Entro a una fleca preciosa del carrer València.
L’establiment és gran, espaiós i molt ben decorat. No cal ser gaire llest
per suposar que la decoració els ha costat un ronyó.
El públic sembla triat per estar en sintonia amb el local. Uns quants
moderns, una àvia elegant amb algun toc afrancesat i un tipus madur que cultiva
el “négligé soigné” i que sóc jo mateix.
Els pans exposats han rebut el mateix tractament que l’espai. Tots llueixen
un preciós color gris-daurat i hom se’ls imagina cruixents, aromàtics i
deliciosos.
Cap element discordant. Cap marca, cap etiqueta de colors ni grafisme
barroer, cap bossa de productes políticament incorrectes. Harmonia absoluta.
Mentre espero que em toqui intento escollir un pa. Tots són força cars,
sobretot quan el nom inclou un producte inesperat. “Pa de nous” i el preu es
dispara. O “Pa de vuit cereals”. I clatellada.
“Qui
és ara?” diu el dependent. Per cert, no he dit res dels dependents. Noia i noi.
Els dos parlen un català envejable i van guarnits amb un uniforme –o és
disfressa?- que sembla dissenyat per un deixeble del Fabià Puigserver. Tons
naturals, grisencs, lleugerament enfarinats. Al cap unes variants de la
barretina, fetes de gènere de punt i de color blanc trencat. Cap detall fora de codi.
« Sóc jo ». Faig dues brometes absurdes i assenyalo el pa que
vull, idèntic al que ha escollit l’home que em precedia. Una mena de barra de
secció grassoneta, amb unes curioses irregularitats que la fan ser diferent a
les barres de tota la vida. L’he pesat arribant a casa: quatre-cents grams de pa. Dos
euros amb vint-i-cinc.
El preu inclou una paperina allargada amb un treball gràfic molt ben fet,
modern i d’acord amb les tendències.
Només sortir al carrer i amb la boca feta aigua trenco el crostó i començo
a menjar-me’l. Decepció total. El pa que he comprat, un pa de 5,63 € el quilo,
poca broma, resulta ser insípid i d’una vulgaritat infinita. Té consistència de
cautxú, no és cruixent com me l’havia imaginat i no te gust de res.
Fa més d’un any parlava de pa a aquest mateix lloc. Nomenava els quatre o
cinc –màxim sis o set- forns de la ciutat que fan un pa digne d’aquest nom i esmentava
les dues o tres dotzenes d’establiments que han fet fortes inversions en decoració,
atorgant-los aspectes rústics o “artesans” o “a l’antiga” i que s’abasteixen
d’alguna panificadora que els subministra peces acuradament envellides o
tematitzades per semblar autèntiques. El més divertit i enginyós són els noms:
pa de muntanya, pa de llenya, pa d’aigua, pa de fum i un llistat considerable
de vagenades per l’estil que els dependents i les dependentes no saben
explicar.
Els forns dignes d’aquest nom segueixen sent els mateixos, amb l’afegit de
dos o tres establiments més. Poca cosa.
Els altres, els forns teatralitzats, han proliferat i despatxen un pa francament
dolent i exageradament car.
Avui he caigut al parany de forma mig voluntària, per provar i intuint que
m’equivocava.
Demà procuraré afinar més.
Pierre Roca
¡Ay el pan de boutique! Una continua fuente de desengaño panarra :-/
ResponderEliminar(No hablo catalán, pero creo haber entendido la idea general del post)
Saludos,
Jose
¡Vaya! Te acabo de contestar pero por alguna razón el sistema ha fagocitado la respuesta. ¡Qué cosas!
ResponderEliminarTe decía que sí, que la jodida mercadotecnia tiene estas cosas y se nos cuela por doquier.
La buena noticia es que hoy he probado un pan rústico de Carrefour que me ha parecido excelente. O sea que sí. "Se puede".
Intento mandar esto de nuevo, amigo. Gracias y hasta pronto.
Es un pan razonablemente digno ese del Carrefour. El que tienen en formato batard también está razonable. El de centeno, en formato molde, no me gustó :-/
ResponderEliminarSaludos,
Jose