Clemen's.

El Bar Clemen’s, al mercat de la Boqueria, té més història de la que pot semblar a primera vista.

Clemen’s era el nom de guerra del Clemente, pare de l’actual propietari. L’home era professional de la lluita lliure i actuava un o dos cops per setmana al Price –Floridablanca/Casanova- o al llegendari Iris, al carrer València.

Amb els magres guanys dels combats va aconseguir obrir l’any 69 el primer “Bar Clemen’s” als pòrtics situats al costat mar del mercat. Durant un temps va compaginar fins i tot les dues activitats, fins que l’any 92 el seu fill Alberto -un molt bon cambrer que feia d’extra als banquets, casaments i altres celebracions i que va guanyar en set ocasions la tradicional cursa de cambrers amb safata- i la Paqui Arroyo, la seva dona, es van fer càrrec del negoci.

Les successives obres de reforma del mercat els van canviar l’emplaçament en dues o tres ocasions fins que finalment es van instal·lar a l’angle format pel passatge dels Coloms i el carrer de la Morera, un carreró que neix al carrer Hospital i on el bar té per veïna una sorprenent botiga de roba de vestir que les clientes trien personalment a l’interior de l’aparador.

A finals del dos mil dotze la parada següent, situada al ja esmentat passatge dels Coloms i a prop de la plaça de la Gardunya, va tancar i el matrimoni se’n va fer càrrec amb la intenció d’ampliar el negoci i d’aprofitar l’avinentesa per millorar l’aspecte i les instal·lacions de l’establiment, modernitzant-lo i fent-lo més competitiu.

Dos mesos més tard, el 28 de febrer d’enguany, el nou espai, amb més del doble de barra que l’anterior, decorat i actualitzat, es va inaugurar de forma festiva i des d’aleshores el negoci, pilotat pel matrimoni protagonista, pel seu fill Albert, per un cuiner i per les noies de servei de sempre, ha agafat una velocitat de creuer més que envejable.

-La situació del bar, m’explica l’Alberto, allunyat de la Rambla i dels turistes, ens ha obligat des de sempre a cuidar i privilegiar els clients diaris del mercat, amos i dependents de les parades-.

-Seguim servint els esmorzars, els cafès i les begudes a cada parada, cosa que per raons evidents no han pogut seguir fent els bars que tenen més èxit de la plaça, permanentment assetjats pels turistes i esmentats a totes les guies internacionals.-

Per aquesta raó la cuina del “Clemen’s” segueix sent tradicional, sense incursions a la modernitat ni a les preparacions espectaculars que practiquen d’altres locals del popular mercat de la Rambla.

L’augment del turisme ha fet, però, que ara mateix fins i tot els establiments més amagats de la Boqueria tinguin per clients grups d’estrangers de mil-i-una procedències, el que converteix el “Clemen’s” en un bar de mercat de proposta clàssica i dues o tres files de clients esperant torn per seure als tamborets de la barra.

Hi vaig sovint i em toca seure al costat d’orientals afamats, de francesos encuriosits, d’alemanys encantats i d’anglosaxons que devoren les botifarres amb satisfacció visible entre sud-americans, turistes nacionals i altres aus de pas.

L’iniciador del negoci va haver de lluitar per obrir-lo, mai millor dit, i el seu net Albert, titulat de l’INEF i ara mateix darrera baula de la cadena familiar, aporta amb la seva presència el punt de modernitat i d’organització que un negoci amb cara i ulls necessita.

Aneu-hi, esmorzeu-hi o dineu-hi si sou d’adaptar-vos a l’estret espai vital del que disposareu a la barra. En sortireu contents i reconfortats a preus absolutament normals.

Pierre Roca

Bar Clemen’s

Mercat de la Boqueria

Passadís 1, cantonada amb el carrer de la Morera.

Barcelona

Tel. 933 171 084

barclemen-s@hotmail.com

Aniversari a can Raventós.

La senyora Raventós va complir anys diumenge dia 21 de juliol.

Ho hagués celebrat en la més estricta intimitat, però aquesta dona té més amics que plantes al jardí i així, gairebé sense donar-se’n compte, un d’aquests amics propers, el Santi Olivella, titular, ànima i director d’orquestra del petit “Cata 181”, de la sempre activa terrassa de l’hotel “Duquessa de Cardona”, del “Barts Club”, racó gastronòmic allotjat als àtics de l’antic teatre Espanyol, al Paral.lel, i ara mateix dels dos “burguers” dels campionats mundials de natació, al Palau Sant Jordi, va organitzar una festa d’aniversari que podria adornar-se amb tots els adjectius.

Va ser clàssica i moderna al mateix temps, convencional i trencadora, assossegada i divertida, sorprenent, deliciosa, intensa i sobretot muntada a la perfecció per l’equip del Santi.

Proveïdors, transportistes, cuiners, cambrers, barmen, dj, un especialista en brasa, un stripper, de tot.

L’amabilitat del personal, mobilitzat un diumenge, era entendridora. Havien deixat enrere famílies, amics i activitats de lleure per alegrar-li la vetllada a la senyora Raventós, amiga –o al menys coneguda- de tots ells.

Es va optar per una molt bona fórmula. Una reunió d’amics que incloïa l’àpat del migdia –un àpat llarg i estret d’estil i vocació internacionals- i la beguda necessària per mantenir l’alegria fins ben entrada la nit. Tot plegat al jardí del domicili de Sant Gervasi de la protagonista.

Les boníssimes hamburgueses es van fer a la brasa i la resta de plats i coses per picar es va anar presentant a taula des del principi de la celebració. Els participants, entre els que vaig tenir el privilegi de comptar-me, podíem menjar i beure de forma informal sense seguir cap pauta ni ordre establert. L’ambient, estiuenc i divertit,  propiciava les converses i va convertir el personal de servei en convidats i els convidats en ajudants sol·lícits.

Per felicitar l’homenatjada amb l’indispensable solemnitat es va fer silenci i es va cantar a continuació la cançó de ritual. Petons, abraçades, mostres d’afecte, records emocionats i l’interminable reguitzell de convidats, amics, coneguts i saludats que arribaven, participaven, menjaven, bevien, brindaven i celebraven, tot plegat amb l’alegria i l’emoció de l’amfitriona, preocupada a voltes perquè tot funcionés i encantada alhora per l’èxit de la convocatòria liderada pel seu amic Olivella.

Amb la nit i després d’un bany comunitari a la piscina inflable –i per respecte al veïnat- es va anar donant la festa per acabada. Els participants marxaven contents, repartien petons a dojo i es citaven pel proper estiu.

El comando enviat pel Santi recollia els ets i uts i a quarts d’onze tot havia tornat a la normalitat d’una nit d’estiu a ciutat.

Felicitats, senyora Raventós. Per molts anys, Cuca.

Pierre Roca

Bonanova.

El restaurant Bonanova ofereix a qui el freqüenta la poc habitual coincidència de dues interessants circumstàncies.

Per una banda l’espai, de caire més aviat tradicional que clàssic, que va ser remodelat fa més de quaranta anys, modernitzant-lo sense que perdés ni una engruna del seu encant primigeni, a l’època llunyana on es va dir successivament “Can mosques” “El casinet de Sant Gervasi” o “Billares”. Al contrari.

El local no només va mantenir el seu atractiu evocador. El va incrementar amb l’afegit de detalls subtils i posant-ne de relleu d’altres que ja existien.

L’interiorista autor del canvi, en Joan Bigas, un dels importants, va ser absolutament respectuós amb les arrels i l’essència de la casa, eludint amb elegància qualsevol protagonisme.

Per altra banda i un grapat d’anys més tard, concretament el juny del dos mil dotze, el “Bonanova” va tenir l’encert de fitxar al César Pastor –ex Colibrí- i al seu germà Juan Antonio, amb la intenció de repetir el prodigi aconseguit quatre dècades abans amb la intervenció de l’arquitecte d’interiors esmentat, si bé en aquesta ocasió es tractava d’atorgar a la carta lleus pinzellades de modernitat continguda, actualitzant-la tot i respectar de forma escrupolosa l’esperit i el tarannà de l’establiment.

Les coses han anat un cop més a favor dels germans Herrero, actuals titulars del negoci i fills del fundador, l’Adolfo, i de la seva dona i cuinera, la Pilar Salvador.

La proposta gastronòmica del Bonanova ha canviat sense fer-ho, mantenint la filosofia de sempre, els productes de primer nivell i la cuina senzilla i efectiva de tota la vida. Les aportacions dels germans Pastor treballen a favor del criteri que els clients coneixen i demanen, enriquint o incorporant subtils –molt subtils- notes que posen de relleu sabors, textures i punts de cocció precisos. Un admirable joc d’equilibris.

La clàssica “ensaladilla” té matisos cruixents, les croquetes emocionen i la finíssima textura del “gazpacho” el converteix en plat estrella, mentre les postres, de la ma del Juan Antonio Pastor –que també elabora el pa del restaurant- sedueixen per la seva senzillesa.

Faig de tot plegat una lectura en clau familiar. La ponderació sembla ser patrimoni d’aquesta família. El pare va prendre la decisió d’endreçar l’espai i gairebé mig segle més tard els fills, amb la virtut de la prudència ben assimilada, milloren el contingut sense canviar pràcticament res.


“Less is more”, com diuen els anglosaxons.

Seguir l’inexorable pas del temps sense que es noti, millorar sense canvis dissonants, renovar dia a dia el reconeixement d’una clientela fidel i propera, respectant les seves expectatives.

Res d’això no és fàcil de fer ni senzill de posar en pràctica.

Decisions llargament meditades per seguir sent, com des de fa tants anys, un dels primers de la ciutat.

Els ho recomano. De cor.


Pierre Roca



Restaurant Bonanova.
Sant Gervasi de Cassoles, 103
08022 Barcelona
934 340 622

http://www.restaurantebonanova.com/

CUBE275

Hi ha negocis que es basen en una situació privilegiada al plànol de la ciutat, d’altres en un espai fantàstic o en una decoració espectacular, alguns en formulacions comercials innovadores i uns quants, molt pocs, en un personatge que s’hi dedica, hi creu, s’implica i hi deixa la pell encara que només sigui un empleat.

Aquest és el cas de CUBE275, una combinació de bar de copes a l'última moda i de restaurant de nivell que es va obrir fa sis mesos al número que suposeu, el 275, del barceloní carrer Roger de Flor. Aquí el protagonista és el Maxi, el maître, un home joveníssim, originari de la llunyana Argentina però parlant un català perfecte, apassionat pel seu ofici, sumiller vocacional, hostaler fins la medul·la i atent a tot el que succeeix al local del que assumeix la direcció, el servei i les relacions publiques sense perdre puntada i amb una energia envejable de la que el seu patró deu ser, suposo, molt més conscient que jo mateix.

El local té molt bon aspecte. Espaiós, decorat amb gust segons les tendències actuals i dotat de dues sales, la que fa les funcions de bar, equipada amb aparells tan sorprenents com uns refrigeradors de copes que funcionen amb làser i CO2 i que semblen dissenyats per la NASA, i la que s’ha organitzat com a espai de restaurant.

La part posterior de l’espai dóna a un pati acollidor que serà acondicionat ben aviat per rebre els clients que prefereixin l’exterior.

La cuina s’ha instal·lat amb criteri i és l’àmbit de treball d’un equip de tres professionals que converteixen les propostes de la carta i les del menú en saboroses realitats. Hi practiquen una cuina moderna que s’inscriu dins dels hàbits culinaris contemporanis, fan prodigis d’enginy per no desbordar el marc de preus que la casa s’imposa i aconsegueixen resultats estimulants que permeten intuir una progressió interessant i segura.

La meva acompanyant i jo mateix hem compartit un àpat llarg i estret del que recordo unes impecables croquetes de galta de porc, l’amanida de guatlla, formulada i construïda amb un admirable sentit de les proporcions i uns segons potents, filet de bou i dau de bacallà, absolutament acadèmics i tractats amb el respecte que només atorguen l’experiència i la sensibilitat del xef.

El postre, un subtil “coulis” de maduixots refredats amb la moderníssima maquinària de la casa, m’ha semblat molt bo.

Hem begut “Lo jove”, un priorat amable i alegre del celler Lo.

Iniciatives com la de CUBE275 em posen de bon humor i reafirmen la meva confiança en el país i en els que l’habitem. Des de la idea primera fins al llarg procés de fer-la realitat, des del dia a dia, no sempre favorable i sovint molt exigent fins la ferma direcció del negoci, tenint en compte tots i cada un dels paràmetres en joc.

Prodigis de seny, de voluntat i de paciència.

Pierre Roca

CUBE275

Roger de Flor, 275

Barcelona

Tel. 934 763 904

cube275.com

Maius. Vins i família.

No es poden dissociar els vincles familiars dels productes cultivats, elaborats o fabricats per nissagues que perpetuen el negoci fundat per un dels antecessors.

La condició familiar envernissa d’alguna forma l’esperit d’aquestes empreses, nascudes sovint de gairebé res, i del que posen al mercat, atorgant característiques úniques als seus productes.

En el cas de Maius Viticultors l’exemple és apassionant per la seva vigència i pel seu moment actual. En Josep Gómez, ànima del projecte, és un home de cinquanta anys i orígens humils, intel·ligent i intuïtiu, treballador i voluntariós. Casat des del 92 amb la dona que és part ineludible dels seus plantejaments vital i professional, la parella assumeix el mateix any la gestió de la petita botiga familiar de vins, sifons i similars del carrer de Santa Maria, 17, a Sant Cugat, ampliant l'oferta al servei de mínims àpats freds a partir del tradicional pa amb tomàquet.

El projecte de la finca vinícola i de la producció de vins, un somni d’anys, comença a materialitzar-se al 1996 a partir de la trobada amb l’enòleg Joan Milà i de l’amistat personal que neix i es desenvolupa entre els dos homes. Al 1998 adquireix la primera parcel·la del Barranc de la Bruixa, terme municipal de la Morera de Montsant, comarca del Priorat i l’any 2004 posa al mercat el seu primer vi sota el nom de “Maius viticultors” i guanya els primers reconeixements.

La finca és ara mateix de vint-i-dues hectàrees, deu de les quals són plantades de vinya i conreades de forma ecològica, mentre la resta espera el seu moment.

Els valors de Maius són els de la família propietària. Gent treballadora, absolutament honesta amb sí mateixa i amb la societat que l’envolta. Voluntat aferrissada de fer bé les coses i conscients de la relació íntima entre l’esforç i el resultat. Mirada franca i discurs coherent.

La terra, el celler del Priorat, l’esforç permanent, la il·lusió i la velocitat de creuer, adaptada a la realitat i a l’entorn, són senyals que es traslladen als acuradíssims Maius, uns vins de presentació impecable que regalen a qui els beu el miracle d’una evolució espectacular a la copa. Aromes, notes i sabors.

Tornant al principi, res de tot això seria igual si la propietat fos una societat més o menys anònima que cultivés la vinya i criés els vins a cops de calculadora, de plans de negoci i de corbes de rendibilitat, sense contacte directe amb la terra pissarrosa i aspre del Barranc de la Bruixa, sense el coneixement íntim que el Josep Gómez té de les plantes que deixa viure entre els ceps, de bancal a bancal, protegint així el raïm amb els insectes, bestioles i flors que d’altres eliminen a cop de productes químics amb resultats desastrosos.

Res no seria igual sense la família, que viu el dia a dia de la vinya, dels xiprers que es planten pensant en com lluiran dins de vint anys, dels bolets que quan plou creixen a una zona boscosa, de les guineus que el Josep troba pels camins i de la producció que s’envasarà dins de pocs dies. Res no podria ser sense el “pa amb tomàquet” del carrer de Santa Maria, sense els clients que hi van a comprar vi i que miren amb respecte l’home senzill que fa un priorat collonut que ha rebut premis arreu.

Sense la Tere i les nenes, sense la petita camioneta, sense l’alegria i els projectes explicats a la taula familiar i que aniran veient la llum i creixent poc a poc com els xiprers plantats fa pocs dies.

Recomano seguir i consumir els vins d’aquesta gent, excel·lents i a preus que toquen de peus a terra, dotats de la D.O.Q. Priorat i respectats per la professió. Vins personals, criats i estructurats segons les idees molt clares de l’amic Gómez. Producte honest, de proximitat, prestigiós i profund. Elegant, rodó, sorprenent.

Poca broma.

Fotos de Nuria Saladrigas.


Pierre Roca

Vint-i-tants àpats.

Per a un parell d’encàrrecs professionals amb clients estrangers m’he vist obligat a fer vint-i-tants àpats en deu dies, sense dies buits i a més de vint establiments, tots a la ciutat de Barcelona i entorn immediat, tots molt ben considerats i tots seleccionats pel meu col·laborador Jordi Utset i per mi mateix en funció de les necessitats dels clients.

Establiments humils –pocs-, establiments luxosos, restaurants de la darrera fornada i negocis distingits amb les estrelles que atorga un conegut fabricant de pneumàtics francès. Clàssics de tota la vida o locals moderníssims. Ni hi eren tots –no era l’objectiu dels clients- ni ens hem preocupat d’evitar els més cars. Una bona mescla.

L’anàlisi de conjunt dibuixa un ventall de tendències sorprenents. Tendències, estratègies i contingut dels plats. Tot plegat, ben evidentment, des del meu punt de vista, o sigui absolutament qüestionable.

La primera observació són les tendències.

Els restaurants més moderns –terme poc concret però explícit- coincideixen en l’ús indiscriminat del fum. Sentors fumades, lleus pinzellades de fum i altres aplicacions gasoses que acaben uniformitzant els sabors.

Segueixen enganxats, per altra banda, als vinagres més o menys balsàmics, en detriment dels vinagres de Xeres o els més naturals, per exemple, i amb finalitat estrictament visual en alguns casos o conceptual en d’altres –poques- ocasions.

He notat sovint l’enriquiment excessiu de les amanides, que deixen de ser una pausa refrescant per convertir-se en plat de resistència. Una amanida d’espinacs tendres, per exemple, amb l’inevitable amaniment de balsàmic i l’aditament prescindible de « torta del casar », un formatge no especialment lleuger que en aquest cas desvirtua qualsevol referència a la subtilesa. Ho puc entendre per la necessitat de vendre més car el plat però em preocupa que menystinguin la salut del client.

Els moderns –o bona part d’ells- practiquen preus exagerats pels vins servits en copa. Parlo de vins de la terra dels que conec el preu de venda al públic. En un dels establiments visitats el preu de la copa era superior al de l’ampolla a una botiga minorista.

Un altre ingredient omnipresent a la totalitat dels restaurants mediàtics que hem recorregut és el marketing en una o altra de les seves vessants. Cartes escrites per professionals de la publicitat i en un llenguatge que combina la indefinició amb l’ús d’expressions tòpiques i previsibles, preparacions dissenyades per estilistes més que per cuiners, alguna presa de pel manifesta i no poques decepcions.

Com que no penso escriure el nom dels llocs que m’han decebut us proposo el divertit joc de seleccionar els millors plats, el millor servei i d’altres excel·lències, dient, aquest cop sí, on ho hem menjat, begut o experimentat.

Millors patates braves: Bohemic, a anys-llum de qualsevol dels seus seguidors.

Millor amanida : la del Roca Bar, al Hotel Omm. Impressionant de subtilesa, d’elegància i d’equilibri. Un prodigi.

Millor “pa amb tomàquet”: el del Bohemic, més acurat, i el de la Cova Fumada, més rústic però també deliciós.

Millor plat de peix: el senzill però inimitable bacallà amb tomàquet de la Cova Fumada.

Millor marisc: Cal Pep i Koy Shunka. Als dos establiments, boníssimes gambes al seu punt precís de cocció.

Millors plats de carn: una preparació clàssica d’arrels franceses a Wall 57 (Sant Cugat) i un boníssim tartare de bou del menú llarg i estret del Tickets.

Premis a la coherència: “La Cova fumada” Koy Shunka i el “Bar La Plata”.

Servei més acurat, atent i professional: Koy Shunka, Bar Mut, Tickets, « La Teca de Vila Viniteca », Cal Pep, Bohemic, Cañete.

Millor sommelier: Wall 57.

Millor proposta de gastronomia lúdica: Tickets.

Millor redescobriment: Quimet & Quimet. Han apujat el llistó amb més i millors combinacions, sovint inesperades i sempre boníssimes.

Millor truita de patates: Taktika Berri, amb molta diferència.

Millors responsables de comunicació: La Fàbrica Moritz, que té en l’Arnau Grinyó un personatge absolutament compromès amb el projecte, El Quim de la Boqueria, amb la molt eficient Diana, el Roca Bar –Clementina Milà- i Tickets, amb la Sílvia Fernández.

Proposta més coherent: Taktika Berri, Koy Shunka, Quimet & Quimet, La Plata, La Cova Fumada i Bohemic.

Millors sensacions : Cal Pep, Bohemic, Bar La Plata, Koy Shunka, La Cova Fumada.

Millor relació qualitat/preu : La Cova Fumada, La Plata, Bohemic, Koy Shunka.

Ara podeu argumentar que amb tants llocs i tant diferents no sempre estàvem oberts i receptius per tastar, entendre i assaborir, per assimilar el tracte del personal o per copsar l’import d’alguna factura. Per tot plegat he avançat que això no és gaire més que el meu punt de vista.

Us deixo imaginar i jugar.

Pierre Roca 

BARTS CLUB.

Quan un establiment que serveix menjar i copes –un bar- es situa a la part alta d’un local que es diu “Barts” queda clar que les coincidències existeixen i que sovint són intrigants i carregades de sentit.

El “Barts” en qüestió és al Paral·lel, a l’edifici de l’antic Teatre Espanyol, un escenari que un cop esgotada la seva època triomfal va transformar-se en rèplica barcelonina del mític “Studio 54” de NY. Superada aquesta etapa va patir un intent de conversió en putiferi urbà, va ser recuperat per l’Ajuntament i va ser cedit a la SGAE per fer-ne sala d’espectacles, espai de producció i d’altres activitats relacionades amb el negoci, tot plegat amb el poc engrescador apel·latiu de “Arteria Paral·lel”. Des de fa uns mesos la gestió de l’espai ha passat a ser responsabilitat de “Project”, una de les principals productores d’espectacles del país, amb una trajectòria sòlida puntuada d’èxits i un grapat d’anys d’experiència.

L’altra part de l’invent, el creador i titular del “Barts Club”, és el Santi Olivella, propietari inquiet, actiu i activista del restaurant bar “Cata 181” i de l’animació d’una de les terrasses d’hotel més intenses de la ciutat, la del “Duquesa de Cardona”, al passeig de Colom i de cara al Port Vell.

Amb tot plegat, bones dosis de convicció, experiència, ganes i no poca feina s’ha articulat l’ambigú del Barts, denominant-lo “Barts Club”. S’hi combinen ingredients diàfans i sense misteri i d’altres menys transparents. Nit, espai, infraestructura de cuina, enginy, intencions i una gastronomia minimalista i subtil, moderna, nocturna i suggeridora, a més de bona beguda. En rerefons es projecten pel·lícules i vídeos francament interessants i s’hi proposa un insòlit espectacle musical de molt petit format, esbossat i discret, ben estructurat i que funciona amb la ineludible complicitat del respectable.

Els dos cambrers, l’estilós Quim i la Clàudia, una dona sexy i emocionant de joventut, de bellesa i de simpatia, es mouen com si ballessin en aquest curiós espai que és al mateix temps un inesperat mirador sobre la nit del Paral·lel.

La proposta gastronòmica és coherent amb la resta. Es cuida l’estètica, l’enunciat dels plats i els sabors misteriosos que es van obrint i entregant als sentits a mida que es van degustant.

Aquí un “I love Paral·lel” és un entrepà vertical i sofisticat, a mig camí entre l’escultura de sobretaula i la sorpresa saborosa. La “burrata” amb tomàquet “cherry”, garota i ous de llissa esdevé mosaic barroc, les patates braves mantenen el classicisme i el “ceviche” de bacallà és un maridatge de bon producte dessalat, suc de cítrics i engrunes de pell de taronja i de llimona que il·luminen i acoloreixen el plat.

El canaló de galta de vedella, possiblement el plat estrella de la petita carta, exerceix de pont entre la cuina burgesa i la interpretació il·lustrada, personal i nocturna que en fa la casa.

Els meus acompanyants i jo mateix vam beure cava “Mont d’Àrac”, del celler Can Descregut, complement ideal –i gens innocent- d’una vetllada especial, densa i suggeridora.

Al « Barts Club » tot juga. L’espai, el contingut dels plats, la música, les armòniques evolucions dels cambrers i cada detall, per insignificant que sembli, són ingredients insubstituïbles, solidaris i íntimamente vinculats. L’absència d’un d’aquests productes, tangibles o imaginaris, desvirtuaria el conjunt i faria impossible el resultat, que ara es mou en un ámbit secret, entre la màgia, les sensacions i les evocacions, no sempre confessables.

Un llenguatge per a iniciats, disposats a tocar totes les tecles de la sala.

Juguem. Jugueu.

Pierre Roca

“Barts Club”.

BARTS

Paral·lel, 62

933 248 492