lunes, 29 de octubre de 2012

Menys és més.


Ahir diumenge vaig tenir la sort de seure a la taula familiar del meu amic i cuiner Antonio Ferrer –una estrella del fabricant de pneumàtics guanyada a pols quan tenia el seu restaurant l’Odisssea, a Barcelona-.

L’Antonio i la seva companya de sempre, la ceramista Teresa Escayola, viuen des de fa anys al castell d’Orriols, a l’Empordà. Ahir feia un fred que pelava a la contrada i va ser qüestió de compensar-ho amb un àpat senzill però d’una qualitat extraordinària.

Vam dinar a la gran cuina del castell. La parella havia comprat uns dies abans sis quilos de mongetes del ganxet amb tavella, quan encara eren tendres, i havien passat unes quantes hores traient-les de la seva protecció natural. Al final del procés van obtenir tres quilos de mongetes, encara toves i d’un color blanc marmori amb reflexes verdosos.

Pel dinar, l’Antonio va fer-ne bullir una mica menys de mig quilo a una cassoleta amb aigua, amb l'única companyia d’una branqueta de farigola i d’una ceba sencera on havia clavat tres clavells -claus d’olor-. Una cocció lenta, a la cuina de proporcions catedralícies, mentre la tramuntana udolava a l’exterior del casalot.

Va servir els tres plats de mongetes amb l’aigua de cocció, posant a disposició dels comensals –ells dos i qui us escriu- un platet amb ceba tendra picada i julivert, també picat i collit a l’hort del castell uns instants abans, per barrejar-ho amb el contingut del plat. Cada un de nosaltres va amanir-s’ho amb un generós raig d’oli i així varem degustar un àpat exquisit, delicat i evocador de les essències de la terra que havia donat vida als extraordinaris llegums que ens cruspíem.

Us estalvio els detalls de la resta del dinar, tot ell boníssim, per no fer ombra a l’excel·lència d’un primer plat que em costarà tornar a tastar per la raresa i l’exclusivitat del producte.

Per sort, i sobretot per la generositat dels amfitrions, vaig ser obsequiat amb mig quilo de les meravelloses mongetes. Quan vaig arribar a casa, al vespre, les vaig condicionar seguint els consells del Mestre, dins de tres recipients hermètics que ara dormen a un dels calaixos del congelador, esperant el dia –que no tardarà- d’intentar repetir el prodigi del cuiner Ferrer i obsequiar així algun amic dilecte, preparat per assaborir quelcom de tan senzill, de tan humil i deliciós.

Estic pensant molt seriosament a dinar avui a qualsevol lloc amanerat, equivocadament sofisticat i absurdament artificiós. Serà una forma de recordar el dinar d’ahir i d’enyorar la companyia dels amics, el seu bon gust, l’encert i el majestuós espai culinari del castell d’Orriols, amb la música inquietant i poderosa del vent del nord.


Pierre Roca


1 comentario:

  1. Plas, plas, plas.

    Fantàstic post,Pierre i meravellosa descripció dels components d'aquest dinar extraordinari.

    ResponderEliminar