6,95

El restaurant conegut com “Central catalana del pollastre” va veure la llum l’any 1996 a una nau industrial tronada del carrer Llull.

La nau era un dels molts edificis de la zona afectats per la nova planificació urbanística de Poblenou i els socis de la “Central” esmentada la van a llogar “a precari”, eufemisme que significa que et poden fer fora en qualsevol moment i que per aquesta raó el lloguer és inferior a l’habitual de la zona.

La reforma va orientar-se cap a l’essencial, respectant la volumetria i l’aspecte del local i utilitzant el color blau com a identificació corporativa.

Taules amb hules, pissarres de molts metres quadrats amb l’enunciat dels plats, formulacions bàsiques, preus baixos i un molt bon ambient van convertir el lloc en un gran èxit comercial.

Quatre anys més tard, al 2000, van haver de plegar per deixar pas a l’inexorable progrés i els dos socis van seguir camins separats.

Els que van muntar l’espai del carrer Padilla són una parella jove i molt activa i al mateix any 2000 van obrir les portes del nou local, sense oblidar del tot l’entorn industrial del barri que es va fer olímpic.

I la fórmula? La fórmula era –i segueix sent- bàsica i essencial com ho acostumen a ser les coses que funcionen.

Per una banda un producte que agrada a tothom com el pollastre, per l’altra un procediment clàssic i força reconegut a casa nostra, la cocció a l’ast amb aparells giratoris i foc de gas.

I els complements: l’amanida amb una bona vinagreta que la fa diferent, les patates rostides o fregides, les postres senzilles i la beguda amb opcions bàsiques. I un preu absolutament competitiu, naturalment.

Entre dilluns i divendres proposen un menú de migdia de 6,95 € -no és broma- que inclou mig pollastre molt ben rostit a l’ast, servit en safata clàssica de pedra i amb el seu propi suc, un bol generós d’amanida –avui era enciam, no iceberg- unes llesques de bon pa, la beguda –en el meu cas, un pitxet de mig litre de vi negre de la casa, força agradable i de la Conca de Barberà- i un postre que era ni més ni menys que un gelat com els populars Frigo de la meva infantesa, d’els que es prenen amb una galeta cruixent a cada banda. Quina delícia!

Es pot canviar el postre pel cafè i es poden demanar, a banda i sortint del preu proposat, d’altres postres i begudes.

L’espai, de caire industrial com ho era el primer, paviment de ciment, sostres molt alts i els tubs de l’aire ben a la vista, és ampli i generós, adient per les famílies amb nens.

Conscient d’aquesta característica la casa facilita a la canalla estris de dibuix i promou concursos amb premis en forma d’àpats familiars.

S’hi veu algun turista, treballadors atrets pel menú bàsic i el preu, patrons i empleats de les botigues del barri i, els diumenges al migdia, aglomeracions de famílies que per un preu mòdic s’estalvien la feina i l’enrenou a casa.

El conjunt –la suma de l’espai, el tracte, la fórmula, el contingut dels plats i l’import del tiquet- és molt recomanable i mereix que més barcelonins coneixin el lloc i en gravin les coordenades al mòbil per quan venen de gust coses bàsiques i un espai que surt de la norma.

Un lloc estimulant, divertit i per sobre de tot honest.

Feu-me cas.

Pierre Roca

« Central catalana del pollastre »

Padilla, 323

08025 Barcelona

934 360 010

Els podeu trobar a Facebook

Un menú llarg i estret.

A finals dels 70 el moviment renovador de la cuina basca, anomenat “nueva cocina vasca” va sacsejar les tradicions, respectant i innovant al mateix temps. El van liderar cuiners com el Juan Mari Arzak, el Pedro Subijana, el Ramon Roteta i d’altres i va ser molt celebrat per la premsa especialitzada i pels clients, convertint el prodigi en un èxit conceptual i comercial.

Un dels seus trets diferenciadors va ser el menú llarg i estret, combinació de petites racions que permeten tastar diferents propostes sense perill de mort per indigestió.

El menú llarg i estret que em van servir ahir a “DID Platets” tenia la mateixa finalitat i em va permetre tastar sis preparacions, postre inclòs, i sortir de l’establiment sense la desagradable sensació d’haver menjat massa.

La desfilada gastronòmica va començar amb un aperitiu mínim de bacallà esqueixat amb romesco, suau, melós i amb la petjada subtil i agradablement persistent del pebre vermell.

El plat següent, uns filets de seitó amanits amb cítrics, deixava a la boca l’estimulant acidesa aromàtica que suggereix l’enunciat, sense anular la procedència marina de l’ingredient principal.

La tercera entrada consistia en una amanida de ruca amb ventresca de tonyina, petits daus de codonyat, bocins de taronja i romesco. La presència de la ventresca era generosa i la resta d’elements contribuïa a donar consistència, presència i varietat de sabors al plat.

El primer dels dos segons, servit sobre una peça de pissarra, era una peça de bacallà cuit a baixa temperatura i presentat amb un acompanyament de mongetes de Santa Pau saltades amb sobrassada. Un plat potent que complia perfectament la seva funció de plat de resistència sense pecar de sabors massa forts.

El darrer plat, finalment, era un dels clàssics de la casa, el magret d’ànec amb pinya passada per la planxa i reducció de porto i taronja. La saborosa presència de la combinació del vi dolç i de la taronja alleugereix un plat que els habituals del DID han convertit en emblemàtic.

Amb molt bon criteri em van servir un únic postre –un altre dels “musts” de la casa- el “brownie” acompanyat d’un gelat deliciós de galeta maria. Les dues preparacions es serveixen al mateix temps però separades, el que permet al client de barrejar-les –o no- en funció dels seus gustos. Un encert.

Vaig beure dos vins negres. El primer, de Calatayud, un potent “Las Rocas de San Alejandro” i posteriorment el “Santes”, un Montsant evocador i amb matisos.

Aquest restaurant de la part alta del carrer Alfons XII estrena enguany cuiner, el Fede, provinent dels fogons del “Cata 181” i que ara assumeix la responsabilitat de continuar, optimitzant-la la trajectòria d’un restaurant petit però molt exigent.

A la sala la Laia, com de costum, i a tot arreu la presència amable i segura del Manel, patró i professional de provada –i variada- experiència.

Un equip sòlid i segur que qualsevol negoci hostaler de la ciutat es disputaria per consolidar el present i garantir el futur.

Pierre Roca

“DID Platets”

Alfons XII, 96

Barcelona

Tel. 934 146 725

"Buenos Aires".

Malgrat el nom, el “Buenos Aires” no és un restaurant argentí. És al passeig de Sant Gervasi, a la part benestant de la ciutat, però no és un lloc luxós ni pretensiós, com queda clar veient el preu, 9,50 €, que figura a la pissarra del menú diari.

L’establiment és absolutament d’aquí i el porte des de fa deu anys la parella integrada per l’Eva Berenguer, excel·lent cuinera, i pel seu marit Sigfrid Navarro, un tipus acollidor i simpàtic amb arrels a La Rioja. Els dos de quaranta i pocs anys i pares de tres fills.

Situat a menys de dos-cents metres de l’Àbac –dues estrelles Michelin i preus estratosfèrics- el petit local de l'Eva i el Sigfrid dóna servei i tiberi al col·lectiu de treballadors de la zona, de passavolants i de clients que sovint venen de l’altra punta de la ciutat per degustar els plats de la casa, incorporant ofici, qualitat i enginy a un menú que pel seu preu final no permet gaire fantasies.

Tot i això, i en funció del mercat, l'Eva fa prodigis i proposa, un divendres sí i l’altre no i sempre en el marc del menú, un insuperable tall rodó de vedella amb ceba caramel·litzada. O un timbal de bacallà molt celebrat pels que l’han tastat.

Possiblement influenciada per la cuina tradicional de la pàtria del seu home, La Rioja, practica a vegades uns ous remenats amb xampinyons que aguanten qualsevol comparació o uns pebrots farcits que deixen molt content al personal.

Els dimecres fa un molt bon bacallà a la llauna o amb tomàquet i els dijous, a més de la gairebé obligatòria paella, que sovint es converteix en arròs negre, proposa a la parròquia un dels clàssics de la cuina tradicional catalana: el fricandó o, en un exercici d’estil i de coneixement geogràfic, passa al pop a la gallega més celebrat del barri.

Cada any, quan arriba l’octubre, inauguren la temporada dels cargols, fent-los lloc al menú dels dijous per complaure les peticions del respectable.

Els divendres són el dia de la tripa amb cigrons –una altra alegria- i els dissabtes la cuina es limita a les quatre coses bàsiques per la barra o pels esmorzars.

Cada dia, a més, tenen l’entrecôtte de bou de 200 g., feta a la planxa i a l’interessant preu de 8,50 €.

Amb tot plegat queda clar que al “Buenos Aires” s’hi va a menjar cuina tradicional i molt ben feta per una cuinera de vocació que somriu quan els clients de tota la vida l’afalaguen per un o altre plat, mentre el Sigfrid, el seu home, es defensa solet la sala i la terrassa, repartint somriures i bones paraules a una clientela fidel i encantada.

Em pregunto quants restaurants dels que anomenem “de menú” hi ha a Barcelona. No ho sé, però deuen ser un bon grapat. Ara els suggereixo que en recordin algun. Qualsevol. Massa sovint aquests establiments treballen a desgana i el que surt de la cuina és decebedor, així com el tracte, tan important als negocis de servei directe al públic. Es menysté la qualitat i les formes i al final el menú, sovint d’una tristor infinita, es limita a una avorrida combinació de productes mesclats sense coneixements ni gràcia ni ganes. Un desastre.

Un lloc com el restaurant del que els parlo avui demostra dia rere dia que la cuina, per modesta que sigui, pot ser deliciosa, acurada i plaent, aportant al comensal, a més de l’aliment indispensable, dosis de bon humor, d’optimisme, de plaer i de confiança, quatre ingredients dels que no anem sobrats i que l'Eva i el Sigfrid dispensen generosament a cada plat que serveixen, afegint-hi a més un bon raig de simpatia i d’escalfor humana.

Què més es pot demanar?

Els ho recomano. Quedaran contents.

Pierre Roca

“Buenos Aires”

Passeig de Sant Gervasi, 81

Tel. 932 112 625

Obert de bon matí al vespre, de dilluns a dissabte al migdia.

Comiendo con Angel.

O más bien comiendo en el “Bar Angel”, una vez superado el trance de las vacaciones veraniegas y felizmente recuperadas las ganas de trabajar, de inventar, de sugerir y de proponer.

El local sigue en su sitio, así como Santi, el patrón, la cocina y “Litus”, el eficaz camarero que alterna su labor de actor con la actuación y la “mise en scène” entre las mesas.

Los platos intactos, con la calidad a la que la casa nos tiene acostumbrados, los puntos exactos de cocción y la atención por los detalles, desde el muy buen pan del horno Vilamala –en la cercana calle Agullers- hasta los tomates para untarlo, de los de colgar, de sabor rústico y evocador. Escueta pero muy fundamentada carta de vinos.

Durante mi visita de ayer martes día tres de setiembre me dejé aconsejar. La confianza se vió premiada con los deliciosos –por auténticos- mejillones del delta del Ebro, abiertos a la plancha sin más aditamento que un chorro de buen aceite en el momento de emplatarlos. Intenso sabor del Mediterráneo, sencillez y emoción.

El plato siguiente fue la impecable presa paleta de cerdo ibérico Maldonado. Se trata de animales de pura raza ibérica, criados en la dehesa extremeña en semilibertad. La carne se presenta poco hecha, crujiente en la superficie y de un sugerente tono rojo en su interior. Ayer la acompañaba el muy buen puré de patatas de la casa.

El postre, el ya clásico helado de turrón con su chorro de ratafía, licor catalán antiguo como el mundo que casa de maravilla con el sabor dulce –que no dulzón- del turrón.

Café y a la calle.

Como pueden advertir mis lectores, sigo fascinado por lo simple, aunque la bondad del producto de la mejor calidad requiera el tratamiento experto y respetuoso de profesionales de primer nivel. Ni añadidos inútiles ni atajos ni innecesarios rodeos. Cocina inmediata, de raíces atávicas y conocimientos ancestrales. Preparaciones clásicas como el conejo escabechado, con un impecable punto de acidez, o como las vieiras envueltas en un velo sutil de papada del mismo cerdo ibérico del que he hablado hace unos renglones. Con esa indescriptible papada, por cierto, hacen en el “Bar Angel” unos huevos fritos inenarrables de sabor y suavidad. Un prodigio.

El cada vez más conocido y diminuto restaurante de la calle Ocata empieza así la temporada con buen pié e inminente cambio de cocinero. Alejandro se enfrenta a nuevas aventuras profesionales y Carles, fundador en su momento del “Garum” de la calle Diputació, toma con ilusión las riendas de la pequeña pero exigente cocina del local.

En las fotos que publico podrán ver los platos que he descrito y comentado.

Pierre Roca

Bar Angel

Ocata, 2 bis (callejón situado en el lado norte de la Estació de França)

Barcelona

Teléfono de reservas: 605 841 037

KIBUKA.

Tres socis, nou anys, quatre locals.

Aquests són els números bàsics d’un negoci que va arrencar fa nou anys de la ma de tres homes joves, que va créixer i que ara funciona a ple rendiment amb fórmules abastament experimentades i amb la col·laboració d’un equip humà implicat fins les celles. Professionals joves amb trajectòries consolidades, coneixements d’espectre ample i ganes de fer-ho bé.

He dinat a l’establiment que tenen, com els altres, al barri de Gràcia, concretament al carrer Verdi.

M’han atès els dos encarregats –el que deixarà la casa dins de pocs dies per emprendre una aventura professional sud-americana i el que el reemplaçarà al front de l’establiment-. Els dos extraordinàriament amables, atents i experimentats. Bon començament.

M’han aconsellat el menú, amb un preu de 11, 12 o 13 euros en funció del que es menja.

Cervesa, aperitiu de faves japoneses, bol de sopeta calenta –som a l’agost però m’ha semblat una bona idea- i de seguit el maki, en llenguatge clar un plat allargat amb una quantitat suficient de peces de sushi, la corresponent miqueta de wasabi i el complement rosa del que no conec el nom però que tots els restaurants, tavernes i cases de menjar japonès inclouen, no sé si per raons estètiques –és d’un color rosa pàl·lid molt bonic- o exclusivament gastronòmiques. Bon plat, dels que fan que l’opinió del client es decanti a favor de la casa.

Després un plat amb fons d’amanida i bocins de pollastre saltejat amb salsa agredolça. Res a dir-ne.

El postre és senzill, directe i expeditiu com la resta: dues boles de gelat de vainilla del de tota la vida.

I al carrer.

Al vespre es menja a la carta per un preu lógicamente superior, al voltant dels 25 €, i els Kibuka omplen els locals a vessar.

Perquè en parlo?

Perquè la fórmula està molt ben pensada i rodada i és un èxit. Triomfa. Només cal veure l’afluència de clients i la cua que es va formant al carrer en un migdia tan poc rellevant com el d’aquest dijous 22 d’agost.

Perquè la casa cuida a parts iguals la teca, el look, la relació qualitat/preu i el personal, del que he parlat en termes elogiosos al principi d’aquest text.

Perquè l’estètica del local és senzilla, a anys llum de la pretensió i resolta sense complexes.

I finalment perquè el negoci, els quatre locals, tres d’inspiració japonesa i un dedicat a la cuina mediterrània, funcionen com trons, el que deixa clar que l’empresa ha sintonitzat amb els gustos del públic o, al menys, amb els del públic nombrós que els coneix i els segueix, omplint cada migdia i cada vespre els establiments, el que no em sembla un mèrit menor.

Els “Kibuka” són tots a Gràcia. El primer va ser el del carrer Goya, el segon, el que he conegut avui, al carrer Verdi i des de fa poc en tenen un al Torrent de l’Olla, exclusivament dedicat al menjar japonès preparat perquè els clients se l’emportin a casa, a més de disposar de cuiners japonesos que per un preu assumible interpreten els rituals i executen les preparacions on el client vulgui. Més facilitats impossible.

La quarta baula –i darrera fins ara- de l’empresa, és el Cafè Godot, també a Gràcia, al carrer de Sant Domènec, obert amb vocació de proposar cuina mediterrània de nivell i que es va situant a poc a poc a l’atapeït panorama gastronòmic barceloní.

Bones adreces, us ho asseguro.

Pierre Roca

Kibuka

kibuka.com

Bo i barat.

Ho assumeixo. Tinc millor olfacte i afició pels restaurants bons i barats que pels que caregen.

El que m’agrada és descobrir locals amagats a carrers de noms poc coneguts, intuir que s’hi menja bé, entrar, veure la carta o el menú i anar-me posant content a mida que la suposició inicial es confirma.

Tot compte. La redacció de la carta, els enunciats, la forma de referir-se al vi, l’aspecte i l’olor del pa, el personal i la seva actitud, el mobiliari, l’espai i l’ambient que s’hi respira.

A vegades les bones sensacions es trunquen abans de començar i cal reconèixer l’errada, induïda per unes pissarres afalagadores o per un moble interessant. En aquests cassos no marxo. Assumeixo l’equivocació però hi dino igualment, per si el contingut dels plats arregla el disgust, cosa que no passa gairebé mai.

Quan els companys de converses nocturnes esmenten llocs beneïts pels inspectors que paga un fabricant de pneumàtics, quan em parlen de les excel·lències d’una peça de carn japonesa cuita durant noranta hores a baixa temperatura o d’un arròs de llamàntol que va resultar tan i tan bo o d’unes ampolles de vi que el sumiller obria en un ambient de silenci gairebé religiós, quan acaben el relat dient “ens va sortir a dos-cents euros per persona però s’ho valia” o “dels disset plats no vaig acabar d’entendre el que ocupava la novena posició” m’entendreixo pensant en el primer, segon i postre de l’humil i boníssim “Gelida” del carrer Urgell, en el fantàstic pollastre rostit del “Sant Martí”, al costat del pont del Treball, o el deliciós menú de 11,50 € de “Au port de la lune”, un restaurant francès del carrer de Pau Claris.

O el magnífic peixet fregit de “La Plata”, al carrer de la Mercè, o el cap-i-pota o el bacallà amb tomàquet de “La Cova Fumada”, a la Barceloneta.

O els cigrons amb l'humil “morcilla patatera” del “Bar Angel”, al costat de l’estació de França. O l’arròs dels divendres de la poc coneguda “Cantina de Palo Alto”, a un racó inesperat de Poblenou.

Pels vins és el mateix. Quan aconseguim superar la ignorància o la mala llet dels vins imbevibles i nocius per l’organisme i un taverner ens serveix la truita de patates amb un vinet més que agradable o el “Clemen’s” de la Boqueria t’omple la copa d’un cava sense més pretensions que l’honestedat, s’ha d’agrair, com quan el vi de la casa és del país –d’aquest país- i el cambrer ho sap i en parla i fa més per l’establiment que una doble pàgina a La Vanguardia.

El nivell dels restaurants barats acostuma a ser desastrós, el que demostra el baix nivell professional dels propietaris i les seves males intencions. Si menjar bé només fos qüestió de diners les nostres mares ens haurien alimentat molt malament i no va ser així.

Per totes aquestes raons l’arriscat explorador de locals i de sabors que sóc s’alegra davant de qualsevol mínim senyal de qualitat o a la vista de fórmules enginyoses o de platets humils que provenen de la nit dels temps, dels coneixements dels majors i de la necessitat de replantejar-nos, uns i altres, què volem a canvi dels nostres deu, dotze, vint o vuitanta euros.

Menjar malament a un país com el nostre hauria d’estar castigat per la llei, diu poc de qui cobra i encara menys de qui paga. Els establiments dolents o mentiders s’han d’evitar. S’han d’acabar. Cal boicotejar-los i parlar-ne malament, posant pels núvols els que pensen, s’esforcen, miren per la salut dels clients i cobren pel que serveixen i per com ho serveixen.

Tenim feina!

Pierre Roca

Turismo dominical.

Recorro Barcelona a la hora del sol impenitente, sobre las dos de la tarde.

Multitud de turistas pasean plano en mano, contrastando la información con las placas indicadoras del nombre de las calles.

Derrengados, sudorosos, arrastrando niños que deben preguntarse qué han hecho para merecer esto, desorientados y escrutando el interior de bares y restaurantes.

A eso de las tres y bajo un sol de justicia una pareja me ha preguntado cómo hacer para llegar al Park Güell. He estado a punto de decirles que lo dejaran para otro día o en cualquier caso para otra hora. U otro año.

En las terrazas de los restaurantes baratos ocurre un poco lo mismo. Los turistas se sientan, no entienden las sutilezas de la propuesta y acaban pidiendo la fatídica paella mixta prefabricada, aunque ese detalle, el del procedimiento, lo ignoran. El arroz les llega a la mesa con sus gambas de rojo Titanlux y unos guisantes como canicas y un brillo grasiento que bajo los más de treinta grados del pegajoso bochorno consigue enternecerme. Me dan ganas de levantarme y de consolarlos, decirles que no, que nada de eso se parece a nuestra dieta mediterránea. Que se metan un bocata entre pecho y espalda y esperen el crepúsculo para elegir un lugar con cara y ojos que les reconcilie con las vacaciones, con la ciudad, con la hostelería y hasta con las gambas.

En otra terraza cuatro chicas de no más de veinte años, portuguesas, uniforme de tejano cortado por la ingle y cuerpos estilizados, se enfrentan a tremendos helados de marca blanca. Pagan con tarjeta y se alejan alegrando el austero paisaje urbano que diseñó Cerdà, el del plan.

El restaurante bueno y barato al que me dirigía está cerrado y me conformo con el de al lado asumiendo las consecuencias e imponiéndome paciencia y silencio, además de aparcar la ironía y el sarcasmo.

Los spaghetti pegajosos a fuerza de pasados de cocción, la pseudo boloñesa, industrial de fábrica poligonera. La cerveza bien, gracias. El segundo es atún en salsa. Me dispongo a mantener el tipo pero la realidad supera mis peores expectativas. El bisté de atún tiene forma, color y textura de suela de zapato y la salsa que lo acompaña, cebolla con tomate, un inquietante punto de acidez. Otro ingrediente añadido, los inevitables guisantes, tienen el poco agradable sabor de las cosas que llevan días y días en la nevera. No todo es malo, claro. La patata hervida –menos mal- y cortada muy fina es sin duda lo mejor del condumio.

El postre está a la altura de las circunstancias, Una terrina de helado cuyo sistema de apertura requiere un manual revela un helado blancuzco convertido en cristales de hielo y amenizado, eso sí, de unas manchas de colorante naranja.

No tomo café y pago los 11,50 del ala.

El restaurante al que me dirigía, “Au port de la lune”, en Pau Claris, 103, cobra lo mismo por un menú delicioso, cuidado y elaborado con producto de espectacular calidad.

No digo más, pero tampoco menos.

Pierre Roca