable, i reduint la presència de la carxofa a unes quantes caixes de gènere. Una llàstima.

També –i sempre des de la meva òptica- es debilita el missatge a mida que els tastets proposats es sofistiquen i s’allunyen del producte en sí mateix.

El que sembla evident és que hi ha voluntat de donar a conèixer i de treballar a favor de la causa, però que la falta d’un fil conductor potent difumina excessivament la finalitat i l’objectiu real del conjunt d’accions.

Vaig enyorar la presència escandalosa d’unes quantes aus de la raça autòctona i la de la seva carn, rostida a la vista de tothom, regalant aroma i relacionant de forma clara i directa la bèstia i els seus sabor, textura i valor gastronòmic.

No sé si l’abundància de idees i de propostes acaba ofegant l’objectiu principal de l’acció, però diria que un exercici de concentració deixaria les coses més clares, atorgaria muscle i convertiria l’acte de presentació en un dels esdeveniments més importants de l’any gastronòmic barceloní.

Una jornada esperada per tots que comptaria sense dubtes amb molt més públic i que barrejaria la festa popular amb els bons productes dels “maraichers” del Delta del Llobregat.

Un esdeveniment on a més de menjar pollastre rostit i carxofes es podria comprar producte i saber on es pot aconseguir “Pota blava” durant tot l’any al cap i casal.

Dit això les dues o tres mostres que vaig tastar em van semblar gustoses, divertides i interessants.

El pas següent serà un passeig “gormand” per la vila de El Prat, poble del que la gran majoria de barcelonins només coneix l’aeroport, ignorant que el terme és un dels grans proveïdors de verdura de proximitat –principalment carxofes- de la capital catalana, a més de criar els esplèndids exemplars de la molt coneguda raça local d’aviram. 

Pierre Roca