lunes, 2 de julio de 2012

Papi.



El Camp de l’Arpa no és el barri més bonic de Barcelona. Ni de bon tros. És un bocí de ciutat mal encaixat entre l’avinguda Meridiana i el carrer del Freser, entre el carrer de les Navas de Tolosa i el carrer de la Independència. Un desastre urbanístic oblidat per l’ajuntament i els arquitectes, que miren púdicament cap a una altra banda quan hi passen a prop.

El desgavell urbanístic ha tingut conseqüències socials que han repercutit en el teixit comercial i de serveis de la zona. La majoria de negocis d’alimentació pertanyen a ciutadans arribats d’Àsia, d’Africa i de l’Amèrica del Sud, una realitat que no és negativa en sí mateixa però que acaba afavorint les grans cadenes i posa d’evidència que la zona ha estat descuidada per l’administració.

El capítol de bars i restaurants no pinta millor. Molts locals del barri han canviat de mans, passant la majoria a ser de famílies xineses, el que fa que quan es troba un establiment que manté les arrels i la forma de fer tradicionals s’hi entri sense dubtar-ho i amb un punt d’emoció a l'ànima.

El “Papi” és possiblement el bar-restaurant més freqüentat dels pocs que han resistit. És un local de cantonada, circumstància que li permet tenir porta a dos carrers, força llum natural i un menjador interior on despatxen un menú del dia a 8,50 €, amb un arròs dels dijous molt correcte.

El nom no figura al rètol, on en canvi s’hi pot llegir “Bar Marisqueria”, un enunciat que imposa el primer cop que s’hi entra. La denominació “Papi” li ve pel pare del patró, un home popular al barri que tothom coneixia pel diminutiu que amb els anys va anar donant nom al negoci.

El atractiu del “Papi” és sens dubte la part de l’entrada, on es troben la barra i unes quantes taules. La visió de la barra justifica per sí sola el rètol de marisqueria, amb tapes senzilles però molt cuidades. Musclos al vapor sense afegits estranys, calamarcets o bocins de sèpia amb all i julivert, seitons acabats de fregir, sardines molt ben escabetxades i altres productes de temporada que es poden comprar bé de preu al mercat i que s’elaboren a la cuina, visible des de la sala i on un cuiner jove no para de fer i de preparar safates que passen de seguit a la barra. L’home també fa unes croquetes boníssimes, de mida extraordinària i que duren pocs segons quan les posa al taulell.

Les tapes, no cal dir-ho, són més variades durant els caps de setmana, quan la parròquia endiumenjada omple el local de gom a gom i comenta la jugada.

Un altre dels atractius de la casa són els esmorzars de forquilla, oberts a diferents preparacions de menuts -cap i pota, tripa, peus de porc i d’altres- i a d’altres preparacions tradicionals, com un “pepito” de vedella absolutament acadèmic.

També dins del capítol dels esmorzars de forquilla les sardines, el verat o, per deixar el client bocabadat i agradablement sorprès, les gairebé oblidades “sardines de la costa” una semi-salaó tradicional, de gust menys agressiu que el de les arengades i que només recorda la gent amb més de mig segle de vida a l'esquena. Les “sardines de la costa” es troben a les parades de “pesca salada” dels mercats, condicionades en caixetes rectangulars de fusta, mentre que les arengades arriben en caixes rodones. Són sardines que han passat per un procés de salaó menys intens que el de les arengades i que no presenten el mateix aspecte enfosquit i premsat de les seves cosines de la caixa rodona, ni la mateixa fortor.

El local funciona amb el patró presidint la barra, ajudat per una eficient cambrera i a vegades per les seves dues filles, a més de l’inefable cuiner, que ensenya orgullós el robot recentment adquirit a qui li pregunta per la funció de l’aparell.

La televisió, les dues màquines de monedes i els clients fumant al carrer són els altres signes distintius d’aquest negoci, que ara mateix és una excepció en una zona deprimida que espera amb impaciència el seu moment de glòria.


Pierre Roca

Il.lustració, Llorenç Roca.


“Papi”
Carrer Nació cantonada amb Degà Bahí
Barcelona


1 comentario:

  1. Hola Pierre:
    Mi hijo vivía en la calle Besalú con Trinxant, hemos frecuentado ese lugar, no mucho, y en realidad tu descripción encaja perfectamente con él.
    Por cierto felicidades por tu blog.

    ResponderEliminar