El Christian i el Pedro, els dos titulars del “Abrelatas”, venien d’experiències professionals dins del camp de l’hostalatge, es van trobar mentre treballàven a Eivissa i després de constatar les coincidències que comparteixen van decidir-se a muntar junts un negoci del ram que dominen.
Volien quelcom de diferent per l’emplaçament, per la proposta i fins i tot per la clientela i així van descobrir el Poble Espanyol de Barcelona, un curiós parc temàtic situat a la falda de la muntanya de Montjuïc i format per reproduccions a escala real d’edificis de tot l’Estat, carrers, places i paisatges urbans.
El tema d’aquest parc temàtic “sui generis” és el contenidor en sí mateix i la variada oferta d’artesania, de records per a turistes, de bars, de restaurants i fins i tot de discoteques que hi conviuen amb fundacions, sales d’art i despatxos d’empreses privades que hi tenen la seu.
Més conegut pels forasters que pels barcelonins, el recinte funciona com un poble visitat diàriament per escoles, grups de turistes i passavolants que es sorprenen de trobar un espai tan insòlit a pocs minuts del centre de la ciutat.
Als dos socis del “Abrelatas” els va fer gràcia, van aconseguir un local situat a la “Plaza Mayor” d’aquest poble tan peculiar i van desmarcar-se de la oferta dels altres establiments hostalers del lloc, que practiquen un concepte de gastronomia orientat exclusivament a la generació de caixa sense més pretensions ni horitzons. Una oferta respectable que el local del Pedro i el Christian complementa amb un criteri més arriscat basat en la qualitat, en els productes molt ben escollits i amb formulacions francament interessants, a més de la complicitat que els agrada crear entre els clients i la casa.
L'atractiu de l’espai és la privilegiada terrassa que domina la gran plaça. Una plaça, no cal dir-ho, sense tràfec rodat i que funciona com a centre neuràlgic del recinte com ho faria d’estar situada a qualsevol altre poble. Els visitants la recorren admirant l’arquitectura, la canalla hi juga corrent i xisclant i els clients de la terrassa del “Abrelatas” hi degusten “platillos”, tapes carregades d’intenció i begudes escollides.
El Poble Espanyol, una de les seqüeles de l’exposició universal del mil nou-cents vint-i-nou, té un tarannà antic, aïllat i al marge del temps, però el negoci del Christian i del Pedro intenta ser una punta de llança, un intent de fer-se present a la realitat actual, recordant als clients que el pas dels anys permet que a l’entrada d’una casa clàssica de qualsevol poble de l’estat espanyol s’hi despatxin conserves de la millor qualitat, s’hi elaborin postres a l’anglesa i s’hi serveixin excel·lents ginebres.
Un lloc interessant situat a un dels espais més sorprenents de la ciutat.
Pierre Roca
lunes, 2 de abril de 2012
domingo, 25 de marzo de 2012
Comer, compartir.
Los solitarios convencidos, circunstanciales, accidentales o endémicos lo sabemos muy bien: comer solo es a veces agradable, es casi siempre práctico y sobre todo es rápido. Pero no es ni de lejos la mejor opción.
En mi caso la diferencia empieza con la elección del menú. Si es para mí solo comienzo por repasar el inventario de nevera y congelador. Si me apetece algún producto en especial, por ejemplo pescado fresco, la comida empieza a planificarse por la mañana, habilitando un espacio de tiempo para ir al mercado, aunque lo normal es organizar el condumio a partir de las reservas, que en esta casa son considerables en cantidad y variedad, utilizar técnicas y procedimientos entre lo casero y lo profesional y conseguir con todo ello una comida más que decente.
Pero no es la mejor opción.
Lo suyo, lo deseable y lo apetecible, lo reconfortante, lo sano es comer junto a alguien. Compartir la comida –o la cena o el desayuno- con quien asienta o discrepe, con quien aporte sensibilidad, conocimientos, las noticias de la calle o el último chascarrillo, la comidilla, lo que se dice y se cuenta, lo que casi nadie sabe o lo que todo el mundo comenta. Lo sucedido o lo que ocurrirá en breve.
Ayer sábado comí así en casa de uno de mis primos. Seis en la mesa. Seis participando del ritual de los “calçots”, de la salsa, prima hermana del popular “romescu”, y de las manos ennegrecidas por la piel carbonizada de esa sabrosa variante de la cebolla. Seis brindando, hablando atropelladamente, riendo, opinando, abundando o discrepando. Seis devorando alcachofas y patatas asadas en el fuego de leña de roble, engullendo “butifarres” o pollo o conejo, untando pan en el allioli y probando la ensalada, deliciosa, por placer y por aquello de la dietética.
Tomamos los postres, el café y la copa alrededor de la tele y del fútbol, ganó nuestro equipo y luego vimos ganar al rival de toda la vida. Y a casa, a dormir los excesos y levantarme esta mañana con algo más de normalidad en la piel. Que no es poco.
Recuerdo así comidas de la infancia, otras con mis compañeras de trayecto, con mis hijos, con amigos, con gente vinculada a mi trayectoria profesional e incluso con gente a la que apenas conocía. Comidas fastuosas o sencillas, en alguna casa o en restaurantes o improvisadas en un rincón de la barra de cualquier bar. Cenas deliciosas en compañía de conocidos mucho más sabios que yo o desayunos de tenedor y mantel de inacabable sobremesa. Resopones románticos en espacios decadentes.
Recuerdo nombres de mujer, ocasiones, hijas e hijos, familiares, amigos, ambientes cálidos, entrañables e incluso emocionantes. Locales, naves industriales, merenderos, comedores íntimos, cocinas, terrazas y jardines. Celebraciones por todo lo alto o simplemente la celebración de la vida, del momento, de un día soleado o de una noche lluviosa o de un trabajo concluído.
Les dejo para comerme un arroz de conejo que he ido haciendo mientras escribía.
Solo, por supuesto.
Pierre Roca
En mi caso la diferencia empieza con la elección del menú. Si es para mí solo comienzo por repasar el inventario de nevera y congelador. Si me apetece algún producto en especial, por ejemplo pescado fresco, la comida empieza a planificarse por la mañana, habilitando un espacio de tiempo para ir al mercado, aunque lo normal es organizar el condumio a partir de las reservas, que en esta casa son considerables en cantidad y variedad, utilizar técnicas y procedimientos entre lo casero y lo profesional y conseguir con todo ello una comida más que decente.
Pero no es la mejor opción.
Lo suyo, lo deseable y lo apetecible, lo reconfortante, lo sano es comer junto a alguien. Compartir la comida –o la cena o el desayuno- con quien asienta o discrepe, con quien aporte sensibilidad, conocimientos, las noticias de la calle o el último chascarrillo, la comidilla, lo que se dice y se cuenta, lo que casi nadie sabe o lo que todo el mundo comenta. Lo sucedido o lo que ocurrirá en breve.
Ayer sábado comí así en casa de uno de mis primos. Seis en la mesa. Seis participando del ritual de los “calçots”, de la salsa, prima hermana del popular “romescu”, y de las manos ennegrecidas por la piel carbonizada de esa sabrosa variante de la cebolla. Seis brindando, hablando atropelladamente, riendo, opinando, abundando o discrepando. Seis devorando alcachofas y patatas asadas en el fuego de leña de roble, engullendo “butifarres” o pollo o conejo, untando pan en el allioli y probando la ensalada, deliciosa, por placer y por aquello de la dietética.
Tomamos los postres, el café y la copa alrededor de la tele y del fútbol, ganó nuestro equipo y luego vimos ganar al rival de toda la vida. Y a casa, a dormir los excesos y levantarme esta mañana con algo más de normalidad en la piel. Que no es poco.
Recuerdo así comidas de la infancia, otras con mis compañeras de trayecto, con mis hijos, con amigos, con gente vinculada a mi trayectoria profesional e incluso con gente a la que apenas conocía. Comidas fastuosas o sencillas, en alguna casa o en restaurantes o improvisadas en un rincón de la barra de cualquier bar. Cenas deliciosas en compañía de conocidos mucho más sabios que yo o desayunos de tenedor y mantel de inacabable sobremesa. Resopones románticos en espacios decadentes.
Recuerdo nombres de mujer, ocasiones, hijas e hijos, familiares, amigos, ambientes cálidos, entrañables e incluso emocionantes. Locales, naves industriales, merenderos, comedores íntimos, cocinas, terrazas y jardines. Celebraciones por todo lo alto o simplemente la celebración de la vida, del momento, de un día soleado o de una noche lluviosa o de un trabajo concluído.
Les dejo para comerme un arroz de conejo que he ido haciendo mientras escribía.
Solo, por supuesto.
Pierre Roca
miércoles, 1 de febrero de 2012
La Lola de las Arenas.
El lloc del que us parlo avui és bastant més que un restaurant.
Durant tots els dies de la setmana i de les deu del matí a la una de la matinada s’hi pot prendre qualsevol dels enunciats de la carta. Per dir-ho més clar, s’hi pot esmorzar un arròs negre o dinar un cafetó o sopar qualsevol altra cosa de les nombroses opcions disponibles.
A “La Lola de las Arenas” d’aquesta facilitat en diuen “cocina sin complejos” i jo mateix en dic comoditat.
L’establiment, creat i posat en funcionament fa pocs mesos per un grup de socis encapçalats pel Quim Marquès – “El Suquet de l’Almirall”-, no pretén ser el més exquisit de la ciutat ni persegueix les estrelles del fabricant de pneumàtics ni vol fer-se lloc a les pàgines de la premsa gastronòmica que dicta opinió.
“La Lola....” des de la seva situació privilegiada a la terrassa de l’antiga plaça de toros de les Arenes, a la plaça d’Espanya i davant de la muntanya de Montjuïc, es va fent un lloc al llistat de locals de qualitat sense pretensions que donen servei a la ciutat i als ciutadans locals o forasters, que faciliten les coses, obren portes, amplien horaris i s’adapten als canvis vertiginosos que experimenten la societat, els costums i la diversitat de formes d’entendre la vida.
La seva estratègica proximitat amb el recinte firal el converteix en receptor natural dels visitants, personal i responsables dels estands de qualsevol mostra, raó per la que el generós espai del negoci s’omple a vessar durant els Construmat, Saló Nàutic, G-Mobile o qualsevol altra de les nombroses exposicions que tenen lloc a les instal·lacions de Montjuïc. Els caps de setmana la parròquia està composta per turistes urbans que visiten la muntanya i les nombroses infraestructures que hi conviuen al costat dels diferents parcs i jardins i els dies laborables, cada cop més, per gent que treballa a les immediacions, per turistes, pels que coneixem el lloc i per clients de les botigues del centre comercial de les Arenes.
El meu dinar d’ahir va ser senzill i deliciós. Crema de ceba elaborada de la forma més clàssica, generosa hamburguesa cuita al punt i servida amb fulles d’enciam, tomàquet amanit i patates confitades i un còctel de fruita fresca lleuger i aromàtic. Dues copes d’un excel·lent vi negre del Penedes i un cafè. Tot plegat per setze euros. Correctíssim.
La proposta de la casa funciona com a assortit de tapes o com a àpat tradicional, combinant-la al gust de cada un. Així cada client hi troba el que busca pel que fa a varietat i quantitats.
L’equip experimentat, el tracte amable, els productes escollits, la proposta de qualitat i un tarannà on la simpatia és part de l’ambient, de la normalitat i del “look” de la casa, a més d’uns preus realistes, converteixen “La Lola...” en una referència saborosa que cal tenir en compte quan es desplacem a aquella part de Barcelona.
Pierre Roca
“La Lola de las Arenas”.
Terrassa del centre comercial de les Arenes.
Plaça d’Espanya.
Barcelona
Tel. 934 255 714
Obert tots els dies de 10 a 01 h.
viernes, 27 de enero de 2012
Bar Angel.
Quan l’Estació de França de Barcelona era la més important de la ciutat, els carrerons que l’envolten eren plens de bars on els viatgers podien adquirir els “menús de viatge”, bosses més o menys voluminoses, en funció del trajecte, amb entrepans, alguna peça de fruita i una o més ampolles de cervesa, tot plegat a les antípodes de la sofisticació. Si l’esforçat client de RENFE s’aprestava a pujar al mític “sevillano”, per exemple, la bossa contenia material suficient per no passar gana durant els gairebé dos dies que durava el trajecte i per alternar l’aigua que es podia beure a les nombroses estacions a les que s’aturava el tren amb un tret de Xibeca calentona i sacsejada.
Relegada la preciosa estació –és l’única construcció ferroviària del planeta amb nau abovedada de planta corba- al patètic rol secundari d’instal·lació testimonial i d'allotjament de fires marginals, d’esdeveniments mundans i de rodatges, els petits bars van perdre la raó de ser i van periclitar, aliens a la transformació ideològica, formal i sociològica dels seus homònims de l’immediat barri de la Ribera.
El Santi Hoyos, patró del bar “Mudanzas” al proper carrer de la Vidrieria i observador inquiet de la dinàmica de la zona, va quedar-se fa dos anys amb el “Bar Angel”, un dels bars esmentats al principi, amb la intenció de convertir-lo en referent de la seva pròpia idea del negoci gastronòmic: un espai petit de proposta curta i molt cuidada, de preus tranquils i al marge del soroll mediàtic i de les modes efímeres.
Passat un any de reformes i un altre de rodatge silenciós, de proves i d’ajustaments, el “Bar Angel” s’ha convertit en una esplèndida realitat voluntàriament allunyada dels tòpics. Un espai discret i senzill que proposa al client un llistat curt però intens de delicadeses i d’autenticitat.
Una de les truites millor fetes de la ciutat, “vieira” embolicada amb delicadíssima cansalada de porc ibèric i marcada, espectaculars ous ferrats de gallina criada a l’aire lliure, fantàstic llamàntol, bacallà, saborosa hamburguesa de “abanico” de ibèric servida amb puré de patata casolà, cigrons amb “morcilla patatera”, deliciós “secret” de porc ibèric cruixent, delicada galta de tonyina i un breu però convincent etcètera que atreu una clientela entesa, selecta i exigent. Els vins, per cert, s’han escollit en funció de la qualitat i del preu. Cap ampolla sobrepassa els dotze euros i així s’aconsegueix que la carta es mantingui a un nivell moderat i adient amb els temps que ens ha tocat viure.
La fórmula escollida per gestionar el negoci és tan acurada com la resta: cuiner jove i experimentat, cambrera eficient i la presència del Santi en funcions de patró per acollir, aconsellar i dirigir aquest espai petit i peculiar, amagat i recollit com la majoria de coses que ens aporten felicitat.
Durant l’etapa de preparació el Santi va establir sòlides relacions amb els Maldonado, criadors de porc ibèric a Alburquerque, Extremadura, i elaboradors de “chacinas” d’una qualitat emocionant, com la “papada” de porc ibéric “mamellado”, que al “Bar Angel” serveixen convertida en un tel finíssim, aromàtic i saborós, d’una subtilitat indescriptible.
Sense publicitat, sense inauguració ni invitacions massives ni articles a les revistes especialitzades ni als suplements dominicals dels diaris de gran tirada, la clientela de l’establiment augmenta de forma lenta però segura i es consolida al voltant de la sorprenent qualitat de l’oferta, del tracte i de la sensació de privilegi, de l’autenticitat, del criteri i d’uns preus més que raonables que converteixen l’establiment en una referència segura.
Benvingut sigui el “Bar Angel”.
Pierre Roca
“Bar Angel”.
Carrer Ocata, 2 bis
Al costat de l’Estació de França.
Preu mig, 25 €.
Tel. 932 690 493
Relegada la preciosa estació –és l’única construcció ferroviària del planeta amb nau abovedada de planta corba- al patètic rol secundari d’instal·lació testimonial i d'allotjament de fires marginals, d’esdeveniments mundans i de rodatges, els petits bars van perdre la raó de ser i van periclitar, aliens a la transformació ideològica, formal i sociològica dels seus homònims de l’immediat barri de la Ribera.
El Santi Hoyos, patró del bar “Mudanzas” al proper carrer de la Vidrieria i observador inquiet de la dinàmica de la zona, va quedar-se fa dos anys amb el “Bar Angel”, un dels bars esmentats al principi, amb la intenció de convertir-lo en referent de la seva pròpia idea del negoci gastronòmic: un espai petit de proposta curta i molt cuidada, de preus tranquils i al marge del soroll mediàtic i de les modes efímeres.
Passat un any de reformes i un altre de rodatge silenciós, de proves i d’ajustaments, el “Bar Angel” s’ha convertit en una esplèndida realitat voluntàriament allunyada dels tòpics. Un espai discret i senzill que proposa al client un llistat curt però intens de delicadeses i d’autenticitat.
Una de les truites millor fetes de la ciutat, “vieira” embolicada amb delicadíssima cansalada de porc ibèric i marcada, espectaculars ous ferrats de gallina criada a l’aire lliure, fantàstic llamàntol, bacallà, saborosa hamburguesa de “abanico” de ibèric servida amb puré de patata casolà, cigrons amb “morcilla patatera”, deliciós “secret” de porc ibèric cruixent, delicada galta de tonyina i un breu però convincent etcètera que atreu una clientela entesa, selecta i exigent. Els vins, per cert, s’han escollit en funció de la qualitat i del preu. Cap ampolla sobrepassa els dotze euros i així s’aconsegueix que la carta es mantingui a un nivell moderat i adient amb els temps que ens ha tocat viure.
La fórmula escollida per gestionar el negoci és tan acurada com la resta: cuiner jove i experimentat, cambrera eficient i la presència del Santi en funcions de patró per acollir, aconsellar i dirigir aquest espai petit i peculiar, amagat i recollit com la majoria de coses que ens aporten felicitat.
Durant l’etapa de preparació el Santi va establir sòlides relacions amb els Maldonado, criadors de porc ibèric a Alburquerque, Extremadura, i elaboradors de “chacinas” d’una qualitat emocionant, com la “papada” de porc ibéric “mamellado”, que al “Bar Angel” serveixen convertida en un tel finíssim, aromàtic i saborós, d’una subtilitat indescriptible.
Sense publicitat, sense inauguració ni invitacions massives ni articles a les revistes especialitzades ni als suplements dominicals dels diaris de gran tirada, la clientela de l’establiment augmenta de forma lenta però segura i es consolida al voltant de la sorprenent qualitat de l’oferta, del tracte i de la sensació de privilegi, de l’autenticitat, del criteri i d’uns preus més que raonables que converteixen l’establiment en una referència segura.
Benvingut sigui el “Bar Angel”.
Pierre Roca
“Bar Angel”.
Carrer Ocata, 2 bis
Al costat de l’Estació de França.
Preu mig, 25 €.
Tel. 932 690 493
domingo, 11 de diciembre de 2011
Rellirós, al barri de Sant Andreu.
El restaurant Rellirós és una bona notícia gastronòmica a una zona de la ciutat de Barcelona que n’està necessitada.
Obert fa un parell d’anys per una parella jove, el local, un espai net, endreçat, d’estètica minimalista basada en el blanc i el negre i finalment elegant a força de ser senzill, pot acollir uns trenta comensals i és en sí mateix un bon presagi que es confirma a mida que s’entra, es seu a taula, s’escull, es menja i es paga.
De dilluns a divendres proposen un menú de migdia de tres primers i tres o quatre segons més postres que inclou la beguda i que surt per 11.90 €. El cap de setmana el menú s’amplia amb productes i formulacions més elaborades i de caire més festiu i un preu de menys de vint euros que segueix en la línia de la millor relació qualitat/peu que practica la casa. El servei, a més, és amable, discret i eficient.
Aquest divendres al migdia hi he menjat una tartaleta d’escalivada amb formatge de cabra, cruixent i molt ben resolta i un bacallà amb samfaina i crema de porros excel·lent de punt, de presentació, de coneixement culinari i d’una subtil modernitat suggerida que diu molt a favor de la cuinera o cuiner.
La “tatin” de les postres, servida sobre un preciós rectangle de pissarra negre, tenia un sorprenent nivell de qualitat i el vi de la casa, cosa raríssima en aquest curiós país nostre, era més que acceptable: un ull de llebre de la D.O. Conca de Barberà.
La clientela és en la seva majoria gent que treballa o viu al barri, amb important representació de joventut i alguna persona encuriosida que n’ha tingut notícia.
L’actitud que he respirat al Rellirós hauria de ser exemple per tants i tants restaurants vells o nous que proposen mediocritat, avorriment i un cansament vital que no aporta res al sector i foragita el client.
A l’establiment del carrer Llenguadoc la voluntat és de complaure, de sorprendre agradablement i per sobre de tot d’aconseguir que el client surti content, pensant que no tot està perdut i que la nova generació puja amb força, amb ganes i amb un nivell envejable de coneixements humanístics i professionals. Poques coses, en efecte, més aprop de l’essència de l’ésser humà que el menjar, sobre tot quan es menja en un lloc públic, envoltats de gent. Ritual antic com el fet de viure i de conviure, que admet pocs enganys i ens predisposa a comunicar i a gaudir de la companyia dels altres quan les circumstàncies ho propicien com és el cas que descric.
El Rellirós és sense dubtar-ho una troballa valuosa. Una illa de qualitat i de feina ben feta en un entorn en el que la norma és la deixadesa, la mandra i les dreceres sospitoses. Un molt bon senyal. Una excepció que marca el camí a seguir, que crea tendència i que estimularà, n’estic segur, d’altres professionals joves a donar el pas d’obrir el seu propi negoci a partir de l’ofici i de l’honestedat.
Un restaurant que us recomano i al que tornaré sovint.
Pierre Roca
Restaurant Rellirós
C/Llenguadoc, 63 (Barri de Sant Andreu)
Barcelona
Telèfon 933 114 775
relliros@relliros.cat
Molt ben comunicat amb el centre de la ciutat per bus i metro.
Obert fa un parell d’anys per una parella jove, el local, un espai net, endreçat, d’estètica minimalista basada en el blanc i el negre i finalment elegant a força de ser senzill, pot acollir uns trenta comensals i és en sí mateix un bon presagi que es confirma a mida que s’entra, es seu a taula, s’escull, es menja i es paga.
De dilluns a divendres proposen un menú de migdia de tres primers i tres o quatre segons més postres que inclou la beguda i que surt per 11.90 €. El cap de setmana el menú s’amplia amb productes i formulacions més elaborades i de caire més festiu i un preu de menys de vint euros que segueix en la línia de la millor relació qualitat/peu que practica la casa. El servei, a més, és amable, discret i eficient.
Aquest divendres al migdia hi he menjat una tartaleta d’escalivada amb formatge de cabra, cruixent i molt ben resolta i un bacallà amb samfaina i crema de porros excel·lent de punt, de presentació, de coneixement culinari i d’una subtil modernitat suggerida que diu molt a favor de la cuinera o cuiner.
La “tatin” de les postres, servida sobre un preciós rectangle de pissarra negre, tenia un sorprenent nivell de qualitat i el vi de la casa, cosa raríssima en aquest curiós país nostre, era més que acceptable: un ull de llebre de la D.O. Conca de Barberà.
La clientela és en la seva majoria gent que treballa o viu al barri, amb important representació de joventut i alguna persona encuriosida que n’ha tingut notícia.
L’actitud que he respirat al Rellirós hauria de ser exemple per tants i tants restaurants vells o nous que proposen mediocritat, avorriment i un cansament vital que no aporta res al sector i foragita el client.
A l’establiment del carrer Llenguadoc la voluntat és de complaure, de sorprendre agradablement i per sobre de tot d’aconseguir que el client surti content, pensant que no tot està perdut i que la nova generació puja amb força, amb ganes i amb un nivell envejable de coneixements humanístics i professionals. Poques coses, en efecte, més aprop de l’essència de l’ésser humà que el menjar, sobre tot quan es menja en un lloc públic, envoltats de gent. Ritual antic com el fet de viure i de conviure, que admet pocs enganys i ens predisposa a comunicar i a gaudir de la companyia dels altres quan les circumstàncies ho propicien com és el cas que descric.
El Rellirós és sense dubtar-ho una troballa valuosa. Una illa de qualitat i de feina ben feta en un entorn en el que la norma és la deixadesa, la mandra i les dreceres sospitoses. Un molt bon senyal. Una excepció que marca el camí a seguir, que crea tendència i que estimularà, n’estic segur, d’altres professionals joves a donar el pas d’obrir el seu propi negoci a partir de l’ofici i de l’honestedat.
Un restaurant que us recomano i al que tornaré sovint.
Pierre Roca
Restaurant Rellirós
C/Llenguadoc, 63 (Barri de Sant Andreu)
Barcelona
Telèfon 933 114 775
relliros@relliros.cat
Molt ben comunicat amb el centre de la ciutat per bus i metro.
martes, 6 de diciembre de 2011
Cuisines de décembre.
Depuis quelques années, en décembre, je mets ma passion et mon habileté pour la cuisine à la disposition de tous.
Je veux dire par là que je propose un service de “cuisinier à domicile” au succés croissant d’année en année.
Le plus habituel c’est des petits dîners ou repas –pas de caterings aux dimensions colossales- pour des entreprises de petites dimensions ou des familles, presque toujours aux sièges de ces entreprises où chez qui demande le service.
Mon intention, quand l’idée a vu le jour, fut de retrouver la figure du cuisinier de famille des maisons bougeoises d’il y a quelques années.
Les repas qu’on me demande sont généralement pour peu de monde -de quatre à vingt persones de moyenne- et le charme de la question se trouve justement en la présence d’un cuisinier à la maison –ou au bureau ou à l’atelier- pendant quelques heures, ce qui assure une réjouissance ajoutée, des causeries intéressantes et des contacts de tous les niveaux entre la complicité et l’intérêt professionnel, étant donné que mon activité habituelle est la communication et plus précisément l’audiovisuel et que la cuisine est une excellente raison pour ouvrir la maison, les coeurs, les sens et l’appétit, partageant ainsi avec ceux qui m’engagent des conversations passionantes et la meilleure des humeurs.
Je propose des menus qui se peaufinent et s’accordent avec le client et nous accordons également le prix, la date, l’horaire et d’autres détails.
Je prépare dans ma cuisine les bases, pour éviter une présence trop longue chez le client, et je finis les plats à la cuisine de la maison où aura lieu le repas ou dans un office plus ou moins improvisé s’il s’agit d’un bureau ou de tout autre espace professionnel. Souvent on m’invite au café final et au petit alcool de rigueur, on parle de tout et de rien et je quitte les lieux le coeur léger, le sourire au visage et le souvenir des expressions de bonheur du tour de table.
Parfois je m’occupe de la location du matériel de service, parfois j’arrive avec une ou un assistant, parfois j’apporte les vins et parfois c’est le client qui tient à son critère et à son goût pour cette question.
Quant à mon style de cuisine, ceux qui me lisent le connaissent ou le supposent. Produits de saison de premier choix, points de départ classiques avec des apportations contemporaines, racines méditerranéenes –je suis barcelonnais et cela se sent- nuances françaises, notes sophistiquées, équilibre diététique et peu de concessions aux excés de graisses et aux repas boulimiques aux allures viellottes.
Si la proposition vous séduit vous pouvez arriver à moi au moyen du système de commentaires du blog. Je lirai attentivement votre missage et me mettrai immédiatement en contact avec vous.
Les bonnes choses, si elles sont faciles, sont doublement bonnes.
Pierre Roca
Je veux dire par là que je propose un service de “cuisinier à domicile” au succés croissant d’année en année.
Le plus habituel c’est des petits dîners ou repas –pas de caterings aux dimensions colossales- pour des entreprises de petites dimensions ou des familles, presque toujours aux sièges de ces entreprises où chez qui demande le service.
Mon intention, quand l’idée a vu le jour, fut de retrouver la figure du cuisinier de famille des maisons bougeoises d’il y a quelques années.
Les repas qu’on me demande sont généralement pour peu de monde -de quatre à vingt persones de moyenne- et le charme de la question se trouve justement en la présence d’un cuisinier à la maison –ou au bureau ou à l’atelier- pendant quelques heures, ce qui assure une réjouissance ajoutée, des causeries intéressantes et des contacts de tous les niveaux entre la complicité et l’intérêt professionnel, étant donné que mon activité habituelle est la communication et plus précisément l’audiovisuel et que la cuisine est une excellente raison pour ouvrir la maison, les coeurs, les sens et l’appétit, partageant ainsi avec ceux qui m’engagent des conversations passionantes et la meilleure des humeurs.
Je propose des menus qui se peaufinent et s’accordent avec le client et nous accordons également le prix, la date, l’horaire et d’autres détails.
Je prépare dans ma cuisine les bases, pour éviter une présence trop longue chez le client, et je finis les plats à la cuisine de la maison où aura lieu le repas ou dans un office plus ou moins improvisé s’il s’agit d’un bureau ou de tout autre espace professionnel. Souvent on m’invite au café final et au petit alcool de rigueur, on parle de tout et de rien et je quitte les lieux le coeur léger, le sourire au visage et le souvenir des expressions de bonheur du tour de table.
Parfois je m’occupe de la location du matériel de service, parfois j’arrive avec une ou un assistant, parfois j’apporte les vins et parfois c’est le client qui tient à son critère et à son goût pour cette question.
Quant à mon style de cuisine, ceux qui me lisent le connaissent ou le supposent. Produits de saison de premier choix, points de départ classiques avec des apportations contemporaines, racines méditerranéenes –je suis barcelonnais et cela se sent- nuances françaises, notes sophistiquées, équilibre diététique et peu de concessions aux excés de graisses et aux repas boulimiques aux allures viellottes.
Si la proposition vous séduit vous pouvez arriver à moi au moyen du système de commentaires du blog. Je lirai attentivement votre missage et me mettrai immédiatement en contact avec vous.
Les bonnes choses, si elles sont faciles, sont doublement bonnes.
Pierre Roca
Cocinas de diciembre.
Desde hace unos años, en diciembre pongo mi afición y habilidades en la cocina a disposición del personal.
Quiero decir con ello que propongo un servicio de “cocinero en casa” cuyo éxito aumenta año a año.
Lo usual son pequeñas comidas o cenas de empresa –nada de caterings mastodónticos- o familiares, casi siempre en los locales de las empresas o en el domicilio de quien solicita el servicio. La mayoría de esas comidas, ya lo suponen, tienen que ver con la proximidad de las celebraciones de Navidad, Fin de Año o Reyes.
Mi intención, cuando se me ocurrió la idea, fue perpetuar la figura del cocinero familiar de las familias burguesas de hace unos años. Los ágapes suelen ser para poca gente –de cuatro a veinte comensales por término medio- y la gracia estriba en la presencia de un cocinero en casa durante unas horas, lo que asegura una distracción añadida, interesantes charlas y no pocos contactos entre la amistad y el interés profesional, habida cuenta que mis actividades habituales son la comunicación y el sector audiovisual y que la cocina es un excelente pretexto para abrir casa, mente y apetito y compartir con quien me contrata intercambios de puntos de vista a menudo apasionantes y muy buen humor.
Propongo menús, se consensúan con el cliente, cerramos el precio y se acuerda fecha, horario y otros detalles. Preparo en mi cocina las bases para evitar excesivas horas de presencia en el lugar del condumio, termino los platos en la cocina de quien ha efectuado el encargo o en un office improvisado si se trata de un despacho o local, a veces me invitan a café, copas y charla y me voy con la sonrisa puesta y el recuerdo de las caras de satisfacción de los que se han sentado a la mesa.
A veces he de suministrar los enseres de servicio, a veces acudo con un o una ayudante, a veces aporto los vinos y otras veces no.
En cuanto a mi estilo de cocina, mis lectores lo conocen o al menos lo intuyen. Materia prima de temporada y de la mejor calidad, clasicismo con no pocas aportaciones de rabiosa modernidad, raíces mediterráneas, toques afrancesados, notas sofisticadas, equilibrio dietético y escasas concesiones a los excesos de grasa y a las comilonas pesadas y antañonas.
Si la propuesta les seduce pueden llegar hasta mí mediante el sistema de comentarios del blog. Leeré lo que me digan y me pondré en contacto con ustedes de forma inmediata.
Lo bueno, si fácil, dos veces bueno.
Pierre Roca
Quiero decir con ello que propongo un servicio de “cocinero en casa” cuyo éxito aumenta año a año.
Lo usual son pequeñas comidas o cenas de empresa –nada de caterings mastodónticos- o familiares, casi siempre en los locales de las empresas o en el domicilio de quien solicita el servicio. La mayoría de esas comidas, ya lo suponen, tienen que ver con la proximidad de las celebraciones de Navidad, Fin de Año o Reyes.
Mi intención, cuando se me ocurrió la idea, fue perpetuar la figura del cocinero familiar de las familias burguesas de hace unos años. Los ágapes suelen ser para poca gente –de cuatro a veinte comensales por término medio- y la gracia estriba en la presencia de un cocinero en casa durante unas horas, lo que asegura una distracción añadida, interesantes charlas y no pocos contactos entre la amistad y el interés profesional, habida cuenta que mis actividades habituales son la comunicación y el sector audiovisual y que la cocina es un excelente pretexto para abrir casa, mente y apetito y compartir con quien me contrata intercambios de puntos de vista a menudo apasionantes y muy buen humor.
Propongo menús, se consensúan con el cliente, cerramos el precio y se acuerda fecha, horario y otros detalles. Preparo en mi cocina las bases para evitar excesivas horas de presencia en el lugar del condumio, termino los platos en la cocina de quien ha efectuado el encargo o en un office improvisado si se trata de un despacho o local, a veces me invitan a café, copas y charla y me voy con la sonrisa puesta y el recuerdo de las caras de satisfacción de los que se han sentado a la mesa.
A veces he de suministrar los enseres de servicio, a veces acudo con un o una ayudante, a veces aporto los vinos y otras veces no.
En cuanto a mi estilo de cocina, mis lectores lo conocen o al menos lo intuyen. Materia prima de temporada y de la mejor calidad, clasicismo con no pocas aportaciones de rabiosa modernidad, raíces mediterráneas, toques afrancesados, notas sofisticadas, equilibrio dietético y escasas concesiones a los excesos de grasa y a las comilonas pesadas y antañonas.
Si la propuesta les seduce pueden llegar hasta mí mediante el sistema de comentarios del blog. Leeré lo que me digan y me pondré en contacto con ustedes de forma inmediata.
Lo bueno, si fácil, dos veces bueno.
Pierre Roca
Suscribirse a:
Entradas (Atom)