Ens
emmirallem sovint amb l’excel.lència més extremada.
En aquest
exercici perdem amb facilitat la perspectiva de la qualitat propera i per sobre
de tot possible. Una qualitat confortable, vinculada amb la normalitat i que
esdevé la prolongació natural de la casa de cada un de nosaltres.
Durant
l’estiu passat el popular « Tropik » de Vilafranca, un bar que
coneixen els més vells de la capital de l’Alt Penedès però també els de
les generacions posteriors i els seus fills més petits, va efectuar un canvi
exemplar.
El negoci va canviar de cap visible –abans el duia el
Xavi Colomé i ara el seu germà Carles- i l’equip femení de la casa perdia la
figura de la Eli per guanyar la de la Laura, mantenint la presència icònica de
la Mònica com a referència de l’establiment.
El canvi es va arrodonir amb un repàs –més profund del
que sembla- per posar el local al dia sense canvis estridents i amb uns horaris
més i millor adaptats a la realitat.
L’essencial, la qualitat del tracte, dels productes i de
l’espai, segueix sent el més significatiu del “Tropik”.
El pa dels entrepans és de molt bona qualitat i ho són
els tomacons de sucar, l’oli i el contingut d’embotit, de truites, de formatge,
de pernil o del que sigui. Un dels més demanats de la casa, el de botifarra
blanca, es deu vendre més que els exemplars de La Vanguardia dels diumenges.
Quina falera!
Els altres productes de l’establiment segueixen aquesta
tònica. Tots tenen seguidors aferrissats, com jo mateix amb l’entrepà de botifarra que he esmentat.
Els cafès, cafès amb llet, tallats, infusions i altres
variants es fan amb molta cura. Bon producte –essencial- i bona feina de les
noies i del Carles, decorant i abellint el contingut de cada tassa. Ara un cor,
ara una espiral, ara un dibuix geomètric.
Com a la majoria de bars i de cafès tradicionals hi ha
grups de clients que arriben a hores determinades, ocupen diàriament els
mateixos espais i demanen els mateixos productes, fets o preparats d’una forma
concreta. S’acostumen a diferenciar dels altres clients per la forma de vestir.
Les empleades i empleats dels bancs, gestors i assegurances de l’entorn, els
paletes, els pintors, els que treballen a alguna botiga propera.
Els dissabtes al matí, amb la Rambla de Santa Maria a
vessar de parades de la fira, molts dels venedors i no pocs clients s’acosten i
esmorzen, mentre la dona ven o compra calcetes o mitjons o sabates per la
canalla.
La normalitat que descric és part integrant de la vida
assossegada d’aquest poble amb aires de ciutat, envoltat de vinyes i habitat,
el poble i la comarca adjacent, de personatges senzills que nomes tastant un vi
s’expliquen sobre la vinya de provinença, sobre l’actual propietari de la feixa
i sobre l’anterior, que va ser boter abans de criar vi i que ara, diuen, té un
imperi.
No crec que un lloc com el “Tropik” es pugui repetir, com
no es pot repetir un cep o un ametller o un pollastre de pota negra.
El bar del carrer Tarragona –un carrer que és
l’equivalent de la suma del Passeig de Gràcia i la Diagonal del cap i casal- és
part dels arrels del poble que l’acull i dels seus clients. Un establiment que
despatxa normalitat, bons productes, somriures i simpatia i on tothom es sent
com a casa.
Un espai privilegiat on la Laura i el Carles canten no sé
quants cops “mig de botifarra!” dirigint la veu en direcció a l’obrador on la
Mònica fa i desfà.
TROPIK
Carrer Tarragona, 13
Vilafranca del Penedès
 |
| Els primers clients del dia. |
 |
| La terrassa a principis d'octubre. |
 |
| Un establiment emblemàtic. |
 |
| Un dels atractius de la casa. |
 |
| Una bona forma de començar el dia. |
 |
| Cafès amb llet per emmarcar. |
 |
| L'espai interior. |
 |
| Una bona rampa per facilitar les coses. |
 |
| El rètol del Tropik n'ha vist de tots els colors. |
No hay comentarios:
Publicar un comentario