Vi de la casa.

A aquestes alçades del segle XXI és intolerable i difícilment suportable que molts –moltíssims- establiments hostalers considerin l’anomenat “vi de la casa” com un producte marginal i de la pitjor qualitat, quan hauria de ser el que marca el bon o mal gust del patró i en conseqüència del negoci.

Intolerable que en un país que produeix tant de vi de tots els tipus, colors, preus, nivells i tarannàs el “vi de la casa” sigui indefectiblement un producte difícil de beure i complicat de pair, dolent de gust, ofensiu d’olfacte i lleig de presentació.

Els suggereixo que facin la prova com la faig sovint jo mateix. Entrin a un bar o restaurant de tipus mig –no em refereixo als locals de preus més baixos, que també en podríem parlar molt- demani qualsevol cosa, llegeixi una carta gairebé sempre amanerada, mal escrita, plena de faltes d’ortografia i de sintaxis i finalment pregunti a qui el serveix com és el vi de la casa. El més habitual és que el professional li digui que es pot beure però que en tenen de molt millors. Una resposta lògica, tenint en compte que cal vendre productes amb més valor afegit.

Si insisteix a tastar el famós vi de la casa li portarà de mala gana una ampolla sense etiqueta de D.O. “D’on vé aquest vi?” pregunta vostè. I la cambrera o cambrer agafa l’ampolla de la que vostè mateix ha llegit l’etiqueta, intentant trobar una referència o una dada reveladora de la procedència del líquid que està venent. “Aquí hi diu que l’envasadora és a Manresa”. O “És d’aquí. Vi català.” O “No ho diu però és un rioja”. “I l’etiqueta de la D.O.?” pregunta vostè. “Això són bajanades, home. Mentides. Ho fan per vendre més car.”

El vi en qüestió és gairebé sempre un desastre absolut. Sense pal·liatius. Definitiu. En aquest moment de la conversa i convençut un cop més de la inutilitat de l’intent, demano una cervesa, liquido el que he demanat, pago i fujo.

En d’altres establiments amb pretensions el professional de torn m’ha dedicat un somrís commiseratiu i m’ha dit –paraules textuals- “El vi de la casa no el treballem, nosaltres”. Com si “treballar-lo” fós quelcom de vergonyós. Un argument taxatiu que no permet matisos ni comentaris.

Si el vi de la casa, escollit per la casa i posat a disposició dels clients per la casa, és tan dolent, ens podem fiar de la vedella de la casa o dels peus de porc “a la nostra manera”? I del pa? I de tots i cada un dels plats de la carta?

Si la casa escull el seu vi amb tant poca fortuna –o amb tan mala idea- és lògic que posem en quarantena els seus criteris a l’hora de seleccionar els productes que serveix.

Espero amb una il·lusió indissimulada el primer restaurant barceloní que em serveixi amb orgull un vi de la casa que els faci honor. Com el que el senyor Arzak, per posar un exemple, proposa amb la cara ben alta al seu establiment de Donosti.

El preu no és obstacle en aquests moments. Els vinaters envasen en “bag-in-box” de tres, cinc o vuit litres vins de molta qualitat, amb D.O., que es mantenen en excel·lents condicions durant unes quantes setmanes un cop obert l’embalatge i a uns preus realment interessants. Molt interessants.

Qui no serveix un bon vi de la casa és que no en sap o no vol o menysté al client. Així de clar.

Més val no tornar-hi.


Pierre Roca